Reivindicació de l’escola austríaca

No se m'acut tasca més interessant a la que esmerçar esforços que a la d'intentar entendre la realitat que ens envolta. Aquesta és una ocasió immillorable per a deixar de banda les novel·les per unes setmanes i dedicar-nos a aprendre a corre-cuita els rudiments de la teoria econòmica; només així podrem formar-nos una opinió fonamentada de les polítiques del govern o de les crítiques de l'oposició.

Les meves lectures d'economistes sempre han cercat el vessant de la filosofia política i han defugit els tecnicismes. No amago la meva simpatia pels pensadors liberals, i tot i que he procurat atendre també les veus discrepants, suposo que és difícil no mostrar una predisposició per unes determinades teories econòmiques si m'identifico amb la filosofia política que hi ha al darrera. Reconegut el meu diletantisme i declarats els meus prejudicis, vull fer una modesta reivindicació de l'escola austríaca d'economia perquè em sembla que ha presentat una sòlida explicació dels fets que han anat tenint lloc, i no només a posteriori.

Hi ha unanimitat en atribuir l'origen de la crisi actual a una pèssima avaluació dels riscos en hipoteques de dubtós cobrament (ara que tothom busca un culpable, n'han trobat un en l'estadístic David X. Li, artífex de la fórmula utilitzada massivament pel càlcul de riscos) i a l'absurda creença de que el preu dels habitatges no baixa mai, però cal preguntar-se si aquesta és realment la causa última o bé la conseqüència d'algun altre incentiu pervers anterior. I és en aquest punt en què han alçat la veu els economistes de l'escola austríaca, per als que la situació actual és el ròssec del manteniment per part dels Bancs Centrals d'uns tipus d'interès nominals per sota del seu valor real. Atenent-nos a la succinta definició que dóna la Wikipedia de la teoria austríaca del cicle econòmic, aquesta

sostiene que una expansión "artificial" del crédito, es decir, no respaldada por ahorro voluntario previo, tiende a aumentar la inversión, dado que los precios relativos han sido distorsionados por la mayor masa de dinero circulante en la economía. Estas inversiones, que no hubieran sido emprendidas de no ser por la mencionada distorsión, sobreutilizan los bienes de capital acumulados, y tarde o temprano las tasas de interés artificialmente bajas se acomodan en su verdadero nivel de mercado, generalmente muy superior al establecido por los bancos centrales dado la escasez de bienes de capital. Esto corta abruptamente el flujo de crédito barato, y las inversiones que parecían rentables con precios inflados ahora dejan de serlo: la crisis estalla y se efectúa la natural liquidación de las inversiones erróneas.

És difícil negar que aquesta és una explicació molt plausible del que ha succeït en la crisi en què estem immersos.

La teoria austríaca del cicle econòmic fou proposada per Ludwig von Mises a La teoria dels diners i del crèdit (Theorie des Geldes und der Umlaufsmittel, 1912) i perfeccionada posteriorment per altres economistes d'aquesta escola, com Friedrich A. Hayek. Alguns consideren que la seva versió més elaborada és la que ha formulat el professor Jesús Huerta de Soto a Dinero, crédito bancario y ciclos económicos (1998), que fou traduïda a l'anglès pel Mises Institute.

I és que no hi ha veus a la classe política que enarborin aquest ideari? Bé, sí, però no gaire reeixides. Ron Paul, candidat a les primàries del Partit Republicà en les passades eleccions, és un declarat seguidor de l'escola austríaca, membre del Mises Institute i autor de diversos llibres en aquesta línia de pensament. En la defensa de la seva Free Housing Market Enhancement Act l'any 2003, que pretenia prohibir la provisió de fons federals a empreses del sector immobiliari patrocinades per l'Estat (és a dir, a Fannie Mae i Freddie Mac), Paul ja va preveure la crisi immobiliària que havia d'esdevenir:

The special privileges granted to Fannie and Freddie have distorted the housing market by allowing them to attract capital they could not attract under pure market conditions. As a result, capital is diverted from its most productive use into housing. […] Government's policy of diverting capital to other uses creates a short-term boom in housing. Like all artificially-created bubbles, the boom in housing prices cannot last forever. When housing prices fall, homeowners will experience difficulty as their equity is wiped out. Furthermore, the holders of the mortgage debt will also have a loss. […] Perhaps the Federal Reserve can stave off the day of reckoning by purchasing GSE debt and pumping liquidity into the housing market, but this cannot hold off the inevitable drop in the housing market forever. In fact, postponing the necessary, but painful market corrections will only deepen the inevitable fall. The more people invested in the market, the greater the effects across the economy when the bubble bursts.

Res que no haguessin advertit altres abans. Paga la pena veure aquest vídeo de 2006 on el seu assessor Peter Schiff alerta un miler de brokers hipotecaris del previsible col·lapse del mercat immobiliari davant les rialles escèptiques dels presents.

Dissortadament, els principis de l'escola austríaca no formen part del mainstream, copat per l'enfrontament entre neokeynesians i monetaristes de l'escola de Chicago. De fet, els economistes més en voga rebutgen amb displicència la teoria austríaca. Resulta especialment il·luminador llegir la crítica que Paul Krugman, Premi Nobel d'Economia el 2008 i columnista habitual del Financial Times, li dispensava l'any 1998 en un article titulat The Hangover Theory. Després del sarcasme inicial comparant la teoria econòmica austríaca amb la del flogist, Krugman ve a dir que, si la aquella fos certa, una crisi en la demanda de béns de capital hauria de ser reemplaçada per un augment en la demanda en béns de consum, i no pas en una crisi generalitzada en tots els sectors («So if people decide to spend less on investment goods, doesn't that mean that they must be deciding to spend more on consumption goods —implying that an investment slump should always be accompanied by a corresponding consumption boom?»). La resposta a aquest article va venir de la ploma de David Gordon al The Mises Review l'any 1999. Hi ha un paràgraf especialment profètic en la seva rèplica:

But there is another path that economic downturns frequently take. The investment boom might not be replaced by an increase in consumer spending. Rather, the bust can be accompanied by a monetary contraction (a "credit crunch") that causes the investment boom not to shift but simply to disappear. This occurs by a reversal of the process by which bank credit was created in the first place. But because Krugman is disinclined to think about processes at all, this alternative does not occur to him.

I això és exactament el que patim ara.

Naturalment, si els diagnòstics difereixen, també ho faran les mesures proposades per fer-hi front. Tornant a l'influent Krugman, en un article publicat a El País el passat 19 d'octubre, l'economista advocava per les conegudes receptes keynesianes d'estímul de la demanda per part de l'Estat, concloent que «no es momento de preocuparse por el déficit». Els socialdemòcrates patris (I i II, d'entre molts exemples) s'han sumat al discurs, atribuint la crisi als excessos d'un mercat totalment desregulat —quelcom, com a mínim, discutible— i demanant un nou New Deal. En el marc d'aquesta batalla ideològica, El País va publicar un altre article de Krugman on contraposava la teoria de Keynes i la monetarista de Milton Friedman (sense citar en cap moment els postulats de la teoria austríaca, que difereix d'ambdues, com s'exposa detalladament en el capítol 7 del llibre de Huerta de Soto). És interessant fixar-se en les observacions de Krugman sobre la crisi japonesa dels noranta: curiosament, interpreta la incapacitat de l'economia per a recuperar-se pel fracàs de les polítiques d'expansió monetària propugnades per l'escola de Friedman (amb el que podríem estar d'acord), però no és prou honest per admetre que l'enorme despesa pública en infraestructures (sovint totalment ineficients), com les que ell demana ara, si bé podia haver fet la desocupació més suportable, podria també haver contribuït a endarrerir la recuperació, convertint la crisi en una depressió de llarga durada. I els austríacs? Doncs el professor Huerta de Soto cita a Hayek: «Any attempt to combat the crisis by credit expansion will, therefore, not only be merely the treatment of symptoms as causes, but may also prolong the depression by delaying the inevitable real adjustments». La frase data de 1931 i és el corol·lari de la teoria. Si acceptem que el seu diagnòstic és el correcte, haurem de meditar si les conclusions que se'n deriven —per dures que siguin— també ho són, i viceversa. En qualsevol cas, els mateixos keynesians ja semblen acceptar que les seves mesures poden no tenir efecte sense un entorn d'oferta adequada i es resignen a un llarg període de depressió; aquesta és la previsió de Krugman en un post recent.

I on som ara? Doncs bé, a Espanya combinant la tàctica de l'estruç (en permetre a les empreses immobiliàries no aplicar durant dos anys el mark-to-market i estalviar-los així de comptabilitzar les pèrdues causades per la depreciació dels seus actius) amb un endeutament brutal que els mercats comencen a dubtar de si podrà acabar pagant-se. Alguns economistes, com García Montalvo, ja han alertat del risc de japonització de l'economia espanyola per seguir fil per randa totes les receptes que van fracassar als anys noranta al país nipó. D'altres més catastrofistes, com Juan Ramón Rallo, adverteixen de la possibilitat de destruir la moneda si els mercats consideren que existeix una bombolla en el deute i corren a refugiar-se en actius més líquids, seguint la piràmide invertida d'Exter. A mi, des de la meva ignorància, el que més em preocupa és la perillosa mentalitat del «too-big-to-fail» que sembla haver quallat en molta gent, que pensa que els països rics no poden fer fallida per molt que s'endeutin i que tot, d'una manera o una altra, acabarà solucionant-se sense grans conseqüències.