Orwelliana. I. Lionel Trilling

All I have is a voice
To undo the folded lie,
The romantic lie in the brain
Of the sensual man-in-the-street
And the lie of Authority
W.H. Auden, September 1, 1939

Lionel Trilling fou un dels més grans crítics literaris que han donat els Estats Units. Formà part del grup dels New York intellectuals —el Bloomsbury americà, en deien—, dels que sorgiria la primera generació de neoconservadors. Trilling fou col·laborador de Partisan Review, la principal revista de l'esquerra antiestalinista nord-americana dels anys trenta. Tot i que els seus assaigs versen fonamentalment sobre literatura, tots ells tenen un pòsit de reflexió política. Irving Kristol el definí com un «skeptical, out of step, liberal» i la seva independència li va costar que els més intransigents li pengessin l'etiqueta de conservador, mentre que d'altres, com Norman Podhoretz —que reconeixia la gran influència del seu magisteri—, li recriminaven tebiesa a l'hora d'assumir les conseqüències últimes que es derivaven de les seves idees.

The moral obligation to be intelligent (2000) és un recull d'algunes de les seves crítiques literàries, entre les que s'hi compta el pròleg que Trilling va escriure per a la reedició als Estats Units del Homage to Catalonia d'Orwell: George Orwell and the Politics of Truth (1952). Com ens recorda Christopher Hitchens a la introducció de La victoria de Orwell, l'obra de l'autor anglès va trobar una audiència entre els crítics i escriptors americans que valoraven l'honestedat política, i entre ells destacà Lionel Trilling.

En aquell fantàstic assaig que és El misterioso caso alemán, Rosa Sala utilitza una expressió molt brillant per a descriure la primacia de l'idealisme sobre el realisme en la literatura alemanya, amb les conseqüències que això va tenir en la configuració del caràcter del poble germànic. Ella deia que «Alemania es un país de quijotes, pero sin sanchos». M'he enrecordat d'aquesta frase en llegir el pròleg de Trilling. El crític recorda que Walter Bagehot, l'editor en cap de The Economist i principal periodista econòmic del seu temps, acostumava a elogiar els avantatges polítics de l'estupidesa, volent significar amb això que seria sempre preferible una motivació política basada en els propis interessos materials que en un interès purament intel·lectual i teòric. A Orwell, ens diu Trilling, el podem situar també en aquesta òrbita: respectava les decadents virtuts burgeses precisament perquè havien resistit el perillós encís de les grans idees abstractes. Aquesta és la gran lliçó d'Orwell, allò que va descobrir a la Guerra Civil espanyola i que va distingir la seva crònica veraç del mite que altres escriptors construïren de la contesa fratricida. El seu relat no només ens mostrà la veritat de la reraguarda a Catalunya, sinó que també denuncià la doble moral de la premsa d'esquerres del seu temps, que passava per alt les atrocitats dels comunistes pel seu compromís amb l'alt ideal que aquelles idees representaven:

They were committed not to the fact but to the abstraction. And to the abstraction they remained committed for a long time to come. Many are still committed to it, or nostalgically wish they could be. If only life were not so tangible, so concrete, so made up of facts that are at variance with each other; if only the things that people said were good were really good; if only the things that are pretty good were entirely good; if only politics were not a matter of power —then we should be happy to put our minds to politics, then we should consent to think!

El compromís no amb els fets sinó amb les abstraccions. Així seguim.