dissabte, de febrer 16, 2008

Gulag

Per a desfer-nos dels nostres enemics hem de tenir el nostre propi terror socialista. Hem d'atraure al nostre costat a noranta dels cent milions d'habitants de la Rússia soviètica. Quant als altres, no tenim res a dir-los. Han de ser anihilats.
Grigori Zinoviev (a Severnaya Comuna, núm. 109, 19 de setembre de 1918)



Els llibres voluminosos m'intimiden. La dedicació que requereixen em fa enrera i acabo per invertir el temps en altres lectures. Això m'ha mantingut allunyat de molts clàssics de la literatura universal —els grans autors del XIX, especialment— i també d'algunes edicions recents, com Vida y destino de Vasili Grossman (1111 pàgines) o Incerta glòria de Joan Sales (768 pàgines). Els adquireixo, naturalment —posseir certs llibres forma part del joc vanitós del lletraferit—, però en vaig ajornant la lectura indefinidament.

Les darreres setmanes he vençut aquesta por i les he dedicat a un llibre que envellia desatès al prestatge: Archipiélago Gulag, d'Alexandr Solzhenitsyn. L'edició que tinc —gens cuidada— forma part d'una col·lecció de clàssics de la literatura contemporània que va editar el diari El Mundo i inclou només les dues primeres parts (La industria penitenciaria i Perpetuum Mobile, 811 pàgines; versió online aquí; PDF aquí). Tusquets ha publicat en tres volums (I, II, III) les set parts de que consta el llibre, en la que crec que és l'única edició íntegra disponible en castellà. S'han omplert milers de pàgines sobre aquesta denúncia i jo no sabria afegir-ne res de valor. Solzhenitsyn s'obre pas amb noms, dades, situacions, històries i anècdotes terrorífiques, narrades sense concessions a la retòrica i amb unes gotes d'ironia i humor negre que eviten la caiguda en el melodrama i ens salven al mateix temps de la desesperació de l'horror que es narra. Potser no és gran literatura, però és un testimoni de primeríssim ordre, ineludible. A cada paràgraf em pregunto com és possible que el comunisme pugui gaudir encara del més mínim crèdit —l'asimetria en la indulgència de la que es dolia Martin Amis—, i sobretot m'enfurisma la falsedat de traçar una frontera entre un comunisme noble, el de Lenin, l'esperit del qual hauria estat traït per Stalin (així com a Espanya alguns encara segueixen entestats a creure que va existir una ETA «bona», la del temps de la dictadura).

El primer volum no gira tant al voltant de la vida als camps com del procés que els conduïa allà: la detenció, la presó preventiva, la instrucció del sumari, el judici —tot farses de principi a fi—, la presó de trànsit i el trasllat al camp. Després de relatar les barbaritats dels processos incoats pels comunistes, no deixa de ser sarcàstic que les autoritats volguessin donar-los una pàtina de legalitat. L'aberrant concepció de la justícia de Nikolai Krylenko fa quedar Carl Schmitt com un amateur en els seus intents de justificar teòricament el poder unipersonal de Hitler (el Führerprinzip). Vet aquí una mostra:


Nuestro sistema se distingue y aventaja a la errónea teoría de la separación de poderes [...] Nuestros tribunales no serán una especie de tribunales de justicia, en ellos no van a cobrar vida las sutilezas y astucias jurídicas... Estamos creando un Derecho nuevo y unas normas éticas nuevas [...] El Tribunal es el instrumento mediante el cual la clase obrera dirige su lucha contra sus enemigos [y debe regirse] por los intereses de la Revolución [...] y perseguir los resultados que más convengan a las masas obreras y campesinas [...] Nuestro tribunal revolucionario no se guía por los artículos del código, ni por el peso de las circunstancias atenuantes; nuestro Tribunal debe regirse por el criterio de utilidad [...] [El Tribunal] es a la vez creador de jurisprudencia e instrumento político.

Krylenko va escriure dotzenes de llibres i articles defensant la seva concepció de la justícia, però fou Evgeny Pashukanis qui va desenvolupar formalment la teoria que reemplaçà les pioneres elucubracions de Piotr Stuchka. Quan Krylenko i Pashukanis van caure en desgràcia, el monstre que havien creat els va devorar: van ser falsament acusats de «contrarevolucionaris», «sabotejadors trotskistes» i altres càrrecs a la Gran Purga de 1937 i van ser executats. El seu substitut com a nou teòric de la legalitat soviètica, el Fiscal General de la URSS Andrei Vyshinsky, no fou gaire millor.

Les atrocitats que es descriuen, però, no poden deixar de banda un altre fet que mereix ser recordat: la traïció dels aliats a tots aquells russos que lluitaren coratjosament a les seves files i que al mateix temps s'oposaven al règim bolxevic, i que després de la guerra foren repatriats forçosament a Rússia on van trobar la mort o la reclusió en un camp de concentració. Una infàmia que les democràcies europees tenen sobre la seva consciència i que encara silencien. Solzhenitsyn ho expressa amargament: «En la segunda guerra mundial, Occidente defendió su libertad y la defendió para sí mismo, pero a nosotros (y a la Europa del este) nos hundió en una esclavitud dos veces más profunda».

Si la cita que obre aquest post fa estremir pel menyspreu que dóna a la vida humana, pitjor és pensar que Zinoviev es va quedar molt curt. En aquesta macabra guerra de xifres —que sembla donar la raó a Stalin en aquella infame apreciació de que «una única mort és una tragèdia, un milió de morts és una estadística»—, el polèmic llibre negre del comunisme atribueix fins a vint milions de morts només a la Unió Soviètica (pocs comparats amb els 65 milions de morts a la República Popular de Xina), i detalla els episodis del Terror Roig (1918-1922), la descossaquització (1920), la fam (1921 i 1932-1933), el període àlgid del gulag (1918-1930), l'exterminació dels kulakis (1930-1932), les grans purgues, el genocidi d'ucranians, les deportacions massives... El testimoni de Solzhenitsyn, que ha de sumar-se al de Shalamov, Herling-Grudzinski, Ginzburg, Stajner i als treballs de recerca de Robert Conquest i d'Anne Applebaum, entre d'altres, és imprescindible per a que sedimenti en la ment de tothom la mateixa repugnància moral que se sent pel nazisme després de seixanta anys de denúncia.

2 comentaris:

lola ha dit...

Us vaig seguint, amb admiració.

L'"asimetria en la indulgència" potser se segueixi de l'olímpica indiferència amb què les democràcies van abandonar mitja Europa a la bota totalitària.

Lola

David & Glòria ha dit...

I de la «traïció dels clergues», que deia Benda.

Salutacions, la trobem a faltar.