dissabte, de febrer 09, 2008

La gran mentida de la literatura

Stephen Vizinczey, l'aclamat autor de In Praise of older women, és també un excel·lent crític literari. A Verdad y mentiras en la literatura (Truth and lies in literature, 1986) es recullen quaranta articles que va publicar en diversos suplements culturals. Les pàgines que dedica als seus admirats Stendhal, Balzac, Kleist i Tolstoi són memorables i neixen d'un amor sincer per la literatura i d'una penetrant capacitat analítica. Les reflexions contagien la seva passió i em fan avergonyir de no trobar mai temps per als clàssics. Però el més important d'aquest llibre no són els comentaris sobre autors i obres concretes, sinó la visió general, summament suggestiva, del que ha de ser la literatura, que parteix de la certesa que aquesta no pot ser deslligada de la moral.

Vizinczey advoca per donar a conèixer la literatura sense localismes. L'estretor de mires en les polítiques educatives fa que es prioritzin els autors nacionals, adoptant un empobridor chauvinisme i avalant –inconscientment, tal vegada– les tesis de Humboldt, tan apreciades pels nacionalistes de tot arreu, de que la llengua defineix una Weltanschauung. Però «la literatura no trata del lenguaje, sino de la vida; no trata de los sonidos de las palabras, sino de su significado y los escritores más importantes para todas las naciones son aquellos que representan a la humanidad del modo más significativo... y por esto el mayor dramaturgo francés es Shakespeare en francés» (p. 21). Amb el camí emprès no només es corre el risc de privar els joves de l'accés a les millors obres de la literatura universal, sinó també de crear la falsa idea de que el que poden aportar-los els grans escriptors ho trobaran igualment en aquells més propers geogràficament i cultural. L'allau de produccions literàries –que respon no només a interessos comercials, sinó de vegades també polítics– deixa al lector indefens i mancat de criteri per a orientar-se en tal embull de títols. La saturació afecta també els crítics, que no tenen el filtre previ de l'editor i a més de vegades han d'enfrontar-se –o supeditar-se– als interessos del diari per al que treballen (a Espanya vam tenir el polèmic cas Echevarría). La necessitat de generar constantment ressenyes impedeix la lectura assossegada i atenta, i tot plegat redunda en una disminució de la qualitat: «La mayoría de las novelas que se publican están escritas por gente que no sabe escribir y la mayor parte de las críticas están escritas por gente que no sabe leer» (p. 186). La millor recomanació al lector és llegir (i rellegir, rellegir, rellegir...) els clàssics, que per a Vizinczey, quant a prosa es refereix, són els russos i francesos del XIX. La veneració per la gran literatura més enllà de modes i tendències el situa en l'òrbita de Harold Bloom. El lector ha de gaudir llegint, i ha de sentir que la lectura l'ajuda a comprendre –a comprendre's!– i a ser una mica més lliure.

Ètica és estètica, l'honestedat intel·lectual de l'escriptor és indestriable del seu estil. I en això Stendhal és el model: «[Stendhal] confesaba que sólo conocía una regla en la escritura: ser claro» (p. 68). És coneguda l'anècdota de que «mientras escribía La cartuja, leía a veces unas páginas del Código Civil [napoleònic] a fin de captar el tono apropiado... [...] Muchas veces reflexiono un cuarto de hora sobre si poner un adjetivo antes o después del nombre. Intento relatar 1) con veracidad, 2) con claridad lo que ocurre en un corazón humano» (p. 68, citat d'una carta a Balzac). L'aposta pel realisme no s'ha de prendre com un rebuig a la ficció, sinó a la insinceritat: «Como toda literatura es invención, muchos lectores, y también críticos, no saben apreciar que en la ficción puede existir la mentira» (p. 391). Hi ha veritat en el fantasma de Hamlet o en els contes dels germans Grimm, i pot haver grans mentides en obres que pretenen passar per relats fidedignes d'un fet real. I quina és la més gran mentida de la literatura? Doncs «La mentira más crasa y cruel de toda la literatura [és] la mentira de que un hombre puede amar a su verdugo. [...] La pretensión [...] de que una persona pueda amar a otra ignorando su dolor» (p. 356). Poca broma! Aquesta falsedat, que Vizinczey esgrimeix per desemmascarar el Billy Budd de Melville, Lolita i El encantador de Nabokov, Las confesiones de Nat Turner de William Styron i La muerte de mi hermano Abel de Gregor von Rezzori, ha fet un mal terrible. I l'ha fet principalment per la perniciosa influència que la literatura ha exercit en el periodisme, i per tant, en el relat que se'ns presenta del món («¡Cuántos inhabilitadores falsos conceptos sobre la naturaleza humana y la sociedad son inspirados por semejantes mentiras!», p. 364). Cal recordar el tractament informatiu del segrest de Natascha Kampusch? O el de les víctimes d'ETA a La pelota vasca de Julio Medem?

Llegint moltes de les observacions de Vizinczey m'he adonat del meu propi viratge. Aquest blog –que és, en bona mesura, un quadern de lectures– dóna fe de l'arraconament que ha anat patint progressivament la narrativa de ficció en els meus interessos. Un distanciament que m'empeny devers l'estudi historiogràfic, el testimoniatge vital, la crònica periodística, la reflexió filosòfica i l'assaig científic. Devers la realitat, al capdavall.

1 comentari:

Albert ha dit...

A mi també em va interessar molt, quan el vaig llegir, aquest assaig de Vizinczey, i comparteixo moltes coses de les que hi diu. Malauradament, de crítics tan fins i informats com aquest gran apassionat de la literatura n'hi ha pocs, i casa nostra podem comptar amb els dits d'una mà els que són realment seriosos.
M'he permès de penjar aquest article al fòrum de la Casa de l'Est.
És sempre un gran plaer llegir els vostres comentaris, assenyats i fruit d'una tria bibliogràfica molt ben feta. Gràcies per proporcionar aquest plaer.

Albert