Contra el determinisme biològic
Torno al tema de la naturalesa humana, del que m'he ocupat en el passat. I el reprenc amb l'obra antideterminista per antonomàsia: No está en los genes. Racismo, genética e ideología (Not in our genes. Biology, ideology and human nature, 1984) de Richard C. Lewontin, Steven Rose i Leon J. Kamin. Lewontin és fundador de l'organització Science for the People i ha mantingut una activa oposició al neodarwinisme també en altres obres com El sueño del genoma humano y otras ilusiones i Genes, organismo y ambiente, així com en debats als mitjans de comunicació (per exemple, amb cartes [I, II] al New York Review of Books).
Els autors comencen el llibre posant les seves cartes damunt la taula: ells són marxistes, socialistes, i consideren que el determinisme biològic no és únicament una teoria científica errònia, sinó un instrument de poder de la classe dominant per a blindar el model de societat capitalista burgesa i justificar l'statu quo (que condemna les classes baixes i les minories oprimides a assumir el seu rol natural dins la societat i deixar-se de reivindicacions eixorques). Els títols dels capítols poden donar una idea de la càrrega ideològica que té l'assaig: «La nueva derecha y el viejo determinismo», «La política del determinismo biológico», «La ideología burguesa y el origen del determinismo»... Lewontin et alii utilitzen una estratègia molt astuta: en presentar-se a si mateixos com compromesos políticament i insistir en la impossibilitat de desideologitzar la praxi científica, predisposen al lector a assumir que els seus adversaris han de tenir necessàriament una agenda política oculta. Tanmateix, i admetent que hi ha casos en que podrà ser cert, és una simplificació molt grollera fer correspondre visions científiques i polítiques. De fet, alguns dels principals psicòlegs evolutius simpatitzen amb el progressisme polític, i ja vam veure com Peter Singer demanava un esforç a l'esquerra per assumir els principis del darwinisme modern.
Tot seguit passen a tractar algunes de les manifestacions històriques del determinisme biològic més extrem: les diferències racials, de sexe i classe en el QI (una versió abreujada del treball de Gould que ja vam veure a I, II, III i IV), la «guerra dels sexes» i la societat patriarcal, els tractaments psiquiàtrics per a persones socialment conflictives o alienades i en particular, la diagnosi de l'esquizofrènia. La crítica de la sociobiologia –la més interessant pel tema que ens ocupa– es centra principalment en la visió de la naturalesa humana d'Edward Osborne Wilson, i apunta en la direcció que havíem formulat en un post anterior. A més del problema de que l'única «prova» de les especulacions que pretenen reconstruir l'origen de les característiques socials mitjançant la selecció natural és la plausabilitat, els autors assenyalen quatre classes d'errors dels sociobiolègs. El primer és l'ús de conjunts arbitraris com a unitats evolutives, quan la realitat és que si la consideració de què és el que evoluciona és un problema molt complex ja a nivell de l'organisme, com no ho serà en relació al comportament. El segon error és de la reificació, el considerar que creacions mentals fruit de cultures i èpoques determinades són realment elements subjectes a les lleis de l'evolució. En tercer lloc denuncien la confusió entre metàfores i entitats reals, en un procés que equipara metafòricament les institucions socials humanes al regne animal, per a després derivar el comportament humà de l'animal com si fos un cas particular d'un fenòmen general d'abast universal a la naturalesa. Finalment critiquen la inclusió de diferents fenòmens sota una mateixa rúbrica (com en el cas de l'estudi de l'agressió). Una crítica més de fons és el reduccionisme que suposa assumir un caràcter determinant dels gens en el comportament (ni que sigui matisat en «tendències», «predisposicions» o «propensions»), quan –sempre segons els autors– els trets manifests d'un organisme no estan determinats pels gens, sinó que són una conseqüència de la interacció d'aquests amb el medi ambient. També alerten de la confusió –sobre la que també insistia Gould en el cas de les mesures humanes– entre correlació i causalitat. Hi ha una interessant reflexió que val la pena reproduir íntegrament:
Malgrat la duríssima crítica al determinisme genètic, els autors tenen molta cura de distanciar-se del determinisme cultural extrem i del concepte de tabula rasa, i de fet rebutgen la dicotomia nature-nurture (tot i que a la pràctica cap participant en la disputa exclou «per complet» la visió de l'oponent). Tampoc combreguen amb la sociologia de la ciència més radical –la de Bloor, Wolgar, Barnes i Latour– ni amb les postures antipsiquiàtriques de Thomas Szasz, Ronald D. Laing i Michel Foucault. La seva aposta és per una síntesi un xic vaporosa que ells anomenen –en el més pur estil hegelià i marxista– «dialèctica».
Com era d'esperar, les tesis del llibre no van quedar sense reposta. Dos dels més eminents neodarwinistes contestaren, Richard Dawkins a la revista New Scientist i Steven Pinker al llibre The Blank Slate (capítol 6, Political Scientists), tot acusant els autors d'atacar un «home de palla» que no representa les verdaderes tesis de la sociobiologia, sinó una grotesca desfiguració interessada.
Els autors comencen el llibre posant les seves cartes damunt la taula: ells són marxistes, socialistes, i consideren que el determinisme biològic no és únicament una teoria científica errònia, sinó un instrument de poder de la classe dominant per a blindar el model de societat capitalista burgesa i justificar l'statu quo (que condemna les classes baixes i les minories oprimides a assumir el seu rol natural dins la societat i deixar-se de reivindicacions eixorques). Els títols dels capítols poden donar una idea de la càrrega ideològica que té l'assaig: «La nueva derecha y el viejo determinismo», «La política del determinismo biológico», «La ideología burguesa y el origen del determinismo»... Lewontin et alii utilitzen una estratègia molt astuta: en presentar-se a si mateixos com compromesos políticament i insistir en la impossibilitat de desideologitzar la praxi científica, predisposen al lector a assumir que els seus adversaris han de tenir necessàriament una agenda política oculta. Tanmateix, i admetent que hi ha casos en que podrà ser cert, és una simplificació molt grollera fer correspondre visions científiques i polítiques. De fet, alguns dels principals psicòlegs evolutius simpatitzen amb el progressisme polític, i ja vam veure com Peter Singer demanava un esforç a l'esquerra per assumir els principis del darwinisme modern.
Tot seguit passen a tractar algunes de les manifestacions històriques del determinisme biològic més extrem: les diferències racials, de sexe i classe en el QI (una versió abreujada del treball de Gould que ja vam veure a I, II, III i IV), la «guerra dels sexes» i la societat patriarcal, els tractaments psiquiàtrics per a persones socialment conflictives o alienades i en particular, la diagnosi de l'esquizofrènia. La crítica de la sociobiologia –la més interessant pel tema que ens ocupa– es centra principalment en la visió de la naturalesa humana d'Edward Osborne Wilson, i apunta en la direcció que havíem formulat en un post anterior. A més del problema de que l'única «prova» de les especulacions que pretenen reconstruir l'origen de les característiques socials mitjançant la selecció natural és la plausabilitat, els autors assenyalen quatre classes d'errors dels sociobiolègs. El primer és l'ús de conjunts arbitraris com a unitats evolutives, quan la realitat és que si la consideració de què és el que evoluciona és un problema molt complex ja a nivell de l'organisme, com no ho serà en relació al comportament. El segon error és de la reificació, el considerar que creacions mentals fruit de cultures i èpoques determinades són realment elements subjectes a les lleis de l'evolució. En tercer lloc denuncien la confusió entre metàfores i entitats reals, en un procés que equipara metafòricament les institucions socials humanes al regne animal, per a després derivar el comportament humà de l'animal com si fos un cas particular d'un fenòmen general d'abast universal a la naturalesa. Finalment critiquen la inclusió de diferents fenòmens sota una mateixa rúbrica (com en el cas de l'estudi de l'agressió). Una crítica més de fons és el reduccionisme que suposa assumir un caràcter determinant dels gens en el comportament (ni que sigui matisat en «tendències», «predisposicions» o «propensions»), quan –sempre segons els autors– els trets manifests d'un organisme no estan determinats pels gens, sinó que són una conseqüència de la interacció d'aquests amb el medi ambient. També alerten de la confusió –sobre la que també insistia Gould en el cas de les mesures humanes– entre correlació i causalitat. Hi ha una interessant reflexió que val la pena reproduir íntegrament:
La heredabilidad de una característica es indicativa de la variación genética existente en la población y no de una homogeneidad genética. [...] Una característica para la que todos los individuos son genéticamente idénticos tendrá una heredabilidad de cero, porque ésta es una medida de la proporción de variación en una población que surge de sus diferencias genéticas. La genética humana no tiene ningún método para detectar la presencia de genes que controlen los caracteres conductuales si estos genes son idénticos en todos. Esto plantea la pregunta de si los sociobiólogos creen que los seres humanos son genéticamente uniformes debido a los genes de «naturaleza humana». Si es así, estos genes no serán detectados por los estudios de heredabilidad. Si no, entonces ¿en qué consiste la naturaleza humana genéticamente controlada? Si sólo algunas personas tienen genes para la agresividad, entonces tanto la agresión como la no agresión forman parte de la naturaleza humana.
Malgrat la duríssima crítica al determinisme genètic, els autors tenen molta cura de distanciar-se del determinisme cultural extrem i del concepte de tabula rasa, i de fet rebutgen la dicotomia nature-nurture (tot i que a la pràctica cap participant en la disputa exclou «per complet» la visió de l'oponent). Tampoc combreguen amb la sociologia de la ciència més radical –la de Bloor, Wolgar, Barnes i Latour– ni amb les postures antipsiquiàtriques de Thomas Szasz, Ronald D. Laing i Michel Foucault. La seva aposta és per una síntesi un xic vaporosa que ells anomenen –en el més pur estil hegelià i marxista– «dialèctica».
Com era d'esperar, les tesis del llibre no van quedar sense reposta. Dos dels més eminents neodarwinistes contestaren, Richard Dawkins a la revista New Scientist i Steven Pinker al llibre The Blank Slate (capítol 6, Political Scientists), tot acusant els autors d'atacar un «home de palla» que no representa les verdaderes tesis de la sociobiologia, sinó una grotesca desfiguració interessada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada