Malenconia de la resistència (i II)

La novel·la mostra evidents contrastos: el macrocosmos de Valuska versus el microcosmos de l'organisme que mor; l'ideal platònic de la perfecció harmònica versus el caos entròpic d'una ciutat en accelerada decadència; la irrefrenable ambició d'una persona versus la mansesa dels seus conciutadans… Tots aquests pols antagònics són utilitzats per a tesar el fil argumental, que acaba demostrant que de la col·lisió entre visions irreconciliables no en sorgeix un canvi real, sinó tan sols una nova rutina impersonal i subtilment opressiva, potser amb nous actors principals però els mateixos secundaris.

Els personatges no representen arquetipus fàcilment recognoscibles, però sí que tenen trets –literàriament exagerats i deformats– que poden identificar-se: el senyor Eszter és un intel·lectual disgustat i decebut pel que veu al seu voltant, però la seva reacció no és la del compromís, la lluita i l'enfrontament, sinó la de l'aïllament, l'autoexclusió i el refugi en les seves disquisicions filosòfiques, als antípodes dels problemes reals. A més, el resultat d'imposar una afinació en intervals matemàticament purs no redunda en la troballa de la perfecció estètica, sinó més aviat en una música anharmònica i cacofònica:

Porque cuando llegó el día y pudo sentarse por fin ante el piano reafinado conforme al espíritu de Aristóxenes con el firme propósito de tocar una sola obra en lo que le quedara de vida, las perlas dotadas de los accidentales más remotos de El clave bien temperado, una creación inagotable, insuperable y sumamente apropiada para su objetivo, oyó ya en el preludio en do sostenido mayor, elegido en primer lugar, en vez de su característica «fluctuación irisada», un chirrido insoportable, para el cual, tuvo que reconocer, no había manera de estar preparado.

La senyora Eszter és el líder ambiciós, maquiavèlic i sense escrúpols per assolir les seves fites, que aprofita el buit de poder per instaurar un ordre autoritari embolcallat d'eficiència i seguretat. La campanya que endega quan la revolta ha estat sufocada és una mescla d'empresa megalomaníaca i distracció fútil, la medecina que sovint ha estat receptada a les societats que no controlen els seus destins. Com ella mateixa diu, aquest només serà el primer pas.

La balena, que constitueix l'únic espectacle del circ, és un poderós símbol que es presta a múltiples interpretacions. D'una banda actua com a McGuffin, en termes de Hitchcock: és un element de la novel·la sobre el que recau l'atenció del lector sense que finalment hi tingui cap intervenció. Simplement hi és, immutable, inamovible, testimoni dels fets. D'altra banda, unida amb la figura del Duc –de qui no tenim una descripció precisa, ja que cap dels protagonistes aconsegueix veure'l, però de qui es diu que té tres ulls i poders telepàtics (!)– conforma una metàfora de les dues cares del cabdillatge autoritari: la que desperta l'atracció fanàtica de les masses i la que encarna el mal. El propi Krasznahorkai posa humorísticament en boca d'un personatge el rol dual de la balena:

Afirmaron que la ballena no desempeñaba papel alguno y, a continuación, que la ballena era la causa de todo.

I és que Malenconia de la resistència destil·la ironia i humor. Un d'aquests moments el constitueix el final de la novel·la, amb la seva minuciosa i tècnicament precisa descripció de la bioquímica de la descomposició del cadàver de la senyora Pflaum, morta durant els aldarulls. El crític George Szirtes l'ha connectada amb l'episodi del carboni al llibre La Taula Periòdica de Primo Levi per la seva absurditat existencial; i «poema de la destrucció» l'ha anomenada el crític Maya Mirsky, elogiant el seu lirisme. La reacció irada del tinent coronel que comanda el destacament militar també està plena d'ironia, i potser conté una de les claus de l'obra, ja que l'autor confronta totes les vel·leïtats filosòfiques exposades fins aleshores amb la cruesa de la prosaica realitat, trencant per un moment l'atmosfera de tensió acumulada amb la tòpica brutalitat verbal castrense:

Desde primera hora de la mañana no hago más que oir sandeces, ¿y aún creéis que podéis hacerme esto sin recibir el merecido castigo? ¿A mí, que anteayer, en Telegerendás, no tardé ni un segundo en meter en el manicomio a todos los idiotas de mierda? ¿Creéis que haré una excepción? No os hagáis ilusiones, que voy a encerrar a toda esta manada hedionda, a todo este pueblucho asqueroso y podrido donde cualquier bruto y cretino se da pote como si esto fuese el centro del mundo y él, el mandamás, ¡me cago en Dios! ¡Catástrofe! ¡Claro que sí! ¡El Juicio Final! ¡Una puta mierda! ¡Vosotros sóis la catástrofe, vosotros sóis el Juicio Final, que no tocáis con los pies en el suelo, carajo! Apostemos –sacudió a Nadabán agarrándolo de los hombros–, apostemos a que ni se entera de lo que digo! Porque vosotros no habláis, "susurráis" y "vociferáis", vosotros no andáis por la calle, sino que "corréis febrilmente", no entráis en un sitio, sino que "franqueáis el umbral", no tenéis ni frío ni calor, sino que "tiritáis" o "estáis bañados en sudor". Llevo horas sin escuchar una palabra normal, porque sólo sois capaces de cagaros y de gimotear hablando del Juicio Final cuando un gamberro os rompe una ventana, que sois todos unos alelados, que cuando os meten la nariz en la mierda, os quedáis mirando y husmeando para decir: "¡Magia!" La magia consistiría en despertaros de una vez, degenerados, para que veáis que no estamos en la luna, sino en Hungría.

Sí, els fets que relata Krasznahorkai no ocorren a la lluna, sinó en indrets molt més propers.