La vida a la puszta hongaresa (i II)

Entre els habitants de la puszta no existien gaires formalitats. Com que convivien junts i no hi havia gaire espai per a la intimitat, es limitaven les salutacions i afloraven amb facilitat les tensions i la irritabilitat. Els adults renegaven i maleïen de manera enginyosa, i fins i tot van desenvolupar les seves pròpies frases fetes. Els càstigs físics eren freqüents a la puszta, i un jove podia rebre bufetades fins als trenta-cinc anys. A la gent gran no se'ls picava per la humiliació que suposava. Com en tants altres aspectes, la rigidesa en la disciplina variava de puszta a puszta. Entre familiars també es practicava la violència física com a part de l'educació, i era tradició que els pares piquessin als fills fins a una determinada edat, i que aleshores fós el fill qui piqués al pare. Finalment, entre ells també hi sovintejaven les baralles, moltes d'elles amb arma blanca, pels motius més espuris. Aquesta proximitat natural amb la violència feia que els homes de les pusztes fossin bel·licosos soldats, i protagonitzessin gestes heroiques en diverses batalles. Sempre portaven navalla («la navalla és bona àdhuc a l'església», deia una dita) i depenent de la procedència, es barallaven d'una manera o una altra.

La vida dels nens a les puzstes era de completa llibertat, i jugaven a son lloure pels terrenys de la hisenda. De ben petits eren agrupats i es posaven sota la tutela d'una mainadera pagada mitjançant conveni per la hisenda. Més endavant acudien a l'escola de la puszta. A la puszta on nasqué Illyés, l'oncle Hanák era el mestre. A l'escola separaven els nens per edats i els oferien moltes activitats a fer: des de l'estudi de l'aritmètica bàsica i l'aprenentatge de la lectura fins el dret constitucional, passant per les oracions catòliques.

Els prometatges entre joves, com en les cultures primitives, s'acordava entre famílies abans de que el noi tingués ús de raó, i és que en la puszta les persones eren intercanviables: cap rebria major dot, ni major herència, ni tindria majors expectatives professionals… Les relacions s'iniciaven de molt jovenets i no s'ocultaven. La fidelitat era un requeriment a les pusztes, tot i que, paradoxalment, tampoc succeïa res si es trencava. Una altra característica de les pusztes de la que Illyés fou testimoni i que no va poder valorar en la seva justa mesura fins que no va sortir d'allí eren els abusos sexuals que cometien els senyors (o simplement, els alts càrrecs) amb les donzelles de la puszta. Com si seguís vigent del dret de cuixa medieval, els administradors feien «pujar» a les noies al castell, on elles sabien el que els esperava. No existia resistència ni qüestionament, només obediència resignada, i l'única sortida per a l'habitant de la puszta que no transigia amb aquests abusos era el suïcidi. Els marits o promesos de les noies tampoc acudien en la seva defensa, i ni tan sols es considerava aquest fet com una deshonra o una infidelitat.

Els casaments a les pusztes eren esdeveniments de marcat caràcter social. Assistien convidats d'arreu, parents d’altres pusztes que viatjaven centenars de kilòmetres per acudir al convit. Malgrat les penúries que pogués passar la família durant tot l'any, el banquet de noces havia de ser opípar. La tradició manava a la núvia no menjar ni beure durant tot el dia, mentre que el nuvi havia d'afartar-se com mai més ho faria en la vida. La núvia feia d'amfitriona i rebia tots els senzills regals que portaven els convidats, que eren afalagats amb menjars variats i abundant alcohol. La núvia ballava fins a quedar extenuada, i el nuvi compartia amb ella només l'últim ball.

La religió a la puszta depenia de la regió: catòlics fervorosos, calvinistes intransigents, escèptics d'un agnosticisme primitiu… de vegades es practicava una desviació del catolicisme oficial pròpia de la puszta, en la que a la iconografia cristiana s'hi entremesclaven rituals pagans i supersticions ancestrals. D'igual forma, la sanitat a la puszta era essencialment curanderia fonamentada en les creences populars i els remeis miraculosos transmesos oralment de generació en generació. Esporàdicament apareixien per la puszta veritables metges, que feien maratonianes sessions de consulta en les que havien de passar revista a tots els habitants de l'indret i fins i tot als seus animals; i al revés, aquells veterinaris que tenien fama de tenir bona mà amb els animals eren empipats amb qüestions relatives a les malalties dels homes. Malgrat que les atencions mèdiques corrien a càrrec del senyor de la puszta, els criats eren reticents a aprofitar aquesta possibilitat per por a perdre el seu lloc de treball o a no renovar-lo.

Les grans revolucions polítiques i socials no van afectar a les pusztes, on es mantenien inalterables els privilegis dels senyors i els abusos sobre els criats. Així doncs, per exemple, la revolució de 1848 de Lajos Kossuth o la consecució de la llibertat de premsa no tingué cap efecte real sobre la vida de la gent de les pusztes. Malgrat que els llibres d'història parlaven de que els serfs foren alliberats, que van rebre les seves terres i que es convertiren en ciutadans lliures d'aquell país, la realitat era que gairebé tot el territori pertanyia a unes poques famílies potentades, de cognoms aristocràtics i arrels endinsades en l'Edat Mitjana. A més, les minses cessions dels poderosos es degueren a la necessitat, bé perquè temien la revolta dels camperols i serfs, bé perquè els necessitaven com a carn de canó per anar a la guerra. Si els camperols que posseïen finques encara van poder esgarrapar alguna concessió de la legislació de Kossuth i Deák, què va succeir amb els treballadors de les pusztes, que no tenien res en propietat? Doncs que la història els va passar pel costat, com en tantes altres ocasions. Illyés afirma, irònicament, que «la noblesa hongaresa va desencadenar amb una capacitat d'autosacrifici encomiable una revolució burgesa que, tanmateix, no va poder guanyar perquè en el fons no havia burgesos». Allò que en altres indrets d’Europa va suposar un avenç considerable en drets i llibertats, no va poder consolidar-se a Hongria per l'endarreriment social i polític que patia, que el feia més proper a una societat feudal que a una altra cosa.

Malgrat ser històricament molt pobres, la qualitat de vida dels habitants de la puszta va minvar amb el pas del temps. Els nous temps enduriren encara més el cor dels senyors, que tot cercant la maximització de la producció i del benefici, tractaven com veritables esclaus als seus treballadors i reduïen al màxim els gestos en favor d'aquests. A més, el progrés de la tècnica va posar en qüestió el model de les pusztes. Aviat amb la maquinària adquirida pels senyors es produiria molt més necessitant molta menys mà d'obra. Tradicionalment, la sortida de les pusztes encara suposava una degradació major, car la gent acomiadada no s'integrava en la vida dels pobles. Els pocs que havien sortit i prosperat eren vistos com herois pels que romanien a les pusztes. La família d'Illyés va ser una d'aquestes excepcions; no sense esforços va aconseguir evadir-se d'aquell ambient. Illyés va poder superar els estudis primaris gràcies a que va ser acollit per una institució religiosa, però fou expulsat perquè la seva pronúncia –contaminada dels usos dialectals de la puszta– no s'ajustava als estàndards cultes.

Tot i que el llibre es clou amb una apel·lació de l'autor al lector, encoratjant-lo –ara que coneix la magnitud del problema– a reflexionar i a involucrar-se en la cerca d'una solució per aquesta xacra, la història ja s'ha encarregat de respondre a Illyés. La política impulsada pel règim comunista que regí els destins d'Hongria durant més de cinquanta anys va acabar amb els privilegis dels nobles, i la col·lectivització els expropià les terres, que passaren a ser propietat de l'Estat. Els habitants de les pusztes, potser per primer cop en la història, van sentir que els canvis no els passaven de llarg. Una altra qüestió és si les profundes transformacions els convertiren en homes lliures o simplement reemplaçaren un esclavatge feudal per un de modern.