Bayón

Bayón, el gran Bayón. La Fundación José Manuel Lara va editar l'abril passat una antologia d'articles sota el títol de Vivir del presupuesto y otras obras maestras, preparada després de la mort del periodista als 54 anys. Arcadi Espada recorda en el pròleg el titular que Félix Bayón va redactar el 17 d'octubre de 1978 per a la primera plana d'El País en ocasió del nomenament de Karol Wojtyla com a nou Papa: «el nuevo Papa, un polaco joven, abierto en política y moderado en el dogma». Clar i certer, de sintaxi impecable, impensable avui. D'aquest titular a aquest altre hi va l'embrutiment del prestigi d'un diari, però aquesta és una altra història.

Bayón fou allò que el tòpic denomina un «periodista de raça», un outsider, un cronista incòmode per al poder. Llegir-lo és un plaer no només per la seva prosa clara, sinó també per la seva insubornable independència. La selecció cobreix principalment el treball del darrer lustre, lluny de les corresponsalies que el foguejaren com a periodista. En aquest període Bayón, afincat a Andalusia, denuncià repetidament els excessos urbanístics que es produïen a la Marbella de Jesús Gil, davant la passivitat –quan no aquiescència– de la Junta. Les crítiques al populisme demagògic i al clientelisme dels governs de Manuel Chaves li costaren el lloc a El País, i va preferir canviar de mitjà a emmordassar-se. El govern d'Aznar i el PP d'Andalusia tampoc van escapar dels seus dards. Bayón es lamentà del conformisme i la manca d'exigència de la ciutadania, que porta de retruc a la temible selecció adversa en els partits polítics, que ha arribat al súmmum amb l'actual equip de govern.

L'edició –el pròleg d'Espada, l'epíleg de Tertsch, les fotografies familiars, els textos in memoriam– traspuen la sincera estima de col·legues i amics per un home noble, senzill, amic dels seus amics, de riallades inoblidables. I l'admiració per un gran professional, antítesi del divisme de molts periodistes i comunicadors que, atrinxerats en un dels bàndols, baladregen per a mantenir la seva parròquia mobilitzada. Bayón entengué sempre que la funció del periodisme era exercir l'imprescindible control al poder i posar els fets en coneixement dels ciutadans per a que aquests poguessin formar-se una opinió lliure, crítica i raonada, indispensable en qualsevol democràcia que mereixi dir-se'n.