divendres, de desembre 07, 2007

[...]

Les llacunes en la meva cultura són tan nombroses que no puc parlar d'una terra ferma, ans d'un grapat d'illots dispersos entre els que intento, mal que bé, bastir ponts. Entre les mancances inexcusables: la literatura catalana. Les darreres setmanes he estat llegint a diverses generacions de poetes, part del cànon –Carner, Salvat-Papasseit, Foix, Riba, Espriu, Vinyoli–, tot mirant de tapar alguna de les moltes vies per les que faig aigües.

Sóc un pèssim lector de poesia, no em fa res admetre-ho. Hipermètrop, incapaç de travessar la brolla (paraules, paraules) que s'alça davant dels meus ulls. A les palpentes he trobat en aquests autors una voluntat de definir una estètica pròpia d'acord amb els temps o bé de bolcar al català –a la llengua i a sa tradició literària– les troballes dels clàssics i dels avantguardistes continentals. Però sobretot, hi ha el reeixit esforç de fixar una llengua literària.

I després de l'embadaliment, ve la decepció: què ha passat amb nosaltres? Jo pertanyo a la primera generació que va poder estudiar enterament en català. On és la nostra competència lingüística? El mot precís és com la nota justa per als qui estimem la música. No es tracta de tornar a exclamar que Madame se meurt, no és la sempiterna cantarella de la «mort del català» la que em motiva a escriure aquestes ratlles. En Monzó alertava del veritable perill: que les estructures sintàctiques, morfològiques i fins i tot el lèxic i la fonètica acabin prenent-se del castellà. Discrepo de part de l'anàlisi –llengua i política són per a mi categories disjuntes, encara que avui dia això soni a anatema–, però el diagnòstic em sembla irrefutable. Una estandardització empobridora, anivelladora a la baixa, ens ha deixat sense matisos, sense recursos. I hi ha el problema del llenguatge periodístic, que tot ho embrut. La sintaxi artificiosa, les frases fetes, els llocs comuns (qui se n'escapa? no pas jo). Al capdavall, com per a tantes altres qüestions, la resposta haurà de venir de l'autoexigència.

Ja és ben galdós que als meus trenta-tres anys m'hagi de sentir doldre'm de que vull parlar bé.

3 comentaris:

dErsu_ ha dit...

Oh, això vostre ens passa a tots, sempre, arreu.

"Ara-que-és-tard"-oi-Vinyoli? ha dit...

En Dersu no entra gens en el problema, diríem que tant se li'n fot! No: es pot discrepar de moltes coses, potser de l'anàlisi, però la realitat és la que tenim i a hores d'ara podem fer ben poca cosa per reconduir-la. Totes les llengües evolucionen, però la nostra ho ha fet identificant-se amb la llengua imposada. Síndrome d'Estocolm que caldria psicoanalitzar? Qui sap! El que sabem de cert és que no hem estat capaços de fer una escola amb prou recursos, que les famílies no s'han implicat prou en l'educació dels fills i, sobretot, que els mitjans de comunicació han estat en mans de gent sense gaires escrúpols a l'hora d'exigir rigor lingüístic: molts llicenciats en filologia catalana que han sortit a dojo de la universitat sense saber prou bé el català, perquè "el país els necessita ara mateix". Heus aquí el resultat. Recordeu aquell lema que deia: "La feina ben feta no té fronteres". Doncs bé, els mateixos que el van divulgar se l'havien d'haver aplicat, i ara potser no patiríem un problema tan greu. Potser hauríem d'haver estat menys victimistes i més actius i eficaços, com ho han estat els bascos i fins i tot els gallecs!

David & Glòria ha dit...

No tinc prou elements com per analitzar les causes amb detall. Potser es va preferir prioritzar l'extensió del coneixement de la llengua a costa del rigor en l'ús. Estic d'acord amb moltes de les coses que dius, llevat de les idees de "llengua imposada" i del "síndrome d'Estocolm", que no comparteixo, jo que també tinc el castellà per llengua pròpia.