La vida a la puszta hongaresa (I)

Gente de las pusztas (Puszták népe, 1936) és una obra a cavall entre el llibre de memòries i l'assaig socio-historiogràfic. En ella Gyula Illyés ens presenta la vida diària, els costums, les tradicions i les característiques principals dels habitants de les pusztes, les grans hisendes d'origen feudal de la riba occidental del Danubi de les que el propi Illyés era originari i que encara seguien vives en els inicis del segle XX. La importància d'aquesta obra és cabdal en la història de la literatura hongaresa; no tant per la seva qualitat estrictament literària –que, contradient al traductor Adan Kovacsics, no em sembla tan brillant–, sinó perquè es tracta del primer llibre que examina i posa en coneixement del gran públic les vicissituds d'un segment social tradicionalment oblidat per la literatura i la història. El treball d'Illyés (i també el dels seu amic László Németh) es pot comparar amb el que realitzaren Bela Bartók i Zoltan Kodály en musicologia, recorrent tota la regió hongaresa per a recuperar les danses i melodies tradicionals del folklore hongarès. Aquest corrent populista pot emmarcar-se en l'apogeu dels nacionalismes experimentat el segle XIX, i que reivindicava una romàntica cerca de les essències pàtries en els elements més purament magiars i menys contaminats d'influències estrangeres. Aquests autors volien descobrir als seus conciutadans un món ocult que tenien molt a prop i que, al seu entendre, constituïa el veritable substrat de la nació hongaresa.

Una puszta era el conjunt format per les cases dels criats, les establies, les cotxeres i els graners, que es trobava en mig d'una gran finca. En elles hi podien arribar a conviure més d'un centenar de famílies. Aquestes hisendes tenien també un castell i les vivendes de l'administrador, de l'inspector i de l'encarregat de la maquinària, així com les de tots els càrrecs intermedis.

Els criats de les pusztes treballaven gairebé la meitat de la terra cultivable d'Hongria. Eren servils, obedients, submisos i tenien una temor reverencial a l'autoritat. Per a la resta del país, ser de la puszta era vergonyós i significava ser un desarrelat, un apàtrida. La pàtria dels habitants de la puszta era la pròpia puszta on vivien, així com totes aquelles que pertanyien al mateix senyor; de manera que per saber d'on era algú, no es preguntava on vivia sinó a qui servia. Les condicions de vida eren miserables: vivien en cases construïdes amb fang premsat, palla i uns quants puntals, seguint l'antiga arquitectura vinguda d'Euràsia. La duresa de les condicions de treball feia que visquessin aïllats, i la necessitat que tenien els animals de tracte continu provocava que molts no haguessin sortit mai en la seva vida de la puszta on vivien. Illyés destaca la particular noció de la propietat privada que impera a la puszta: malgrat que els criats no posseïen res en propietat i eren pagats irrisòriament, els habitants de les pusztes sentien com a seu tot el que veien al seu voltant i en particular les terres que conreaven.

Les professions dins la puszta s'heretaven de pares a fills, i cada ocupació era un graó d'una rígida jerarquia acceptada per tothom, i en la que era quasi impossible ascendir o descendir. Tampoc es donaven matrimonis entre membres de diferents ocupacions, de manera que aquestes categories funcionaven a la manera de castes. Dins dels pastors, els ovellers tenien un prestigi molt superior als porquerols o els vaquers. Un peó de carreta podia somiar en convertir-se en peó primer, que era qui dirigia la caravana. Depenent de la professió que exercien tenien salaris diferents. L'habitual era que les retribucions (el «conveni») es dividissin en tres categories: pagament en metàl·lic, en espècie i en terres de cultiu. També es proporcionava un lloc per dormir a la família i en alguns casos se'ls permetia tenir animals.

La legislació relativa a la contractació de criats per les pusztes deixava les mans lliures als senyors, ja que bona part de les lleis i reglaments contenien paràgrafs i clàusules de l'estil de «d'acord amb els costums de la zona corresponent...». I si la normativa estatal era vaga i imprecisa (i sovint, a més, directament desobeïda), cada casa tenia el seu propi reglament en el que el senyor imposava el que discrecionalment volia. Com a conseqüència, les jornades laborals diàries eren extenuants. La jornada començava entre les tres i les quatre de la matinada i finalitzava quan es feia fosc, entre les sis i les set de la tarda. En acabar la feina, els treballadors es rentaven i es reunien amb la família. Aprofitaven aquell temps per cuidar-se del seu hort o dels seus animals, per sopar tots junts i conversar. Els diumenges eren molt més alegres: tot i començar la feina a la mateixa hora, cap al migdia acabava la jornada. Els homes es rentaven i s'afaitaven i les dones s'empolainaven i vestien roba cridanera. La puszta es relaxava i fins i tot hi havia qui interpretava música amb la cítara i l'acordió. Es reunien tots i conversaven, explicant-se anècdotes i relats. Cap a les cinc s'acabava la festa, perquè calia tornar a donar de menjar als animals. Com diu Illyés: «havia transcorregut el dia pel que valia la pena traginar una setmana sencera, una vida sencera».

En època de sega i collita arribaven a les pusztes gent vinguda de fora: temporers, jornalers, segadors… Eren acollits com un membre més de la comunitat i els habitants compartien amb ells el poc que tenien, fins i tot si no podien comunicar-se perquè parlaven una llengua diferent. El caràcter dels nouvinguts variava segons la zona de la que provenien, i fins i tot podia canviar substancialment d'any en any si eren capitanejats per una persona diferent. El 31 d'octubre de cada any, la vigília de Tots Sants, era una data molt especial a la puszta: es realitzava la «crida», en la que tots els criats de la puszta, agrupats per rang i vestits de diumenge, acudien a les oficines. Aquell dia l'administració comunicava als criats amb qui es quedava i a qui acomiadava per a la propera temporada.

(cont.)