Bayón

Bayón, el gran Bayón. La Fundación José Manuel Lara va editar l'abril passat una antologia d'articles sota el títol de Vivir del presupuesto y otras obras maestras, preparada després de la mort del periodista als 54 anys. Arcadi Espada recorda en el pròleg el titular que Félix Bayón va redactar el 17 d'octubre de 1978 per a la primera plana d'El País en ocasió del nomenament de Karol Wojtyla com a nou Papa: «el nuevo Papa, un polaco joven, abierto en política y moderado en el dogma». Clar i certer, de sintaxi impecable, impensable avui. D'aquest titular a aquest altre hi va l'embrutiment del prestigi d'un diari, però aquesta és una altra història.

Bayón fou allò que el tòpic denomina un «periodista de raça», un outsider, un cronista incòmode per al poder. Llegir-lo és un plaer no només per la seva prosa clara, sinó també per la seva insubornable independència. La selecció cobreix principalment el treball del darrer lustre, lluny de les corresponsalies que el foguejaren com a periodista. En aquest període Bayón, afincat a Andalusia, denuncià repetidament els excessos urbanístics que es produïen a la Marbella de Jesús Gil, davant la passivitat –quan no aquiescència– de la Junta. Les crítiques al populisme demagògic i al clientelisme dels governs de Manuel Chaves li costaren el lloc a El País, i va preferir canviar de mitjà a emmordassar-se. El govern d'Aznar i el PP d'Andalusia tampoc van escapar dels seus dards. Bayón es lamentà del conformisme i la manca d'exigència de la ciutadania, que porta de retruc a la temible selecció adversa en els partits polítics, que ha arribat al súmmum amb l'actual equip de govern.

L'edició –el pròleg d'Espada, l'epíleg de Tertsch, les fotografies familiars, els textos in memoriam– traspuen la sincera estima de col·legues i amics per un home noble, senzill, amic dels seus amics, de riallades inoblidables. I l'admiració per un gran professional, antítesi del divisme de molts periodistes i comunicadors que, atrinxerats en un dels bàndols, baladregen per a mantenir la seva parròquia mobilitzada. Bayón entengué sempre que la funció del periodisme era exercir l'imprescindible control al poder i posar els fets en coneixement dels ciutadans per a que aquests poguessin formar-se una opinió lliure, crítica i raonada, indispensable en qualsevol democràcia que mereixi dir-se'n.

[233 C]

El Golem, sempre interessant, publicava fa unes setmanes un post sobre la destrucció de biblioteques. Entre els meus records està la que tingué lloc la nit del 25 d'agost de 1992 a Sarajevo, on les tropes nacionalistes sèrbies a les ordres de Radko Mladic van bombardejar la Biblioteca Nacional i Universitària de Bòsnia-Herzegovina, coneguda amb el nom de Vijecnica («ajuntament»). Es van perdre més de 600,000 llibres, el 40% del fons. Podeu trobar més informació en aquests articles de Ivan Lovrenovic, Monika Zgustova i Fernando Báez.

Entre el que trobo a Google hi ha aquesta esgarrifosa fotografia de Gervasio Sánchez publicada a El País.




El saber, objectiu militar.

La invenció de la tradició

La cultura del catalanisme, de Joan-Lluís Marfany, és un llibre desmitificador. El seu anàlisi dels orígens del nacionalisme català com a moviment polític, centrat en el període comprès entre els anys 1886 i 1906, és demolidor. Les seves tesis no ens haurien de semblar tan rupturistes, al capdavall només sosté (demostra, diria jo, a la vista de la profusa documentació que aporta, d'arxius i publicacions de l'època) que el catalanisme sostingué els mateixos principis i seguí les mateixes passes que els nacionalismes contemporanis de la resta d'Europa. En un país en el que la història té un paper tan preponderant, car pretén justificar el discurs del poder, la posició de Marfany està en franca minoria, i entre els historiadors catalans que sostenen tesis similars només conec el cas d'Enric Ucelay-Da Cal. L'extensa bibliografia emprada per Marfany m'ha permès descobrir altres treballs sobre el mateix període –tot i que des de postulats diferents– que de ben segur són de gran interès, com els de Jordi Llorens i Vila o els de Josep Termes.

Marfany, professor de la Universitat de Liverpool, es declara en el pròleg admirador del corrent marxista d'anàlisi del nacionalisme, el de Maxime Rodinson i Eric Hobsbawm. Això pot explicar un determinat enfocament d'alguns temes, com per exemple l'interès en demostrar que el catalanisme polític en els seus inicis fou un moviment de caràcter petitburgès, al que li costà molt incidir en ambients obrers. L'autor demostra que hi ha en els primers catalanistes una notable ingenuïtat a l'hora d'abordar els conflictes en els interessos de classe que sorgeixen quan es veuen forçats a presentar propostes polítiques concretes, i sovint es defuig aquest debat apel·lant a que un cop la nació sigui lliure, la resolució dels altres problemes se seguirà com per art de màgia. Per a Marfany, la idea d'un nacionalisme d'esquerres –al menys en el seu estadi inicial– és simplement un mite, i coincideix amb la visió que Jordi Solé-Tura exposà a Catalanisme i revolució burgesa. Aquesta tesi ha estat qüestionada per l'historiador Josep Termes.

Personalment trobo molt més interessant la segona part del llibre, on analitza les teories sobre la nació catalana i allò que Eric Hobsbawm anomenà la «invenció de la tradició». És il·lustratiu adonar-se que el catalanisme de finals del XIX, quan passà de ser un mer regionalisme a acceptar els principis ideològics nacionalistes, no concebia la història com a justificadora de les seves reivindicacions. Així, per a aquests primers nacionalistes el dret de Catalunya a ser una nació independent (o autònoma) no prové d'haver-ho estat en el passat, sinó que sembla ser «un dret consubstancial a l'existència mateixa de Catalunya. Catalunya és». A la pregunta de què és el que fa que Catalunya sigui, els nacionalistes catalans respondran freqüentment amb l'argument típic de l'època: el racista. D'acord amb aquesta visió, la història –contingent i canviant per definició– no pot ser el que formi la nació –essencial i immutable–, sinó que com a molt pot aportar elements enriquidors o –en èpoques de dominació– empobridors. Com deia Prat de la Riba: «[la castellanització és] una crosta sobreposada, que es clivella y salta, deixant sortir intacta, inmaculada, la pedra indestructible de la rassa». Per això esmerçaran molts esforços a distingir entre la nació (una entitat natural, que no ha de justificar la seva existència) i l'Estat (un artifici polític, administratiu), idea que encara perdura. La següent cita de Francesc Maspons i Anglasell (Tornant de Ginebra. Impressions sobre la crisi de les llibertats nacionals, 1929) sintetitza prou bé aquests principis:

La nació és una entitat natural; l'Estat una concepció política. L'home, segons el seu desig, pot canviar d'Estat, però és impotent per a canviar de Nació; les seves característiques nacionals les té per sobre la seva voluntat i, fins i tot, contra la seva voluntat; canviarà d'Estat, però no canviarà d'ànima.

És la terra, doncs, la que ha fet els catalans com són i diferents a totes les altres nacions: «[La pàtria catalana] és aquest tros de terra que la Naturalesa ha posat sota d'un mateix cel y vora d'un mateix mar, que fa parlar als seus fills una mateixa llengua, que'ls fa viurer ab unes mateixas costúms y'ls fa trevallar ab el mateix afany». Cal insistir en que aquest essencialisme organicista que atribueix a la terra unes propietats demiúrgiques no és cosa del passat, sinó que continua ben vigent; no hi ha diferència de fons entre la frase que acabem de citar i aquesta del preàmbul de la proposta de nou Estatut aprovada pel Parlament: «Catalunya ha definit una llengua i una cultura, ha modelat un paisatge». D'altra banda, les teoritzacions de la nació catalana no poden entrar en la concreció sense caure en la circularitat. Com apunta Marfany amb sornegueria: «Hi ha catalans perquè hi ha Catalunya, però Catalunya, què és? El territori que ocupen els catalans. I qui són els catalans? Els qui han nascut i viuen a Catalunya. La terra fa a la nació i la nació defineix la terra».

Marfany analitza molts dels elements de la simbologia catalanista per a mostrar la voluntat per part dels primers nacionalistes d'inventar una tradició «nacional». L'excursionisme, el cant coral, les cançons populars, la sardana, l'himne dels Segadors, etc. són activitats que tenen per objectiu reforçar la cohesió del moviment nacionalista i dotar-lo d'un seguit de representacions mítiques que uneixin els catalans entre si i els diferenciïn de la resta de nacions. La fita és tan important per a ells que no dubtaran a manipular la història quan els convingui. El cas de la sardana és paradigmàtic en aquest sentit: ball originalment circumscrit a l'àmbit local (empordanès), desconegut a la resta del territori, és convertit en dansa nacional en pocs anys, amb la conseqüent aparició d'esbarts, cobles i composicions arreu del país. La veritat és deliberadament oblidada i en la mentalitat nacionalista es presenta com una recuperació el que no fou més que una implantació. Quelcom de semblant passa amb l'himne dels Segadors. Cal deixar clar que el que Marfany anomena «invenció de la tradició» és el fet de presentar com a nacional el que era simplement local, i ancestral el que havia estat creat o adaptat contemporàniament. És per això que no comparteixo les crítiques de Manuela Narváez Ferri a Marfany en la seva tesi doctoral sobre l'Orfeó Català, on considera que «si bé és cert que [la sardana] es ballava en pocs indrets de Catalunya al segle XIX, i que el moviment catalanista la va estendre arreu del Principat, no per això constitueix una "tradició inventada", donat que ja existia». És evident que Narváez no ha volgut entendre el que Marfany planteja. Hi ha altres elements rituals –cas de l'orfeonisme o de l'excursionisme– en els que més que parlar de tradició inventada, seria més acurat fer-ho d'apropiació nacionalista, fins el punt que la ideologia ha acabat per semblar indestriable de la simple pràctica de l'activitat. És evident que l'excursionisme té una gran càrrega simbòlica, perquè permet apuntalar les elucubracions teòriques –de difícil justificació purament lògica– amb una experiència intuïtiva, immediata, reveladora: la vivència (gairebé extàtica, de vegades, en vista de com ho narraven) de pujar una muntanya i contemplar «la terra», Catalunya, des de la cúspide. Tant és així que els nacionalistes actuals encara en fan ús: recordem, per exemple, que Jordi Pujol va anunciar la data de les eleccions de 1999 al cim de l'Aneto.

Esment a part em mereix el cas de la llengua catalana. Marfany la inclou entre les tradicions inventades, però no la tracta en profunditat perquè el procés fou molt llarg i culminà molt temps després del període que l'ocupa. De nou cal matisar la posició de l'autor per no donar lloc a malentesos. El que Marfany denuncia és l'apropiació de la llengua per part dels nacionalistes, que es materialitzà en una febre filològica que els dugué a sentir-se legitimats per emprendre la tasca de salvar («purificar», n'arribaven a dir) la llengua de la perniciosa influència del castellà, fins i tot si no es tenia ni la més rudimentària formació científica, com era el cas de la majoria. La reforma fabriana ha estat criticada en ocasions per inclinar-se per una deliberada diferenciació respecte del castellà i per determinades solucions proposades (no totes foren acceptades, de fet), però suposo que és impossible que una empresa d'aquesta envergadura estigui exempta d'objeccions. Així i tot, seria injust al meu entendre equiparar la llengua a la resta d'elements comentats al paràgraf anterior. El cert és que la llengua ha estat elevada a tret definitori de la nació catalana, de vegades a costa d'adequar els fets històrics al discurs nacionalista; es pot acudir al treball del mateix Marfany sobre la convivència entre el català i el castellà al llarg de la història, però és que la mateixa Renaixença, bressol de la recuperació de la consciència catalanista, no fou en els seus inicis un moviment de resistència lingüística i els seus fundadors «no es plantejaren seriosament revertir el procés d'implantació del castellà a Catalunya, i tampoc no impulsaren la modernització de la llengua literària ni la creació d'una narrativa en català. [...] Per a aquests escriptors el català era únicament la "llengua afectiva": una llengua apta per a efusions líriques, però inhàbil per a la resta de funcions culturals» (Josep Grau, La Lliga Regionalista i la llengua catalana (1901-1923), pp. 16-17). Els nacionalistes no només reivindicaren l'estatus de llengua culta per al català –que per la seva història sens dubte mereix–, sinó que també li atribuïren aquest caràcter mític que abans posseïa només la terra. Aquest discurs és segurament el que s'ha mantingut més inalterable: la llengua catalana és «l'ánima del nostre [poble]», diu J.M. Roca en un míting a Girona el gener de 1903, i «la llengua, el català, és l'ànima mateixa de la nostra nació», afirma Joan Oliver a l'Avui el 10 de desembre de 2007. Per cert que Oliver té molt clar a qui s'adreça el nacionalisme: «Els humans som éssers [...] racionals només fins a cert punt. Els sentiments juguen un paper essencial a la nostra vida i voler-ho ignorar és no entendre res de res».

També em resulta especialment interessant el desenvolupament d'un llenguatge propi del moviment nacionalista. Hi ha una sèrie de mots que s'utilitzaran repetidament: «ferm», «germanor», «avant», «la terra», la metàfora de «despertar als adormits» i termes del camp semàntic de la pagesia: «llavor», «sembra», «sega» i naturalment, «segadors». Molts d'ells encara formen part del vocabulari dels catalanistes. Nogensmenys, cal diferenciar-lo del llenguatge del nacionalisme basc, que encunyà una terminologia completament nova i d'aplicació estrictament nacionalista (ikurriña, ikastola, gudari, lehendakari...), com ha mostrat, entre d'altres, Santiago González.

Com era d'esperar, les tesis de Marfany no han estat ben rebudes per tothom. A tall d'exemple, l'historiador Toni Strubell desqualifica el treball de Marfany d'una forma subtil, considerant que la seva posició és «apriorista» i que «pretén condemnar tot el catalanisme en base al buidatge de certes revistes i amb una òptica marxista d'avui». Atribueix les seves tesis «a una certa frustració existent amb l'eternització del pujolisme en el poder» i acaba amb una paternalista petició a no donar munició a l'enemic: «tots voldríem un govern d'esquerres, però no l'aconsegui[re]m a costa de laminar la catalanitat». Crítiques, val a dir, força menys barroeres que les de Jordi Solé i Camardons, del grup Cercle XXI, que qualifica Marfany directament de «negacionista» i de practicar l'«autoodi».

La vida a la puszta hongaresa (i II)

Entre els habitants de la puszta no existien gaires formalitats. Com que convivien junts i no hi havia gaire espai per a la intimitat, es limitaven les salutacions i afloraven amb facilitat les tensions i la irritabilitat. Els adults renegaven i maleïen de manera enginyosa, i fins i tot van desenvolupar les seves pròpies frases fetes. Els càstigs físics eren freqüents a la puszta, i un jove podia rebre bufetades fins als trenta-cinc anys. A la gent gran no se'ls picava per la humiliació que suposava. Com en tants altres aspectes, la rigidesa en la disciplina variava de puszta a puszta. Entre familiars també es practicava la violència física com a part de l'educació, i era tradició que els pares piquessin als fills fins a una determinada edat, i que aleshores fós el fill qui piqués al pare. Finalment, entre ells també hi sovintejaven les baralles, moltes d'elles amb arma blanca, pels motius més espuris. Aquesta proximitat natural amb la violència feia que els homes de les pusztes fossin bel·licosos soldats, i protagonitzessin gestes heroiques en diverses batalles. Sempre portaven navalla («la navalla és bona àdhuc a l'església», deia una dita) i depenent de la procedència, es barallaven d'una manera o una altra.

La vida dels nens a les puzstes era de completa llibertat, i jugaven a son lloure pels terrenys de la hisenda. De ben petits eren agrupats i es posaven sota la tutela d'una mainadera pagada mitjançant conveni per la hisenda. Més endavant acudien a l'escola de la puszta. A la puszta on nasqué Illyés, l'oncle Hanák era el mestre. A l'escola separaven els nens per edats i els oferien moltes activitats a fer: des de l'estudi de l'aritmètica bàsica i l'aprenentatge de la lectura fins el dret constitucional, passant per les oracions catòliques.

Els prometatges entre joves, com en les cultures primitives, s'acordava entre famílies abans de que el noi tingués ús de raó, i és que en la puszta les persones eren intercanviables: cap rebria major dot, ni major herència, ni tindria majors expectatives professionals… Les relacions s'iniciaven de molt jovenets i no s'ocultaven. La fidelitat era un requeriment a les pusztes, tot i que, paradoxalment, tampoc succeïa res si es trencava. Una altra característica de les pusztes de la que Illyés fou testimoni i que no va poder valorar en la seva justa mesura fins que no va sortir d'allí eren els abusos sexuals que cometien els senyors (o simplement, els alts càrrecs) amb les donzelles de la puszta. Com si seguís vigent del dret de cuixa medieval, els administradors feien «pujar» a les noies al castell, on elles sabien el que els esperava. No existia resistència ni qüestionament, només obediència resignada, i l'única sortida per a l'habitant de la puszta que no transigia amb aquests abusos era el suïcidi. Els marits o promesos de les noies tampoc acudien en la seva defensa, i ni tan sols es considerava aquest fet com una deshonra o una infidelitat.

Els casaments a les pusztes eren esdeveniments de marcat caràcter social. Assistien convidats d'arreu, parents d’altres pusztes que viatjaven centenars de kilòmetres per acudir al convit. Malgrat les penúries que pogués passar la família durant tot l'any, el banquet de noces havia de ser opípar. La tradició manava a la núvia no menjar ni beure durant tot el dia, mentre que el nuvi havia d'afartar-se com mai més ho faria en la vida. La núvia feia d'amfitriona i rebia tots els senzills regals que portaven els convidats, que eren afalagats amb menjars variats i abundant alcohol. La núvia ballava fins a quedar extenuada, i el nuvi compartia amb ella només l'últim ball.

La religió a la puszta depenia de la regió: catòlics fervorosos, calvinistes intransigents, escèptics d'un agnosticisme primitiu… de vegades es practicava una desviació del catolicisme oficial pròpia de la puszta, en la que a la iconografia cristiana s'hi entremesclaven rituals pagans i supersticions ancestrals. D'igual forma, la sanitat a la puszta era essencialment curanderia fonamentada en les creences populars i els remeis miraculosos transmesos oralment de generació en generació. Esporàdicament apareixien per la puszta veritables metges, que feien maratonianes sessions de consulta en les que havien de passar revista a tots els habitants de l'indret i fins i tot als seus animals; i al revés, aquells veterinaris que tenien fama de tenir bona mà amb els animals eren empipats amb qüestions relatives a les malalties dels homes. Malgrat que les atencions mèdiques corrien a càrrec del senyor de la puszta, els criats eren reticents a aprofitar aquesta possibilitat per por a perdre el seu lloc de treball o a no renovar-lo.

Les grans revolucions polítiques i socials no van afectar a les pusztes, on es mantenien inalterables els privilegis dels senyors i els abusos sobre els criats. Així doncs, per exemple, la revolució de 1848 de Lajos Kossuth o la consecució de la llibertat de premsa no tingué cap efecte real sobre la vida de la gent de les pusztes. Malgrat que els llibres d'història parlaven de que els serfs foren alliberats, que van rebre les seves terres i que es convertiren en ciutadans lliures d'aquell país, la realitat era que gairebé tot el territori pertanyia a unes poques famílies potentades, de cognoms aristocràtics i arrels endinsades en l'Edat Mitjana. A més, les minses cessions dels poderosos es degueren a la necessitat, bé perquè temien la revolta dels camperols i serfs, bé perquè els necessitaven com a carn de canó per anar a la guerra. Si els camperols que posseïen finques encara van poder esgarrapar alguna concessió de la legislació de Kossuth i Deák, què va succeir amb els treballadors de les pusztes, que no tenien res en propietat? Doncs que la història els va passar pel costat, com en tantes altres ocasions. Illyés afirma, irònicament, que «la noblesa hongaresa va desencadenar amb una capacitat d'autosacrifici encomiable una revolució burgesa que, tanmateix, no va poder guanyar perquè en el fons no havia burgesos». Allò que en altres indrets d’Europa va suposar un avenç considerable en drets i llibertats, no va poder consolidar-se a Hongria per l'endarreriment social i polític que patia, que el feia més proper a una societat feudal que a una altra cosa.

Malgrat ser històricament molt pobres, la qualitat de vida dels habitants de la puszta va minvar amb el pas del temps. Els nous temps enduriren encara més el cor dels senyors, que tot cercant la maximització de la producció i del benefici, tractaven com veritables esclaus als seus treballadors i reduïen al màxim els gestos en favor d'aquests. A més, el progrés de la tècnica va posar en qüestió el model de les pusztes. Aviat amb la maquinària adquirida pels senyors es produiria molt més necessitant molta menys mà d'obra. Tradicionalment, la sortida de les pusztes encara suposava una degradació major, car la gent acomiadada no s'integrava en la vida dels pobles. Els pocs que havien sortit i prosperat eren vistos com herois pels que romanien a les pusztes. La família d'Illyés va ser una d'aquestes excepcions; no sense esforços va aconseguir evadir-se d'aquell ambient. Illyés va poder superar els estudis primaris gràcies a que va ser acollit per una institució religiosa, però fou expulsat perquè la seva pronúncia –contaminada dels usos dialectals de la puszta– no s'ajustava als estàndards cultes.

Tot i que el llibre es clou amb una apel·lació de l'autor al lector, encoratjant-lo –ara que coneix la magnitud del problema– a reflexionar i a involucrar-se en la cerca d'una solució per aquesta xacra, la història ja s'ha encarregat de respondre a Illyés. La política impulsada pel règim comunista que regí els destins d'Hongria durant més de cinquanta anys va acabar amb els privilegis dels nobles, i la col·lectivització els expropià les terres, que passaren a ser propietat de l'Estat. Els habitants de les pusztes, potser per primer cop en la història, van sentir que els canvis no els passaven de llarg. Una altra qüestió és si les profundes transformacions els convertiren en homes lliures o simplement reemplaçaren un esclavatge feudal per un de modern.

La vida a la puszta hongaresa (I)

Gente de las pusztas (Puszták népe, 1936) és una obra a cavall entre el llibre de memòries i l'assaig socio-historiogràfic. En ella Gyula Illyés ens presenta la vida diària, els costums, les tradicions i les característiques principals dels habitants de les pusztes, les grans hisendes d'origen feudal de la riba occidental del Danubi de les que el propi Illyés era originari i que encara seguien vives en els inicis del segle XX. La importància d'aquesta obra és cabdal en la història de la literatura hongaresa; no tant per la seva qualitat estrictament literària –que, contradient al traductor Adan Kovacsics, no em sembla tan brillant–, sinó perquè es tracta del primer llibre que examina i posa en coneixement del gran públic les vicissituds d'un segment social tradicionalment oblidat per la literatura i la història. El treball d'Illyés (i també el dels seu amic László Németh) es pot comparar amb el que realitzaren Bela Bartók i Zoltan Kodály en musicologia, recorrent tota la regió hongaresa per a recuperar les danses i melodies tradicionals del folklore hongarès. Aquest corrent populista pot emmarcar-se en l'apogeu dels nacionalismes experimentat el segle XIX, i que reivindicava una romàntica cerca de les essències pàtries en els elements més purament magiars i menys contaminats d'influències estrangeres. Aquests autors volien descobrir als seus conciutadans un món ocult que tenien molt a prop i que, al seu entendre, constituïa el veritable substrat de la nació hongaresa.

Una puszta era el conjunt format per les cases dels criats, les establies, les cotxeres i els graners, que es trobava en mig d'una gran finca. En elles hi podien arribar a conviure més d'un centenar de famílies. Aquestes hisendes tenien també un castell i les vivendes de l'administrador, de l'inspector i de l'encarregat de la maquinària, així com les de tots els càrrecs intermedis.

Els criats de les pusztes treballaven gairebé la meitat de la terra cultivable d'Hongria. Eren servils, obedients, submisos i tenien una temor reverencial a l'autoritat. Per a la resta del país, ser de la puszta era vergonyós i significava ser un desarrelat, un apàtrida. La pàtria dels habitants de la puszta era la pròpia puszta on vivien, així com totes aquelles que pertanyien al mateix senyor; de manera que per saber d'on era algú, no es preguntava on vivia sinó a qui servia. Les condicions de vida eren miserables: vivien en cases construïdes amb fang premsat, palla i uns quants puntals, seguint l'antiga arquitectura vinguda d'Euràsia. La duresa de les condicions de treball feia que visquessin aïllats, i la necessitat que tenien els animals de tracte continu provocava que molts no haguessin sortit mai en la seva vida de la puszta on vivien. Illyés destaca la particular noció de la propietat privada que impera a la puszta: malgrat que els criats no posseïen res en propietat i eren pagats irrisòriament, els habitants de les pusztes sentien com a seu tot el que veien al seu voltant i en particular les terres que conreaven.

Les professions dins la puszta s'heretaven de pares a fills, i cada ocupació era un graó d'una rígida jerarquia acceptada per tothom, i en la que era quasi impossible ascendir o descendir. Tampoc es donaven matrimonis entre membres de diferents ocupacions, de manera que aquestes categories funcionaven a la manera de castes. Dins dels pastors, els ovellers tenien un prestigi molt superior als porquerols o els vaquers. Un peó de carreta podia somiar en convertir-se en peó primer, que era qui dirigia la caravana. Depenent de la professió que exercien tenien salaris diferents. L'habitual era que les retribucions (el «conveni») es dividissin en tres categories: pagament en metàl·lic, en espècie i en terres de cultiu. També es proporcionava un lloc per dormir a la família i en alguns casos se'ls permetia tenir animals.

La legislació relativa a la contractació de criats per les pusztes deixava les mans lliures als senyors, ja que bona part de les lleis i reglaments contenien paràgrafs i clàusules de l'estil de «d'acord amb els costums de la zona corresponent...». I si la normativa estatal era vaga i imprecisa (i sovint, a més, directament desobeïda), cada casa tenia el seu propi reglament en el que el senyor imposava el que discrecionalment volia. Com a conseqüència, les jornades laborals diàries eren extenuants. La jornada començava entre les tres i les quatre de la matinada i finalitzava quan es feia fosc, entre les sis i les set de la tarda. En acabar la feina, els treballadors es rentaven i es reunien amb la família. Aprofitaven aquell temps per cuidar-se del seu hort o dels seus animals, per sopar tots junts i conversar. Els diumenges eren molt més alegres: tot i començar la feina a la mateixa hora, cap al migdia acabava la jornada. Els homes es rentaven i s'afaitaven i les dones s'empolainaven i vestien roba cridanera. La puszta es relaxava i fins i tot hi havia qui interpretava música amb la cítara i l'acordió. Es reunien tots i conversaven, explicant-se anècdotes i relats. Cap a les cinc s'acabava la festa, perquè calia tornar a donar de menjar als animals. Com diu Illyés: «havia transcorregut el dia pel que valia la pena traginar una setmana sencera, una vida sencera».

En època de sega i collita arribaven a les pusztes gent vinguda de fora: temporers, jornalers, segadors… Eren acollits com un membre més de la comunitat i els habitants compartien amb ells el poc que tenien, fins i tot si no podien comunicar-se perquè parlaven una llengua diferent. El caràcter dels nouvinguts variava segons la zona de la que provenien, i fins i tot podia canviar substancialment d'any en any si eren capitanejats per una persona diferent. El 31 d'octubre de cada any, la vigília de Tots Sants, era una data molt especial a la puszta: es realitzava la «crida», en la que tots els criats de la puszta, agrupats per rang i vestits de diumenge, acudien a les oficines. Aquell dia l'administració comunicava als criats amb qui es quedava i a qui acomiadava per a la propera temporada.

(cont.)

Buchenwald

Condueixo per la carretera que porta al camp –rosta, flanquejada d'arbres esfullats pel fred hivernal, fantasmagòricament solitària– amb un estremiment a l'espinada. Els escassos dos kilòmetres de trajecte em semblen una eternitat. La reixa de l'entrada està afaiçonada amb una macabra inscripció de benvinguda: Jedem das Seine, «a cadascú el que és seu». Som a Buchenwald.

Després de recórrer el Lager en silenci i de tenir un record per les víctimes –Améry, Kertész, Antelme, Semprún i les desenes de milers anònimes–, m'adono que només dues hores abans dinàvem a Weimar. Weimar, la ciutat de Schiller i Goethe («vet aquí un home», penso, ara que venim d'Erfurt). Mil vegades dit, ho sé: humanisme i barbàrie, tan a prop.

[...]

Les llacunes en la meva cultura són tan nombroses que no puc parlar d'una terra ferma, ans d'un grapat d'illots dispersos entre els que intento, mal que bé, bastir ponts. Entre les mancances inexcusables: la literatura catalana. Les darreres setmanes he estat llegint a diverses generacions de poetes, part del cànon –Carner, Salvat-Papasseit, Foix, Riba, Espriu, Vinyoli–, tot mirant de tapar alguna de les moltes vies per les que faig aigües.

Sóc un pèssim lector de poesia, no em fa res admetre-ho. Hipermètrop, incapaç de travessar la brolla (paraules, paraules) que s'alça davant dels meus ulls. A les palpentes he trobat en aquests autors una voluntat de definir una estètica pròpia d'acord amb els temps o bé de bolcar al català –a la llengua i a sa tradició literària– les troballes dels clàssics i dels avantguardistes continentals. Però sobretot, hi ha el reeixit esforç de fixar una llengua literària.

I després de l'embadaliment, ve la decepció: què ha passat amb nosaltres? Jo pertanyo a la primera generació que va poder estudiar enterament en català. On és la nostra competència lingüística? El mot precís és com la nota justa per als qui estimem la música. No es tracta de tornar a exclamar que Madame se meurt, no és la sempiterna cantarella de la «mort del català» la que em motiva a escriure aquestes ratlles. En Monzó alertava del veritable perill: que les estructures sintàctiques, morfològiques i fins i tot el lèxic i la fonètica acabin prenent-se del castellà. Discrepo de part de l'anàlisi –llengua i política són per a mi categories disjuntes, encara que avui dia això soni a anatema–, però el diagnòstic em sembla irrefutable. Una estandardització empobridora, anivelladora a la baixa, ens ha deixat sense matisos, sense recursos. I hi ha el problema del llenguatge periodístic, que tot ho embrut. La sintaxi artificiosa, les frases fetes, els llocs comuns (qui se n'escapa? no pas jo). Al capdavall, com per a tantes altres qüestions, la resposta haurà de venir de l'autoexigència.

Ja és ben galdós que als meus trenta-tres anys m'hagi de sentir doldre'm de que vull parlar bé.

Malenconia de la resistència (i II)

La novel·la mostra evidents contrastos: el macrocosmos de Valuska versus el microcosmos de l'organisme que mor; l'ideal platònic de la perfecció harmònica versus el caos entròpic d'una ciutat en accelerada decadència; la irrefrenable ambició d'una persona versus la mansesa dels seus conciutadans… Tots aquests pols antagònics són utilitzats per a tesar el fil argumental, que acaba demostrant que de la col·lisió entre visions irreconciliables no en sorgeix un canvi real, sinó tan sols una nova rutina impersonal i subtilment opressiva, potser amb nous actors principals però els mateixos secundaris.

Els personatges no representen arquetipus fàcilment recognoscibles, però sí que tenen trets –literàriament exagerats i deformats– que poden identificar-se: el senyor Eszter és un intel·lectual disgustat i decebut pel que veu al seu voltant, però la seva reacció no és la del compromís, la lluita i l'enfrontament, sinó la de l'aïllament, l'autoexclusió i el refugi en les seves disquisicions filosòfiques, als antípodes dels problemes reals. A més, el resultat d'imposar una afinació en intervals matemàticament purs no redunda en la troballa de la perfecció estètica, sinó més aviat en una música anharmònica i cacofònica:

Porque cuando llegó el día y pudo sentarse por fin ante el piano reafinado conforme al espíritu de Aristóxenes con el firme propósito de tocar una sola obra en lo que le quedara de vida, las perlas dotadas de los accidentales más remotos de El clave bien temperado, una creación inagotable, insuperable y sumamente apropiada para su objetivo, oyó ya en el preludio en do sostenido mayor, elegido en primer lugar, en vez de su característica «fluctuación irisada», un chirrido insoportable, para el cual, tuvo que reconocer, no había manera de estar preparado.

La senyora Eszter és el líder ambiciós, maquiavèlic i sense escrúpols per assolir les seves fites, que aprofita el buit de poder per instaurar un ordre autoritari embolcallat d'eficiència i seguretat. La campanya que endega quan la revolta ha estat sufocada és una mescla d'empresa megalomaníaca i distracció fútil, la medecina que sovint ha estat receptada a les societats que no controlen els seus destins. Com ella mateixa diu, aquest només serà el primer pas.

La balena, que constitueix l'únic espectacle del circ, és un poderós símbol que es presta a múltiples interpretacions. D'una banda actua com a McGuffin, en termes de Hitchcock: és un element de la novel·la sobre el que recau l'atenció del lector sense que finalment hi tingui cap intervenció. Simplement hi és, immutable, inamovible, testimoni dels fets. D'altra banda, unida amb la figura del Duc –de qui no tenim una descripció precisa, ja que cap dels protagonistes aconsegueix veure'l, però de qui es diu que té tres ulls i poders telepàtics (!)– conforma una metàfora de les dues cares del cabdillatge autoritari: la que desperta l'atracció fanàtica de les masses i la que encarna el mal. El propi Krasznahorkai posa humorísticament en boca d'un personatge el rol dual de la balena:

Afirmaron que la ballena no desempeñaba papel alguno y, a continuación, que la ballena era la causa de todo.

I és que Malenconia de la resistència destil·la ironia i humor. Un d'aquests moments el constitueix el final de la novel·la, amb la seva minuciosa i tècnicament precisa descripció de la bioquímica de la descomposició del cadàver de la senyora Pflaum, morta durant els aldarulls. El crític George Szirtes l'ha connectada amb l'episodi del carboni al llibre La Taula Periòdica de Primo Levi per la seva absurditat existencial; i «poema de la destrucció» l'ha anomenada el crític Maya Mirsky, elogiant el seu lirisme. La reacció irada del tinent coronel que comanda el destacament militar també està plena d'ironia, i potser conté una de les claus de l'obra, ja que l'autor confronta totes les vel·leïtats filosòfiques exposades fins aleshores amb la cruesa de la prosaica realitat, trencant per un moment l'atmosfera de tensió acumulada amb la tòpica brutalitat verbal castrense:

Desde primera hora de la mañana no hago más que oir sandeces, ¿y aún creéis que podéis hacerme esto sin recibir el merecido castigo? ¿A mí, que anteayer, en Telegerendás, no tardé ni un segundo en meter en el manicomio a todos los idiotas de mierda? ¿Creéis que haré una excepción? No os hagáis ilusiones, que voy a encerrar a toda esta manada hedionda, a todo este pueblucho asqueroso y podrido donde cualquier bruto y cretino se da pote como si esto fuese el centro del mundo y él, el mandamás, ¡me cago en Dios! ¡Catástrofe! ¡Claro que sí! ¡El Juicio Final! ¡Una puta mierda! ¡Vosotros sóis la catástrofe, vosotros sóis el Juicio Final, que no tocáis con los pies en el suelo, carajo! Apostemos –sacudió a Nadabán agarrándolo de los hombros–, apostemos a que ni se entera de lo que digo! Porque vosotros no habláis, "susurráis" y "vociferáis", vosotros no andáis por la calle, sino que "corréis febrilmente", no entráis en un sitio, sino que "franqueáis el umbral", no tenéis ni frío ni calor, sino que "tiritáis" o "estáis bañados en sudor". Llevo horas sin escuchar una palabra normal, porque sólo sois capaces de cagaros y de gimotear hablando del Juicio Final cuando un gamberro os rompe una ventana, que sois todos unos alelados, que cuando os meten la nariz en la mierda, os quedáis mirando y husmeando para decir: "¡Magia!" La magia consistiría en despertaros de una vez, degenerados, para que veáis que no estamos en la luna, sino en Hungría.

Sí, els fets que relata Krasznahorkai no ocorren a la lluna, sinó en indrets molt més propers.