Un model per a l'estructura de la realitat social

A La construcción de la realidad social (The construction of social reality, 1995; obra completa aquí), el filòsof John R. Searle presenta una teoria sobre l'ontologia de la realitat institucional. Segons la teoria proposada, els fets institucionals tals com els diners, el matrimoni, la propietat, el govern, l'estat, etc. comparteixen una estructura lògica comuna, fonamentada en tres principis bàsics: l'assignació de funció, la intencionalitat col·lectiva i les regles constitutives.

L'assignació de funció comença per l'observació de la capacitat dels agents conscients per a crear fets socials mitjançant funcions. Per a Searle, l'assignació de funció és sempre relativa a l'observador, mai intrínseca a l'objecte. Sovint el llenguatge corrent sembla indicar el contrari (per exemple, quan es diu que «La funció del cor és bombejar sang»), però és tracta d'un enganyatall, ja que disposa els fets objectius en relació a un sistema de valors. Searle presenta un sofisticat aparell terminològic, que distingeix entre funcions agentives (la funció assigna l'ús que intencionalment reservem als objectes) i no agentives (independents de les intencions pràctiques dels agents humans). Una de les categories especials dins les funcions agentives és la de significar (és a dir: simbolitzar, representar, valer per).

La intencionalitat col·lectiva en Searle és més que la simple suma d'intencionalitats individuals. Searle sosté que la defensa de l'individualisme metodològic no ha de comportar necessàriament la reducció de la intencionalitat col·lectiva a la suma de les individuals. L'autor la defineix amb cura per no caure en un «esperit del món» hegelià o en una fantasmagòrica consciència col·lectiva. La intencionalitat col·lectiva és imprescindible per a la creació i manteniment dels fets institucionals, ja que les funcions assignades només tindran sentit per un acord –explícit o tàcit, conscient o no– entre els membres de la comunitat on tenen lloc.

Finalment, Searle distingeix entre regles regulatives i regles constitutives. Les regles regulatives simplement regulen una activitat preexistent, mentre que les regles constitutives creen la possibilitat mateixa per a una activitat. Els fets institucionals segueixen regles constitutives amb la forma «X compta com a Y en el context C».

En assignar col·lectivament una funció, estem atorgant a certs fenòmens o objectes un estatus que no posseïen abans. Per exemple, en considerar que «El paper imprès pel Banc Central Europeu (sota unes determinades condicions) compta com a diner en els països pertanyents a la Unió Econòmica i Monetària», fem que aquests trossos de paper puguin ser utilitzats en l'intercanvi de béns o com a provisió de valor, característiques que abans no posseïen. És per això que els fets institucionals, que segueixen l'estructura formal citada, es creen mitjançant funcions d'estatus, un subconjunt de les funcions agentives. A la regla constitutiva «X compta com a Y en el context C», el terme Y va més enllà de ser una simple etiqueta, ja que té associat un nou estatus i conseqüentment, noves funcions que no poden ser acomplertes per la mera estructura física dels objectes. Per la seva banda, l'element X de la regla és un objecte o fenomen que posseeix una existència real, un fet brut independent de les nostres categoritzacions, o, en cas d'iteració, un altre fet institucional. En aquest cas es podria anar descomposant l'expressió fins arribar al fet brut original. En conseqüència, tota realitat social descansa en última instància en la realitat objectiva.

Searle va assolir notorietat com a filòsof del llenguatge amb la seva teoria dels «actes de parla» [speech acts], que estenia les idees de John L. Austin. No és estrany, doncs, que l'autor dediqui molta atenció a establir la relació entre els fets institucionals i els fets lingüístics. La tesi de Searle és que no és possible tenir estructures institucionals sense que hi hagi alguna forma de llenguatge, ja que aquest és parcialment constitutiu d'aquelles, en tant que és la funció simbolitzadora del llenguatge la que permet que els fets bruts adquireixin propietats deòntiques. Si bé és cert que alguns objectes físics podrien constituir-se en símbols sense necessitat de ser paraules, per a Searle aquests objectes són de fet signes lingüístics, atès que satisfan les tres condicions de tot signe lingüístic: simbolitzen quelcom més enllà de si mateixos, ho fan per convenció i són públics. Anant més enllà, determinades expressions performatives permeten crear alguns fets institucionals (per exemple, l'acte de parla «se suspèn la sessió» executat per un jutge en unes determinades circumstàncies té l'efecte de suspendre la sessió del judici). Aquestes idees es contraposen tant a la visió convencionalista i contractualista del llenguatge defensada per Jürgen Habermas i Karl-Otto Apel com a l'anticontractualista de Pierre Bourdieu i Peter Winch.

L'assaig de Searle està centrat en l'ontologia de la realitat social i no aborda el problema de per què determinats fets institucionals i no d'altres de possibles són acceptats per les comunitats humanes, com aquests es propaguen i per què alguns perduren en el temps i d'altres no. Una breu referència al final del capítol 5 sembla indicar que Searle comparteix una visió evolucionista de la realitat social («la creación de hechos institucionales es, típicamente, un asunto de evolución natural que no requiere imposiciones explícitas y conscientes de función», p. 136). És una llàstima que aquest aspecte no sigui desenvolupat al llibre, perquè ens permetria connectar-lo amb les teories sobre l'evolució cultural de Cavalli-Sforza i Blackmore, per exemple.

Searle dedica els tres capítols finals a erigir-se en ferm defensor del realisme extern i de la teoria de la veritat com a correspondència. Té cura en distingir una cosa de l'altra, ja que no són equivalents: mentre que la teoria de la correspondència presuposa l'existència d'una realitat objectiva externa, aquesta pot ser defensada sense que calgui admetre la primera. Searle observa amb encert com molts atacs al realisme s'embolquen en un deliberat obscurantisme a fi de no semblar ridículs, i presta atenció als atacs més sòlids: l'argument de la relativitat conceptual, el del verificacionisme i el problema de la «cosa-en-sí» [Ding an sich], dels que elucida els non sequitur lògics. Searle considera el realisme extern com una condició per a la intel·ligibilitat dels enunciats, i no sobre les condicions de coneixement. Com es pot apreciar, una postura molt diferent a la que havíem comentat de Rorty.

L'assaig de Searle va encetar un debat filosòfic que ha generat reflexions i crítiques al seu model, recollides a l'obra John Searle's Ideas about Social Reality: Extensions, Criticisms, and Reconstructions.