Les cicatrius de Munic

La muerte es un Maestro Alemán su ojo es azul
él te alcanza con bala de plomo su blanco eres tú
vive un hombre en la casa tu pelo de oro Margarete
azuza sus mastines a nosotros nos regala una fosa en el aire
juega con las serpientes y sueña la muerte es un Maestro Alemán
Paul Celan, Fuga de la muerte

Les ciutats, com les persones, són esclaves de la seva biografia. Munic ha intentat esborrar les cicatrius més horribles, però resten encara a la ciutat moltes traces del seu passat més negre. Al voltant de Königsplatz, al mateix lloc on el 10 de maig de 1933 es cremaren centenars de llibres d'autors degenerats, una placa indica l'antiga ubicació dels edificis oficials del NSDAP. Alguns segueixen en peu, reconvertits en edificis administratius, altres han desaparegut. Entre els que romanen, la Führerbau, convertida ara en la Musikhochschule, on el 30 de setembre de 1938 se signà l'infame Tractat de Munic. La majoria d'edificis foren projectats per Paul Ludwig Troost, arquitecte favorit de Hitler fins la seva mort el 1934 (Munic no ha estat de sort amb els seus nazis: Troost no ha assolit la popularitat d'Albert Speer, ni Heinrich Hoffmann, fotògraf oficial del partit, la de Leni Riefenstahl). La desnazificació de la ciutat ha estat molt efectiva, però l'arquitectura monumental del Reich és inconfusible i fa aflorar una ganyota de repulsió quan hom es topa amb una d'aquestes construccions. El flâneur més observador pot fins i tot reconèixer els maquillatges més barroers (com l'àliga de Sophienstraße, d'estil feixista, a la que simplement han arrencat l'esvàstica de les seves urpes) i petits detalls que passen desapercebuts al vianant atrafegat, com els cascs i les reixes en forma de creu gammada als antics quarters generals de la Luftwaffe.

Els passejants poden trobar també en aquest recorregut senyals de la resistència interior al nazisme. Els germans Scholl i Georg Elser han estat elevats a la categoria de símbols, en una patètica cerca d'herois sota les runes de la guerra que servissin de consciència col·lectiva als supervivents, que havien d'assumir la ignomínia de la col·laboració activa –o el silenci còmplice– amb la barbàrie, però també mirar endavant. La reconstrucció de la ciutat s'ha fet en paral·lel a la reconstrucció de la memòria, i tota catarsi deixa parracs en l'intent. La història moderna d'Alemanya no l'han escrit els vencedors, sinó els mateixos derrotats, amb valors que no eren els seus però que adoptaren com si ho fossin. Encara avui l'estranger sent que segueix havent una barrera infranquejable, un tabú que ni l'amistat pot trencar. Aquest territori prohibit és el de la vergonya, el de l'horror, el de la culpa.

Jura dels reclutes nazis a la Königsplatz, 19 de novembre de 1938