Lost in translation: Estats Units i el pensament forà
El coneixement de Susan Sontag de la literatura mundial és una excepció als Estats Units, on pocs escriptors cerquen referents fora del seu propi país i menys entre els seus contemporanis. La manca d'interès en el pensament forà ha comportat la conseqüent reducció de la disponibilitat d'obres escrites per autors estrangers. Les estadístiques al respecte són inapel·lables: la National Endowment for the Arts (NEA) va dur a terme un estudi el 1999 en el que posava de manifest que només el 3% de tots els llibres editats als Estats Units eren traduccions. Per a donar una dada comparativa, a Espanya les traduccions d'obres estrangeres representen el 25% del total de títols editats, i França i Alemanya estan molt per sobre (entre el 40 i el 50%). Cal notar que a l'estadística no està desglossada la tipologia dels llibres –inclouen des de manuals tècnics fins a llibres de cuina–, pel que s'ha d'entendre que les traduccions de literatura seran una fracció d'aquest.
Evidentment, aquest fet no va passar per alt, i Cliff Becker, el que era cap del departament de literatura de la NEA quan es va fer l'estudi, va qualificar-lo de verdadera «crisi nacional». Becker va lluitar fins el dia de la seva prematura mort als 41 anys contra l'empobriment intel·lectual que suposa no tenir accés més que a la pròpia cultura i a una única visió del món; i ho expressava així: «I am a citizen of the most powerful country the world has known, a country that asks me to be part of its decision-making process on a whole range of things. If I'm not able to experience other cultures, not even from a place that is as easy to reach as the printed page, that is outright dangerous». Això és el que K.A. Dilday ha anomenat «the narrowing of the American mind».
Els senyals d'alarma foren recollits per Stephen Kinzer al New York Times, i el PEN Club americà organitzà una xerrada sobre el tema en la que participà precisament Susan Sontag. John O'Brien, de l'editorial Dalkey Archive Press, va publicar una sèrie de cinc articles sobre aquest problema al Center for Book Culture (I, II, III, IV i V). L'anàlisi d'O'Brien donava per assumida la manca d'interès dels seus compatriotes pel que passa al dellà de les seves fronteres (i una cosa que mereixeria un estudi més profund: el fet que la filantropia no es bolqui en les traduccions com ho fa amb altres activitats minoritàries com l'òpera i el ballet), i es centrava únicament en les mesures que s'haurien de prendre per a facilitar les traduccions, entenent que un augment de l'oferta conduirà amb el temps a un augment de la demanda. O'Brien culpava els governs estrangers de no destinar prou recursos a subvencionar traduccions, i que les editorials americanes no podien permetre's inversions en traduccions que després no recuperaven. Posava com exemple positiu la política finlandesa, que patrocina viatges i formació als editors americans i costeja íntegrament les traduccions a l'anglès. Com a contraexemple citava (ai!) l'espanyola, que subsidia indirectament les traduccions amb premis que després no paga.
En el quart article de la sèrie, O'Brien recull els comentaris crítics de M.A. Orthofer, editor de Complete Review, amb els quals m'alineo. Orthofer considera que només les cultures més potents (la francesa, l'alemanya, l'espanyola i poques més) podrien permetre's el luxe de subvencionar a gran escala la traducció dels seus autors i que la resta romandrien desateses. Aquestes literatures, però, ja tenen una presència en el mercat nord-americà independentment de l'eventual ajut que puguin rebre dels seus governs, i introduir les recomanacions d'O'Brien podria resultar contraproduent en obrir la porta a la politització en la tria d'autors i obres. Aquest no és un aspecte sense importància, sobretot en aquells països en els que existeix una activa censura. Orthofer també qüestiona la simple equació de que un augment de l'oferta condueix a un augment de la demanda, i considera que la forma normal d'operar hauria de ser l'inversa, i que el que caldria qüestionar-se és la dificultat per trobar lectors, més que la disponibilitat de títols rellevants.
És precisament aquest el problema de fons que cal abordar: per què la societat americana no està interessada en la literatura –i finalment, en el pensament– forà? És alarmant que en un país de tres-cents milions d'habitants no es puguin trobar quinze mil lectors que facin econòmicament rendible l'edició d'un llibre (un de cada vint mil, el 0.005%!). Davant d'aquesta evidència s'ha de concloure que el problema no rau en les grans capes populars sense l'hàbit de la lectura arrelat (o que només llegeix best-sellers), sinó en que la pràctica totalitat de la ciutadania educada, amb estudis universitaris, tampoc no se sent interessada pels autors estrangers. Stephen Kinzer apunta algunes possibles causes, però al meu parer són insuficients per explicar el comportament de la població amb estudis superiors. Probablement caldria avaluar la influència que pot tenir l'estudi de llengües estrangeres a l'educació bàsica o la inclusió de la literatura universal als plans d'estudi. També es podria incidir en el rol dels mitjans de comunicació (principalment de la premsa de qualitat), i preguntar-se si promocionen obres en funció de la qualitat i l'interès que poden tenir per als seus lectors, o pel contrari, van a remolc dels èxits de vendes del moment. Finalment caldria ponderar el perfil dels editors americans, als que potser els manca l'audàcia i el risc dels europeus, que editen llibres deficitaris que després compensen amb vendes d'altres autors; i on l'edició per part de petits segells prové d'una vocació fruit d'un sincer amor per la literatura. Per a descàrrec dels americans, també cal esmentar que a Europa les traduccions segueixen un patró de proximitat geogràfica i cultural, i que les literatures exòtiques són traduïdes minsament i percebudes com un tot («literatura africana», «asiàtica») sense massa matisos. Per a molts ciutadans dels Estats Units, potser Europa no és més que un poti-poti de nacions i llengües no gaire diferent a com nosaltres percebem l'Àfrica, per exemple.
Per les causes apuntades més amunt, és molt positiu que aquest debat hagi estat plantejat i que els editors i lectors prenguin consciència de les seves implicacions últimes. Jim Kates, codirector de l'editorial Zephyr Press, emprava un encertat símil per a descriure-les: «I think of what we'd do if we had only 10 percent of our vision, we'd run to an eye doctor; we'd want to see more of the world. Literary translation adds to our vision. It's corrective lenses».
Evidentment, aquest fet no va passar per alt, i Cliff Becker, el que era cap del departament de literatura de la NEA quan es va fer l'estudi, va qualificar-lo de verdadera «crisi nacional». Becker va lluitar fins el dia de la seva prematura mort als 41 anys contra l'empobriment intel·lectual que suposa no tenir accés més que a la pròpia cultura i a una única visió del món; i ho expressava així: «I am a citizen of the most powerful country the world has known, a country that asks me to be part of its decision-making process on a whole range of things. If I'm not able to experience other cultures, not even from a place that is as easy to reach as the printed page, that is outright dangerous». Això és el que K.A. Dilday ha anomenat «the narrowing of the American mind».
Els senyals d'alarma foren recollits per Stephen Kinzer al New York Times, i el PEN Club americà organitzà una xerrada sobre el tema en la que participà precisament Susan Sontag. John O'Brien, de l'editorial Dalkey Archive Press, va publicar una sèrie de cinc articles sobre aquest problema al Center for Book Culture (I, II, III, IV i V). L'anàlisi d'O'Brien donava per assumida la manca d'interès dels seus compatriotes pel que passa al dellà de les seves fronteres (i una cosa que mereixeria un estudi més profund: el fet que la filantropia no es bolqui en les traduccions com ho fa amb altres activitats minoritàries com l'òpera i el ballet), i es centrava únicament en les mesures que s'haurien de prendre per a facilitar les traduccions, entenent que un augment de l'oferta conduirà amb el temps a un augment de la demanda. O'Brien culpava els governs estrangers de no destinar prou recursos a subvencionar traduccions, i que les editorials americanes no podien permetre's inversions en traduccions que després no recuperaven. Posava com exemple positiu la política finlandesa, que patrocina viatges i formació als editors americans i costeja íntegrament les traduccions a l'anglès. Com a contraexemple citava (ai!) l'espanyola, que subsidia indirectament les traduccions amb premis que després no paga.
En el quart article de la sèrie, O'Brien recull els comentaris crítics de M.A. Orthofer, editor de Complete Review, amb els quals m'alineo. Orthofer considera que només les cultures més potents (la francesa, l'alemanya, l'espanyola i poques més) podrien permetre's el luxe de subvencionar a gran escala la traducció dels seus autors i que la resta romandrien desateses. Aquestes literatures, però, ja tenen una presència en el mercat nord-americà independentment de l'eventual ajut que puguin rebre dels seus governs, i introduir les recomanacions d'O'Brien podria resultar contraproduent en obrir la porta a la politització en la tria d'autors i obres. Aquest no és un aspecte sense importància, sobretot en aquells països en els que existeix una activa censura. Orthofer també qüestiona la simple equació de que un augment de l'oferta condueix a un augment de la demanda, i considera que la forma normal d'operar hauria de ser l'inversa, i que el que caldria qüestionar-se és la dificultat per trobar lectors, més que la disponibilitat de títols rellevants.
És precisament aquest el problema de fons que cal abordar: per què la societat americana no està interessada en la literatura –i finalment, en el pensament– forà? És alarmant que en un país de tres-cents milions d'habitants no es puguin trobar quinze mil lectors que facin econòmicament rendible l'edició d'un llibre (un de cada vint mil, el 0.005%!). Davant d'aquesta evidència s'ha de concloure que el problema no rau en les grans capes populars sense l'hàbit de la lectura arrelat (o que només llegeix best-sellers), sinó en que la pràctica totalitat de la ciutadania educada, amb estudis universitaris, tampoc no se sent interessada pels autors estrangers. Stephen Kinzer apunta algunes possibles causes, però al meu parer són insuficients per explicar el comportament de la població amb estudis superiors. Probablement caldria avaluar la influència que pot tenir l'estudi de llengües estrangeres a l'educació bàsica o la inclusió de la literatura universal als plans d'estudi. També es podria incidir en el rol dels mitjans de comunicació (principalment de la premsa de qualitat), i preguntar-se si promocionen obres en funció de la qualitat i l'interès que poden tenir per als seus lectors, o pel contrari, van a remolc dels èxits de vendes del moment. Finalment caldria ponderar el perfil dels editors americans, als que potser els manca l'audàcia i el risc dels europeus, que editen llibres deficitaris que després compensen amb vendes d'altres autors; i on l'edició per part de petits segells prové d'una vocació fruit d'un sincer amor per la literatura. Per a descàrrec dels americans, també cal esmentar que a Europa les traduccions segueixen un patró de proximitat geogràfica i cultural, i que les literatures exòtiques són traduïdes minsament i percebudes com un tot («literatura africana», «asiàtica») sense massa matisos. Per a molts ciutadans dels Estats Units, potser Europa no és més que un poti-poti de nacions i llengües no gaire diferent a com nosaltres percebem l'Àfrica, per exemple.
Per les causes apuntades més amunt, és molt positiu que aquest debat hagi estat plantejat i que els editors i lectors prenguin consciència de les seves implicacions últimes. Jim Kates, codirector de l'editorial Zephyr Press, emprava un encertat símil per a descriure-les: «I think of what we'd do if we had only 10 percent of our vision, we'd run to an eye doctor; we'd want to see more of the world. Literary translation adds to our vision. It's corrective lenses».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada