Benítez contra Gámez: notes a una sentència
Potser haurà passat desapercebut en alguns dels grans mitjans de comunicació, però entre els bloggers s'ha parlat –i molt– de la sentència del Jutjat de Primera Instància no. 5 de Getxo que condemna a Luis Alfonso Gámez, periodista d'El Correo i autor del blog Magonia a pagar una indemnització de 6,000€ per proferir expressions que sobrepassen «el derecho a la sana crítica» i són «atentatorias para la honorabilidad» de Juan José Benítez.
L.A. Gámez va publicar en el seu blog diversos articles on criticava durament el programa de TVE Planeta Encantado, del qual J.J. Benítez n'era responsable. En aquest programa, que no era presentat com de ficció, s'afirmaven barbaritats com que l'home va conviure amb els dinosaures, que les estàtues de l'illa de Pasqua varen ser transportades usant poders màgics, que éssers vinguts d'Orion van erigir les piràmides d'Egipte, que Jesús va seure al coliseu romà (anys abans de que aquest fós construït), etc., etc., etc.
No cal dir que Gámez té tot el meu suport i que el seu blog –que vaig recomanar fa temps– fa un gran servei al coneixement científic i a la raó crítica. Però passada la indignació inicial, la veritat és que un cop llegida la sentència, tot i que discutible, sembla ajustar-se a dret. El jutge no entra a valorar la veracitat de les afirmacions de Benítez, sinó que simplement es limita a considerar que les qualificacions de Gámez excedien l'àmbit de la crítica (i, essent honestos, algunes ho feien). Per a mi, la clau a tot el procés la dóna Tsevanrabtan al seu blog, i és el problema de l'aplicació real del concepte jurídic d'estafa. Quan el jutge considera que «estafador, [...] que basa su negocio en la mentira, el engaño público y la tergiversación» són expressions sense justificació, és quan la ciutadania ha d'aturar-se en sec i protestar. Ja és hora que la Justícia es prengui seriosament el fet que la llibertat d'expressió no empara l'engany deliberat amb ànim de lucre, i comenci a marcar el terreny a ufòlegs, futuròlegs i curanderos. Els que creiem que cal lluitar activament en defensa de la raó i contra tota mena de supersticions ho agraïrem, i la societat en el seu conjunt hi sortirà guanyant. No sóc cap ingenu i sé que feta la llei, feta la trampa, i que els afectats afinaran l'ambigüitat del seu llenguatge per escapolir-se de la llei, però al menys sentirem que les seves falòrnies estan essent vigilades i són susceptibles de tenir conseqüències legals.
Com acostuma a passar, les anècdotes, per més indignants que siguin, són símptomes d'un mal més greu. En aquest cas és la d'un mal entès respecte a la pluralitat d'opinions i que no és res més que menyspreu a la veritat, que sembla haver-se convertit en una simple possibilitat més a tenir en compte. La consideració dels fets com a meres opinions, al capdavall. Quan és la pròpia administració la que es contagia d'aquest discurs (com va fer la Generalitat de Catalunya amb el decret per a la regulació de les teràpies naturals), aleshores sí que hem de preocupar-nos.
L.A. Gámez va publicar en el seu blog diversos articles on criticava durament el programa de TVE Planeta Encantado, del qual J.J. Benítez n'era responsable. En aquest programa, que no era presentat com de ficció, s'afirmaven barbaritats com que l'home va conviure amb els dinosaures, que les estàtues de l'illa de Pasqua varen ser transportades usant poders màgics, que éssers vinguts d'Orion van erigir les piràmides d'Egipte, que Jesús va seure al coliseu romà (anys abans de que aquest fós construït), etc., etc., etc.
No cal dir que Gámez té tot el meu suport i que el seu blog –que vaig recomanar fa temps– fa un gran servei al coneixement científic i a la raó crítica. Però passada la indignació inicial, la veritat és que un cop llegida la sentència, tot i que discutible, sembla ajustar-se a dret. El jutge no entra a valorar la veracitat de les afirmacions de Benítez, sinó que simplement es limita a considerar que les qualificacions de Gámez excedien l'àmbit de la crítica (i, essent honestos, algunes ho feien). Per a mi, la clau a tot el procés la dóna Tsevanrabtan al seu blog, i és el problema de l'aplicació real del concepte jurídic d'estafa. Quan el jutge considera que «estafador, [...] que basa su negocio en la mentira, el engaño público y la tergiversación» són expressions sense justificació, és quan la ciutadania ha d'aturar-se en sec i protestar. Ja és hora que la Justícia es prengui seriosament el fet que la llibertat d'expressió no empara l'engany deliberat amb ànim de lucre, i comenci a marcar el terreny a ufòlegs, futuròlegs i curanderos. Els que creiem que cal lluitar activament en defensa de la raó i contra tota mena de supersticions ho agraïrem, i la societat en el seu conjunt hi sortirà guanyant. No sóc cap ingenu i sé que feta la llei, feta la trampa, i que els afectats afinaran l'ambigüitat del seu llenguatge per escapolir-se de la llei, però al menys sentirem que les seves falòrnies estan essent vigilades i són susceptibles de tenir conseqüències legals.
Com acostuma a passar, les anècdotes, per més indignants que siguin, són símptomes d'un mal més greu. En aquest cas és la d'un mal entès respecte a la pluralitat d'opinions i que no és res més que menyspreu a la veritat, que sembla haver-se convertit en una simple possibilitat més a tenir en compte. La consideració dels fets com a meres opinions, al capdavall. Quan és la pròpia administració la que es contagia d'aquest discurs (com va fer la Generalitat de Catalunya amb el decret per a la regulació de les teràpies naturals), aleshores sí que hem de preocupar-nos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada