La (falsa) arrogància de la raó
Els atacs al racionalisme vénen de diversos flancs. Ja hem parlat del relativisme postmodern, que al meu entendre és la principal amenaça, però no cal descuidar tampoc als adversaris situats a la banda de la fe religiosa. El creient denuncia les limitacions de la raó humana i l'arrogància de pretendre cercar una explicació a allò que el transcendeix, i per tant, escapa al seu enteniment.
Aquesta visió té un vernís de raó quant a les eventuals limitacions de la nostra ment. Certament, el cervell humà és fruit de l'evolució biològica, de milions d'anys de lluita per adaptar-se al medi i sobreviure. Podria dir-se amb tota humilitat que no ha estat dissenyat (compte amb el llenguatge!), doncs, per a comprendre tot el que ens envolta.
Tanmateix, la petitesa de l'ésser humà és precisament la seva major grandesa. Des del seu ínfim lloc a l'univers, l'home, tan sols amb la seva intel·ligència i amb tot allò que ha estat capaç de produir servint-se d'ella, ha trobat explicacions a la pràctica totalitat de misteris que el pertorbaven, i en un temps insignificant en comparació amb l'edat de l'univers o de la vida a la Terra. No només ha pogut descriure correctament els fenòmens naturals observables, sinó que els seus models han pogut posar-ne de relleu altres de nous que escapaven a la seva percepció fins que no va disposar d'aparells més refinats. Aquest prodigi no pot més que meravellar-nos.
Queden preguntes obertes, naturalment, i algunes potser romandran així per sempre. Però admetre la nostra ignorància no justifica abraçar l'irracionalisme (i aquest és l'apel·latiu que els denota); la pretensió de que podem trobar respostes satisfactòries fora de la raó, ja sigui en la fe religiosa o en el misticisme new age. Sobretot, perquè les veritables respostes estan associades al coneixement, i no existeix coneixement fora de la raó.
Aquesta mena d'afirmació és la que provoca l'acusació d'arrogància. Tanmateix, qui empra la raó com a guia és l'únic que diu «no ho sé» amb humiltat. El creient té respostes, sempre. A les preguntes més complexes. Respostes simples. Però no coneixement.
3 comentaris:
Ámb permís, discrepo moderadament, doncs no veig al relativisme com una veritable amenaça. Dubtar i ser conscient de la contingència de les nostres creences, per molt cientìfiques que aquestes siguin, no ens pot fer cap mal, sempre i quan no combreguem amb rodes de molí. És a dir, saber que el que sabem és relatiu, i que amb el temps canviarà, no ha de voler dir que ens creguem al primer indocumentat que passa, ni que possem al mateix sac tots els suposats coneixements. El perillós és el relativisme ludico-estètic, aquell que per estar bé amb tothom, i anar de bon rotllo, a tot coneixement el tracta per igual.
"Dubitum, ergo sum", que hagués pogut dir aquell.
La problemàtica terminologia, sí. Però crec que la discrepància pot esfumar-se amb algunes puntualitzacions. Sabem –al menys des de la Logik der Forschung de sir Karl Popper– que les teories científiques no poden ser verificades, sinó solsament falsades. La contrastació amb l'experiència penja permanentment com una espasa de Damocles sobre totes i cada una d'elles. Aquesta cura d'humilitat és probablement una de les aportacions més substancials a l'epistemologia de la ciència, i a la vegada també traça una divisòria molt severa entre ciència i metafísica. La provisionalitat de les teories científiques, però, no justifica de cap manera situar-les en peu d'igualtat amb la superstició. Així, no és lícit equiparar el model estàndar en cosmologia o la teoria de l'evolució amb el creacionisme o la teoria del disseny intel·ligent, per citar dos exemples. La naturalesa epistemològica d'ambdues visions és radicalment diferent. Per això és tan injust -i perillós- denominar creences al coneixement científic. Ni tampoc és honest intel·lectualment considerar la realitat física com una mera «construcció social», negar l'objectivitat i menystenir els esforços per apropar-se a la veritat, que és al que jo em volia referir en el meu apunt sobre el relativisme postmodern.
Ben mirat, no crec que estiguem tan lluny.
Certament, tot i la distància, no estem tan lluny. Vos llegint a Popper, jo a Rorty.
Publica un comentari a l'entrada