Els New York Intellectuals. I. Radicalització
Paul Johnson comença el pròleg a The Norman Podhoretz Reader amb aquesta frase: «A book that needs to be written is The Rise and Fall of the New York Intellectuals». O jo vaig errat amb les dates o Johnson estava mal informat: aquest llibre existeix, el va escriure Alan M. Wald i es titula The New York Intellectuals. The Rise and Decline of the Anti-Stalinist Left from the 1930s to the 1980s (1987).
La intel·lectualitat d'esquerra antiestalinista provenia de tres grups diferents. El primer el formaven jueus internacionalistes com Elliot Cohen, Lionel Trilling, Herbert Solow i Felix Morrow, que van coincidir a la revista Menorah Journal entre 1923 i 1931. Aquests joves, fills d'emigrats europeus, mantenien sentiments ambivalents respecte la seva identitat i cercaven crear un moviment cultural jueu basat en un internacionalisme universalista, principis que trobaren exemplificats en el pensament de Trotsky i d'altres marxistes. Una sèrie d'articles de Solow molt crítics amb el sionisme els va enfrontar amb la direcció de la revista, que van abandonar l'octubre de 1931. Des del crack de 1929 s'havien aproximat paulatinament al marxisme, i el seu pluralisme cultural va evolucionar cap a un internacionalisme revolucionari.
El segon grup el formaven comunistes dissidents; simpatitzants i membres del Partit Comunista que desaprovaven la deriva que estava prenent el règim de Stalin. En aquest cercle destacaren Sidney Hook, James Rorty i Charles Rumford Walker, i també recalaren alguns membres de la Menorah Journal com Felix Morrow i Herbert Solow. Alguns d'ells viatjaren a la Unió Soviètica aquells anys i tornaren decebuts del que van veure, pel que s'anaren aproximant progressivament a les tesis de Trotsky, que ja es trobava a l'exili.
El tercer grup és el que Wald anomena «modernistes radicals»: escriptors i crítics literaris que intentaven conciliar les innovacions tècniques del modernisme literari amb el marxisme revolucionari, cosa difícil des de l'ortodòxia més estricta pel caràcter conservador d'autors com Joyce, Eliot i Pound i per la imposició del realisme socialista com a única forma estètica vàlida. William Philips i Philip Rahv fundaren la revista Partisan Review el 1934 com una alternativa a New Masses, la publicació oficial del Partit Comunista americà. En ella reivindicaren el llegat de la modernitat literària, considerant que aquelles obres expressaven una crítica a la societat contemporània que podia deslligar-se de les posicions polítiques dels seus autors, de la mateixa manera que Balzac havia estat reinterpretat per Marx i Engels o Tolstoi per Lenin. Partisan Review va acollir molts articles que reflexionaven sobre la cerca d'una estètica verdaderament marxista, tot i que el seu anàlisi de la modernitat mai arribaria a la profunditat analítica dels seus contemporanis europeus Lukács, Adorno i Benjamin. Els fets històrics que anaven tenint lloc i els canvis en el discurs del Partit Comunista van fer que Philips i Rahv, després d'interrompre'n l'edició durant més d'un any, refundessin la revista a finals de 1937, ara totalment independitzada del Partit Comunista i amb Dwight MacDonald, Mary McCarthy i George L. K. Morris com a coeditors. A la segona postguerra, Partisan Review es convertiria també en adalil de la modernitat artística gràcies al suport de Clement Greenberg —que ja s'ha passejat per aquest blog— i Harold Rosenberg a l'emergent expressionisme abstracte nord-americà. El fet de que Partisan Review s'erigís com un pol d'atracció de la intel·lectualitat marxista sobre el que el Partit Comunista no tenia cap control i la progressiva aproximació a les idees culturals de Trotsky tal i com les exposà a Literatura i Revolució (1923), va propiciar que fossin víctimes de duríssims atacs per part de l'oficialitat comunista. No tota la intel·lectualitat literària passà per Partisan Review, però: altres escriptors i crítics com James T. Farrell, F.W. Dupee i Edmund Wilson tingueren inquietuds i conflictes similars als de Philips i Rahv i es convertiren en «companys de viatge» d'aquests.
La ruptura dels dos primers grups amb el Partit Comunista va tenir lloc entre 1933-1934, mentre que el darrer s'endarrerí fins el 1936. Aquesta ruptura, però, no volia dir renunciar als ideals revolucionaris, sinó que cercava alternatives més o menys heterodoxes. Degut a que molts d'aquests intel·lectuals no pretenien fer carrera d'activistes, la seva pertinença a organitzacions establertes va ser inconstant i erràtica. Els principals partits revolucionaris d'oposició eren l'American Workers Party (AWP) d'A. J. Muste, una organització genuïnament americana que no s'emmarcava en cap corrent internacional establert; el Communist Party Opposition (CPO), de tendència bukharinista, dirigit per Jay Lovestone; i la Communist League of America (CLA), trotskista, liderada per James P. Cannon i Max Schachtman. Alguns d'aquests intel·lectuals, com Sidney Hook, James Rorty i James Burnham, s'aproparen a l'AWP, però la majoria optaren pel trotskisme: Herbert Solow, Felix Morrow, Elliot Cohen, George Novack i John McDonald s'afiliaren o declararen la seva simpatia per la CLA. Després de varis projectes de curta vida i diverses fusions i escissions, el 1937 es va crear el Socialist Workers Party (SWP), un partit molt heterogeni que aglutinava les diferents famílies de l'esquerra radical antiestalinista i en el que militaren Max Schachtman, James P. Cannon (els dos líders de les faccions rivals), James Burnham, Sidney Hook, James T. Farrell, Felix Morrow i George Novack, entre d'altres. Max Eastmann fou un altre intel·lectual que analitzà la realitat del seu país en estudis teòrics que seguien les doctrines de Trotsky, el que li va costar la condemna a l'ostracisme per part del Partit Comunista. Malgrat els punts de coincidència amb Trotsky, Eastmann era un pensador independent que sostenia que l'historicisme cientifista del materialisme dialèctic marxista era fals i impedia la revolució proletària, i que pensava a més que la tirania estalinista se seguia dels preceptes leninistes i no era pas una desviació aberrant d'aquest. Aquests pensaments herètics l'enfrontaren a altres intel·lectuals com Sidney Hook, James Burnham i Elliot Cohen en intensos debats teòrics que tindrien una gran importància en llur evolució ideològica posterior.
L'esdeveniment crucial per a l'afermament de les posicions d'esquerra radical antiestalinista foren les purgues de Moscou de 1936-1938. En aquells quatre judicis tots els líders vius de la Revolució Russa excepte Iósif Stalin, personalitats tan destacades com Bukharin, Kamenev, Zinóviev o Radek foren acusats de traïció, sabotatge i espionatge contra la Unió Soviètica en una farsa —tots els acusats es declararen culpables dels càrrecs i foren condemnats a mort— que commogué a l'opinió pública internacional. Trotsky, estalvi gràcies a trobar-se exiliat, també fou acusat de tots aquests càrrecs. Des dels Estats Units s'organitzà el Comitè Americà per a la Defensa de Lev Trotsky, amb la participació d'intel·lectuals com Novack, Morrow, Solow i Hook, i també es va crear una Comissió d'Investigació sobre els Càrrecs Contra Lev Trotsky als Judicis de Moscou presidida pel filòsof John Dewey. La Comissió va dur a terme un procés paral·lel a Coyoacan (Mèxic) amb garanties jurídiques per a Trotsky, que va poder defensar-se dels càrrecs de què se l'acusava. El seu carisma i la poderosa retòrica que va emprar en la seva defensa el projectà encara més com l'encarnació d'intel·lectual revolucionari que tant captivà als New York intellectuals. Fou el moment àlgid de la lluna de mel entre intel·lectuals i trotskisme, que a partir d'aquí començaria un lent però persistent declivi.
[cont.]
La intel·lectualitat d'esquerra antiestalinista provenia de tres grups diferents. El primer el formaven jueus internacionalistes com Elliot Cohen, Lionel Trilling, Herbert Solow i Felix Morrow, que van coincidir a la revista Menorah Journal entre 1923 i 1931. Aquests joves, fills d'emigrats europeus, mantenien sentiments ambivalents respecte la seva identitat i cercaven crear un moviment cultural jueu basat en un internacionalisme universalista, principis que trobaren exemplificats en el pensament de Trotsky i d'altres marxistes. Una sèrie d'articles de Solow molt crítics amb el sionisme els va enfrontar amb la direcció de la revista, que van abandonar l'octubre de 1931. Des del crack de 1929 s'havien aproximat paulatinament al marxisme, i el seu pluralisme cultural va evolucionar cap a un internacionalisme revolucionari.
El segon grup el formaven comunistes dissidents; simpatitzants i membres del Partit Comunista que desaprovaven la deriva que estava prenent el règim de Stalin. En aquest cercle destacaren Sidney Hook, James Rorty i Charles Rumford Walker, i també recalaren alguns membres de la Menorah Journal com Felix Morrow i Herbert Solow. Alguns d'ells viatjaren a la Unió Soviètica aquells anys i tornaren decebuts del que van veure, pel que s'anaren aproximant progressivament a les tesis de Trotsky, que ja es trobava a l'exili.
El tercer grup és el que Wald anomena «modernistes radicals»: escriptors i crítics literaris que intentaven conciliar les innovacions tècniques del modernisme literari amb el marxisme revolucionari, cosa difícil des de l'ortodòxia més estricta pel caràcter conservador d'autors com Joyce, Eliot i Pound i per la imposició del realisme socialista com a única forma estètica vàlida. William Philips i Philip Rahv fundaren la revista Partisan Review el 1934 com una alternativa a New Masses, la publicació oficial del Partit Comunista americà. En ella reivindicaren el llegat de la modernitat literària, considerant que aquelles obres expressaven una crítica a la societat contemporània que podia deslligar-se de les posicions polítiques dels seus autors, de la mateixa manera que Balzac havia estat reinterpretat per Marx i Engels o Tolstoi per Lenin. Partisan Review va acollir molts articles que reflexionaven sobre la cerca d'una estètica verdaderament marxista, tot i que el seu anàlisi de la modernitat mai arribaria a la profunditat analítica dels seus contemporanis europeus Lukács, Adorno i Benjamin. Els fets històrics que anaven tenint lloc i els canvis en el discurs del Partit Comunista van fer que Philips i Rahv, després d'interrompre'n l'edició durant més d'un any, refundessin la revista a finals de 1937, ara totalment independitzada del Partit Comunista i amb Dwight MacDonald, Mary McCarthy i George L. K. Morris com a coeditors. A la segona postguerra, Partisan Review es convertiria també en adalil de la modernitat artística gràcies al suport de Clement Greenberg —que ja s'ha passejat per aquest blog— i Harold Rosenberg a l'emergent expressionisme abstracte nord-americà. El fet de que Partisan Review s'erigís com un pol d'atracció de la intel·lectualitat marxista sobre el que el Partit Comunista no tenia cap control i la progressiva aproximació a les idees culturals de Trotsky tal i com les exposà a Literatura i Revolució (1923), va propiciar que fossin víctimes de duríssims atacs per part de l'oficialitat comunista. No tota la intel·lectualitat literària passà per Partisan Review, però: altres escriptors i crítics com James T. Farrell, F.W. Dupee i Edmund Wilson tingueren inquietuds i conflictes similars als de Philips i Rahv i es convertiren en «companys de viatge» d'aquests.La ruptura dels dos primers grups amb el Partit Comunista va tenir lloc entre 1933-1934, mentre que el darrer s'endarrerí fins el 1936. Aquesta ruptura, però, no volia dir renunciar als ideals revolucionaris, sinó que cercava alternatives més o menys heterodoxes. Degut a que molts d'aquests intel·lectuals no pretenien fer carrera d'activistes, la seva pertinença a organitzacions establertes va ser inconstant i erràtica. Els principals partits revolucionaris d'oposició eren l'American Workers Party (AWP) d'A. J. Muste, una organització genuïnament americana que no s'emmarcava en cap corrent internacional establert; el Communist Party Opposition (CPO), de tendència bukharinista, dirigit per Jay Lovestone; i la Communist League of America (CLA), trotskista, liderada per James P. Cannon i Max Schachtman. Alguns d'aquests intel·lectuals, com Sidney Hook, James Rorty i James Burnham, s'aproparen a l'AWP, però la majoria optaren pel trotskisme: Herbert Solow, Felix Morrow, Elliot Cohen, George Novack i John McDonald s'afiliaren o declararen la seva simpatia per la CLA. Després de varis projectes de curta vida i diverses fusions i escissions, el 1937 es va crear el Socialist Workers Party (SWP), un partit molt heterogeni que aglutinava les diferents famílies de l'esquerra radical antiestalinista i en el que militaren Max Schachtman, James P. Cannon (els dos líders de les faccions rivals), James Burnham, Sidney Hook, James T. Farrell, Felix Morrow i George Novack, entre d'altres. Max Eastmann fou un altre intel·lectual que analitzà la realitat del seu país en estudis teòrics que seguien les doctrines de Trotsky, el que li va costar la condemna a l'ostracisme per part del Partit Comunista. Malgrat els punts de coincidència amb Trotsky, Eastmann era un pensador independent que sostenia que l'historicisme cientifista del materialisme dialèctic marxista era fals i impedia la revolució proletària, i que pensava a més que la tirania estalinista se seguia dels preceptes leninistes i no era pas una desviació aberrant d'aquest. Aquests pensaments herètics l'enfrontaren a altres intel·lectuals com Sidney Hook, James Burnham i Elliot Cohen en intensos debats teòrics que tindrien una gran importància en llur evolució ideològica posterior.
L'esdeveniment crucial per a l'afermament de les posicions d'esquerra radical antiestalinista foren les purgues de Moscou de 1936-1938. En aquells quatre judicis tots els líders vius de la Revolució Russa excepte Iósif Stalin, personalitats tan destacades com Bukharin, Kamenev, Zinóviev o Radek foren acusats de traïció, sabotatge i espionatge contra la Unió Soviètica en una farsa —tots els acusats es declararen culpables dels càrrecs i foren condemnats a mort— que commogué a l'opinió pública internacional. Trotsky, estalvi gràcies a trobar-se exiliat, també fou acusat de tots aquests càrrecs. Des dels Estats Units s'organitzà el Comitè Americà per a la Defensa de Lev Trotsky, amb la participació d'intel·lectuals com Novack, Morrow, Solow i Hook, i també es va crear una Comissió d'Investigació sobre els Càrrecs Contra Lev Trotsky als Judicis de Moscou presidida pel filòsof John Dewey. La Comissió va dur a terme un procés paral·lel a Coyoacan (Mèxic) amb garanties jurídiques per a Trotsky, que va poder defensar-se dels càrrecs de què se l'acusava. El seu carisma i la poderosa retòrica que va emprar en la seva defensa el projectà encara més com l'encarnació d'intel·lectual revolucionari que tant captivà als New York intellectuals. Fou el moment àlgid de la lluna de mel entre intel·lectuals i trotskisme, que a partir d'aquí començaria un lent però persistent declivi.
[cont.]
1 comentari:
molt intiresno, gracies
Publica un comentari a l'entrada