La crítica literària a Catalunya: Ramon Esquerra

Eudald Tomasa es lamenta en un article de que a Catalunya la pràctica crítica actual no es remeti a la tradició passada, que sembli que aquella és òrfena i ha hagut de fer-se gairebé ab initio per mancar-li punts de referència propis sobre els que erigir-se i dels que sentir-se continuador. La inexistència d'una tradició crítica a Catalunya no és tal, però s'explica per l'excepcional situació històrica i per una manca de voluntat per recuperar figures i obres que poguessin bastir-la. Tomasa cita Jaume Bofill i Ferro, Armand Obiols, Domènec Guansé, Josep M. Capdevila i Lluís Montanyà entre els oblidats. No són els únics: obres importants de la crítica de preguerra com Assaigs sobre la novel·la (1934), de Maurici Serrahima i Una visió de conjunt de la novel·la catalana (1935), de Rafael Tasis resten descatalogades. Fins fa poc només Notes sobre literatura estrangera (1934), de Marià Manent i Entre la vida i els llibres (1926), de Joan Estelrich podien trobar-se a les llibreries.

El 2006 L'Albí va rescatar Lectures europees, el recull de crítiques literàries que Ramon Esquerra va publicar el 1936 i que des d'ençà no havia estat mai reeditat. Esquerra, col·laborador a molts diaris i revistes catalanes de preguerra, va desaparèixer al front de l'Ebre amb 29 anys i va caure en un oblit del que només molt recentment ha començat a sortir, primer amb un article d'Albert Manent («Ramon Esquerra, un homme de lettres de la generació de la dictadura», Revista de Catalunya, número 67, octubre 1992) i després amb els treballs de recerca de la curadora d'aquesta edició, Teresa Iribarren («La literatura anglosaxona a Lectures europees de Ramon Esquerra», UAB, 1998) i de Guillem Molla («Ramon Esquerra, crític comparatista», UdG, 2005). Les reaccions que ha suscitat aquesta reedició entre la intelligentsia catalana —ressenyes de Joan Triadú, Josep Maria Fulquet i Joaquim Noguero a l'Avui, Sam Abrams a El Mundo, Julià Guillamon a La Vanguardia i Jordi Llovet a El País, entre d'altres— revelen la seva necessitat.

Quant al contingut en si, el format —breus articles periodístics adreçats a tota mena de lectors— llasta el resultat i impedeix l'aprofundiment en la matèria, com el propi Esquerra adverteix al pròleg. Tot i així, les seves crítiques excel·leixen en agudesa i, el que és d'agrair, Esquerra escriu des de la sobirania del seu propi gust literari, el que fa encara més rellevant que els comentaris mantinguin tota la vigència. Té bona mà per a fer-los abellidors per al «gros públic» i empra una metodologia que tot just començava a donar les primeres passes a Catalunya: la crítica comparada (Estelrich i Manent en serien altres mostres). Resulta evident que Esquerra té un coneixement directe de les obres literàries que comenta (llegeix en francès i també en anglès, cosa poc freqüent a l'època, on els crítics es basaven sempre en les traduccions franceses), que està a l'aguait del que les revistes especialitzades estrangeres recomanen i que la seva formació i interessos transcendeixen els merament literaris (enriqueix les crítiques connectant-les amb els debats filosòfics i polítics del seu temps). La predilecció d'Esquerra és la novel·la anglosaxona, i en conseqüència són els autors anglesos i nord-americans els que apareixen més sovint al llibre. L'autor introdueix al lector català autors contemporanis que en aquells moments comencen a ser apreciats fora dels seus països i que avui són clàssics indiscutibles (William Faulkner, Viriginia Woolf, D.H. Lawrence, E.M. Forster...) i ho fa copsant i transmetent els trets més rellevants del seu estil.

Tant de bo que es continuïn impulsant aquestes recuperacions, i que des de l'àmbit acadèmic algú s'animi a documentar la història de la crítica literària a Catalunya, que encara està per fer.

Kafka a Munic

La Literaturhaus de Munic programa fins el mes d'agost una exposició anomenada «El món de Kafka. La seva vida en imatges» (Kafkas Welt. Sein Leben in Bildern). Es tracta d'un conjunt de fotografies recopilades pel professor Hartmut Binder, especialista en l'escriptor txec. Només se n'exhibeix una petita part, unes cent-cinquanta, però el llibre al que ha donat lloc la recerca de Binder té prop de nou-centes pàgines i moltes més imatges. L'exposició es complementa amb una completa audioguia i la projecció d'una entrevista a Max Brod de 1968 i una altra a la pianista Alice Herz-Sommer, amiga de Kafka.

Naturalment, hi figura la mitja dotzena de fotografies més conegudes de Kafka, però també algunes que no havia vist mai: fotos d'infant, escolars, a la platja amb un desconegut... Hi ha fotografies de Praga, de les cases on va viure, del negoci patern, de tots els membres de la família, de la institució d'assegurances on treballava, del seu editor Kurt Wolff, de col·legues escriptors (Werfel, Weiss, Urzidil), de Max Brod, d'amigues (no només Milena, Felice i Dora, també d'altres que no coneixia), llocs d'estades de vacances, la partida de naixement, documents escolars, portades de primeres edicions de les seves obres i cartes manuscrites —fascinant cal·ligrafia!—, entre les que figuren la Carta al pare o la darrera carta que va escriure des del Sanatorium Wienerwald, un dia abans de morir.

A l'exposició m'assabento de que Kafka va passar per Munic a principis de novembre de 1916. S'allotjà a l'hotel Bayerisches Hof (encara avui un dels de més categoria de la ciutat), on es trobà amb Felice Bauer, que venia de Berlin. Va fer una lectura d'A la colònia penitenciària a la galeria Goltz, en la que Rilke hi fou present. Probablement fou l'única vegada que ambdós genis coincidiren i parlaren, però no hi ha constància. No era la primera vegada que Kafka visitava la capital bavaresa: el 1903 havia intentat matricular-se sense èxit a la universitat de Munic, i el 1911 va aturar-se amb Max Brod per a fer una ruta nocturna per la ciutat. L'enorme interès que desperta tot el que envolta Kafka ha provocat que precisament enguany Alfons Schweiggert hagi reunit els detalls d'aquests tres episodis en un llibre: Franz Kafka in München.

Apunts de l'oest de Bohèmia

(Klatovy. Domažlice. Horšovský Týn. Kladruby. Mariánské Lázně. Teplá. Cheb. Františkovy Lázně. Loket. Karlovy Vary)

Tots els camins s'assemblen: pronunciats revolts, perillosos canvis de rasant, vorals inexistents, ametllers florits i extensos prats de dents de lleó. El temps és esplèndid.

***

A la ciutat de Domažlice trobem un mapa de les rodalies. Un seguit de punts vermells propers a la frontera assenyalen pobles que en el passat havien estat majoritàriament habitats per alemanys, abandonats a corre-cuita quan va canviar el signe de la guerra. Avui dia són pobles fantasma, no han estat repoblats i les carreteres han deixat d'arribar-hi (només són accessibles a peu o en bicicleta). Cadascun d'aquests punts vermells és una cicatriu que no acaba d'esborrar-se.

***

Només l'abadia d'Strahov, a les afores de Praga, supera en antiguitat i té una biblioteca més gran que el monestir premostratense de Teplá. Com altres joies del patrimoni txec, dista molt d'estar en òptimes condicions. En aquest cas la situació està agreujada pel fet que el monestir va servir de caserna fins el 1968. La biblioteca resta intacta —ordres estrictes de la superioritat—, però al refectori falten quadres i els frescs estan molt deteriorats. La guia ens treu de dubtes: aquesta era la sala on els soldats jugaven a futbol.

***

La petita reserva natural de Soos, al nord de Františkovy Lázně, és una zona pantanosa amb deus naturals d'aigua calenta. El visitant camina per sobre d'una passarel·la de fusta des d'on pot fruir de grans llacs de sals minerals cristal·litzades, tolls recoberts d'una espuma ocre (microorganismes anaerobis) o verda (diatomees), mofettas (solcs produïts per les emanacions del diòxid de carboni de les capes més subterrànies, emès per l'activitat volcànica, que malda per obrir-se pas a la superfície per entre les escletxes del subsòl), fètids olors sulfurosos i vegetació atípica a la regió, pròpia de zones molt salines.

***

No descobreixo res si dic que hom pot fer-se una idea aproximada de la prosperitat d'un país només mirant un mapa de la seva xarxa viària. Però la presència de l'Estat no només pot medir-se pels quilòmetres d'autovia o per l'estat del ferm; coses tan elementals com el disseny de les cruïlles i dels carrils d'incorporació o la senyalització urbana i interurbana també en són una mostra, i mancances d'aquesta mena són més difícils de justificar amb excuses pressupostàries. Doncs bé, en aquest sentit, la República Txeca encara està molt lluny de ser un país de primera.

***

Péter Esterházy: «We are East Europeans: our nerves are ragged, our toilet paper is rough». De la segona consideració en puc donar fe.

La penúltima diàspora

Joseph Roth és conegut com el novel·lista de la decadència habsbúrgica (La marcha Radetzky, La cripta de los Capuchinos) i també com un gran periodista testimoni de l'auge del nazisme durant la República de Weimar (La filial del infierno en la Tierra, El juicio de la historia, Crónicas berlinesas).

Roth, ell mateix jueu nat a la regió de Galitzia, explica a Judíos errantes (Juden auf Wanderschaft, 1927) els trets distintius dels jueus orientals (polonesos, ucraïnesos, russos, lituans...) i les dificultats que trobaven quan emigraven a l'occident. La figura del jueu oriental, seguidor de normes ancestrals, piadós i temerós de déu, estoicament resignat a la seva malaurança, el recuperà a la seva novel·la Job tres anys després. Hi ha en el seu relat la simpatia de qui mostra l'escenari de la seva infantesa. Els que renunciaren a deixar la seva terra s'esfumaren —verb tràgicament precís— pocs anys més tard, i de la seva vida als shtetls en deixà constància gràfica, força miraculosament, Roman Vishniac.

Hi ha un parell de coses d'aquest llibre que cal comentar. La primera, com bé assenyala W.G. Sebald al seu assaig sobre Roth (Un «kaddisch» para Austria, a Pútrida patria), és que Roth parla de «camps de concentració» en un sentit que el lector, coneixedor de la història posterior, no ha de malinterpretar. L'austríac es refereix als camps d'acollida i trasllat on s'allotjava els jueus expulsats cap a l'oest des de les antigues zones austríaques, i que existiren fins ben entrats els anys vint. Les vexacions de què parla Roth no tenen res a veure amb les que patirien els jueus sota el nazisme, inimaginables en el moment en que s'escriví el llibre. Roth, però, les aniria intuint en les seves posteriors visites a l'est, on observà la desesperança dels que se saben condemnats. Arran d'aquestes experiències comentà als seus cosins: «No sabéis lo tarde que es. Esas ciudades se encuentran a cinco minutos del pogromo».

La segona és el pròleg a la projectada segona edició del llibre, que havia de publicar-se el 1937. La situació política és ara ben diferent: promulgades les lleis de Nuremberg, ja no són els jueus orientals els únics que es troben en dificultats. En aquest pròleg Roth posa de manifest la ingenuïtat dels jueus occidentals que, en sentir-se completament assimilats, esperaven que el nazisme els tractés millor que als jueus de l'est. Alguns d'ells els donaren l'esquena i d'altres fins i tot responsabilitzaren la immigració oriental dels prejudicis antisemites a Alemanya. Quant retorçada pot ser la veritat dels versos de Niemoller!

La història dels jueus de l'Europa de l'Est és realment fascinant. Els interessats poden aprofundir-hi amb un estudi de Claudio Magris que lliga precisament la diàspora oriental amb la figura de l'escriptor austríac: Lejos de dónde. Joseph Roth y la tradición hebraico-oriental.