Orwell lluitant (per la veritat) a Espanya

La primera baixa en una guerra és la veritat

Hiram W. Johnson

Tusquets va fer una gran tasca traduint tots els textos que George Orwell va escriure en relació amb la guerra civil espanyola. La pedra angular de Orwell en España és l'Homenatge a Catalunya, al que se sumen cartes i escrits diversos seguint l'edició de les obres completes en vint volums preparades per Peter Davidson.

Orwell, que comptava aleshores amb 33 anys d'edat, va allistar-se voluntari per a lluitar en favor de la República espanyola contra la rebel·lió de Franco. Orwell, a través de l'Independent Labour Party britànic, va ingressar en les milícies del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), i fou destinat a Barcelona i al front d'Aragó, on participà en alguns combats i va ser ferit de bala al coll. Durant la seva estada (del 26 de desembre de 1936 fins el 23 de juny de 1937), Orwell és testimoni dels enfrontaments a la reraguarda de les files republicanes, i com la premsa, tant la espanyola com l'estrangera, menteix deliberadament al respecte. És el seu compromís amb la veritat el que l'impulsa a escriure Hommage to Catalonia, que apareixerà publicat el 25 d'abril de 1938. El llibre fou un fracàs editorial (en el moment de llançar la segona edició, el 1951, només s'havien venut 900 exemplars de la primera), i fou rescatat quan Orwell es convertí en un escriptor consagrat gràcies a l'èxit de les seves novel·les Animal Farm i Nineteen Eighty-Four.

Orwell simpatitza amb la causa anarquista i del POUM –tot i que admet que tàcticament poden ser contraproduents–, als que veu capaços de dur a terme la revolució igualitarista que desitja. Per contra, tant el govern republicà com el Partit Comunista (el PSUC, a Catalunya) semblen voler afogar les col·lectivitzacions i les milícies partidistes a fi de tenir un control major de la situació. L'escriptor retrata el creixent poder del comunisme al govern republicà, i l'obediència deguda a Stalin, que es traduirà en l'adopció de mesures «antirevolucionàries» i en la persecució i esclafament del POUM, que arribà fins l'assassinat del seu líder, Andreu Nin. Els carrers de Barcelona són l'escenari d'una guerra dins la guerra, on la por, la sospita, les calúmnies, l'odi, la traïció, la censura, la indefensió, les detencions indiscriminades, els judicis sumaríssims i les lluites entre faccions són les notes dominants. Orwell s'adona que «un miliciano era un soldado que luchaba contra Franco, pero también un peón en la titánica lucha que se estaba librando entre dos teorías políticas», i ha d'acabar escapant d'Espanya per a no ser detingut acusat de «trotskista» i córrer la sort de molts dels seus companys.

A Recordando la guerra civil española (1942), inclòs també en aquesta edició, Orwell reflexiona sobre la informació convertida en arma de propaganda en temps de guerra, que en aquell conflicte assoliria fites inèdites:

«Lo que es característico de nuestro tiempo es la renuncia a la idea de que la historia podría escribirse con veracidad [...] El objetivo tácito de esta argumentación es un mundo de pesadilla en el que el Jefe o la camarilla gobernante controla no sólo el futuro sino también el pasado. Si el Jefe dice de tal o cual acontecimiento que no ha ocurrido, pues no ha ocurrido, si dice que dos y dos son cinco, pues dos y dos serán cinco. [...] En España vi por primera vez noticias de prensa que no tenían ninguna relación con los hechos, ni siquiera la relación que se presupone en una mentira corriente. Vi informar sobre grandiosas batallas cuando apenas se había producido una refriega y silencio absoluto donde habían caído cientos de hombres. Vi que se calificaba de cobardes y traidores a soldados que habían combatido con valentía, mientras que a otros que no habían visto disparar un fusil en su vida se los tenía por héroes de victorias inexistentes; y en Londres vi periódicos que repetían estas mentiras e intelectuales entusiastas que articulaban superestructuras sentimentales alrededor de acontecimientos que jamás habían tenido lugar.»

Dues perles de la premsa estrangera: el Daily Mail publicà que «els rojos crucifiquen monges», al que el New Statesman replicà que «els feixistes aixequen barricades amb nens vius». Resulta clara la influència que tindria la seva experiència a Espanya a l'hora d'escriure 1984. Tot i que Homenatge a Catalunya no és l'obra d'un historiador, sinó la d'un testimoni, i malgrat el declarat compromís polític de l'escriptor, el lector té la certesa d'estar davant els fets tal i com succeïren (una altra cosa són les seves opinions polítiques, sobre les que no puc estar més en desacord).

En llegir-lo, no sorprèn que el text d'Orwell sigui encara avui una patata calenta. El llibre no és gens complaent amb la situació a les files republicanes, i transmet una imatge de la contesa que no s'adiu amb la reconstrucció embellida que s'intenta fer des d'alguns sectors polítics. No cal dir que l'any 1938, quan aparegué el llibre, encara era molt més arriscat expressar opinions com aquelles:

«En cuanto a los tópicos periodísticos de que aquello era una «guerra por la democracia», no eran sino simples patrañas. Nadie en sus cabales imaginaba que la democracia tuviera ninguna posibilidad, ni siquiera como se entendía en Inglaterra o en Francia, en un país tan dividido y agotado como lo estaría España cuando finalizase la contienda. Había una dictadura, y saltaba a la vista que las condiciones para implantar una dictadura del proletariado ya no existían, de modo que en términos generales se orientaría hacia alguna forma de fascismo. Un fascismo con otro nombre, indudablemente, más humano y menos eficaz que las variantes alemana e italiana, porque aquello era España. Las otras alternativas eran una dictadura de Franco, que sería infinitamente peor, y (siempre cabía la posibilidad) que la guerra concluyese con una España dividida o por fronteras auténticas o en zonas económicas.»

La trajectòria d'Orwell no pot ser desacreditada fàcilment, i menys des d'una esquerra que no vulgui passar per totalitària, així que desar el llibre en el calaix de l'oblit sembla haver estat la solució triada. El prologuista deixa constància que han hagut de passar 65 anys des de la primera edició i 28 des de la mort de Franco per a poder tenir la primera edició en castellà sense les supressions i canvis imposats per la censura franquista, tota una vergonya per al món editorial espanyol.

És aquest jove Orwell un idealista convençut de que la lluita contra l'expansió del feixisme és absolutament necessària i requereix d'una clara implicació personal. Tanmateix, hi ha en molts fragments una constant deshumanització de l'enemic, que sembla imprescindible per a exercir la violència (sobretot en la guerra i el terrorisme), però que no pot més que entristir-nos i deixar al descobert la barbàrie:

«Al incorporame a las milicias me había hecho la promesa de matar a un fascista [...], y aún no había acabado con ninguno, ya que apenas me habían dado la oportunidad.»

Hi ha altres fragments com aquest («Dicen que matar a un hombre cuesta mil balas, y a aquel paso yo iba a tardar veinte años en matar a un fascista.», p. 100; «También pensé en el hombre que me había disparado [...]. No le guardaba ningún rencor. Me dije que, dado que era un fascista, lo habría matado yo a él si hubiera podido.», p. 170), on sembla que l'objectiu no s'esgoti en aturar el feixisme, sinó en el gaudi de l'eliminació física de l'enemic.

Temps terribles, aquells.