divendres, de juny 29, 2007

El procés de pau: fets i decisions

La clase política se ha dedicado a acallar el pesimismo de la inteligencia sin más instrumento que el optimismo de su voluntad.
Santiago González (parafrasejant Antonio Gramsci)

¿Qué es hacer política en Euskadi? Exponerte a que un energúmeno te pegue un tiro por la espalda, un imbécil lo justifique diciendo que sus fines son legítimos y un idiota diga que esto se arregla dialogando.
Mario Onaindia



No vull entrar aquí a fer un judici moral sobre el que suposa establir negociacions polítiques amb terroristes. Tampoc a parlar de criteris d'oportunitat, ni de la idoneïtat d'emprendre una acció d'aquestes característiques sense comptar amb el concurs del primer partit de l'oposició. Però, ara que l'anomenat procés de pau sembla haver acabat, sí que vull parlar de fets, i preguntar-me la manera com s'han pres decisions que afecten institucions fonamentals en qualsevol estat de dret en base a ells. Recapitulo a través d'algunes preguntes clau:

Com s'inicia el procés de pau?


El 17.05.2005 el Govern presenta en el Congrés una resolució en els següents termes: «Si se producen las condiciones adecuadas para un final dialogado de la violencia, fundamentadas en una clara voluntad de poner fin a la misma y en actitudes inequívocas que puedan conducir a esa convicción, apoyamos procesos de diálogo entre los poderes competentes del estado y quienes decidan abandonar la violencia». El 22.03.2006, ETA emet un comunicat on declara «un alto el fuego permanente» per a «impulsar un proceso democrático en Euskal Herria para construir un nuevo marco en el que sean reconocidos los derechos que como Pueblo nos corresponden» (el diari Gara afirma que el comunicat fou pactat amb el Govern (Gara, 20.06.2007)). Per a ETA, doncs, el procés és essencialment polític.

Què al·lega el Govern per a iniciar el procés de negociació amb ETA?


El Govern considera que després del comunicat d'ETA es donen les condicions establertes pel Congrés per a iniciar el diàleg. La «clara voluntad de poner fin a la violencia» sembla quedar acreditada per l'alto el foc, que serà verificat per les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat (fan arribar al Govern tres informes: I, II, III), així com per infomació privilegiada que posseeix el Govern (com afirma Zapatero en roda de premsa el 10.02.2006; s'ha parlat també d'una carta enviada per ETA al president l'estiu de 2004). Temps més tard, Zapatero citarà els tres anys sense atemptats mortals: «El Gobierno mantiene sus planes, [porque] la expectativa del fin de la violencia sigue en los mismos parámetros que el día en que ETA decretó el alto el fuego permanente [y está] fundada en razones objetivas: más de tres años sin víctimas mortales y un alto el fuego permanente desde hace seis meses» (intervenció al Congrés dels Diputats, 27.09.2006).

Els tres anys sense atemptats mortals poden considerar-se com una evidència de la voluntat d'ETA d'abandonar les armes?


No, la realitat és que ETA va intentar atemptar diverses vegades, sense èxit:

Un etarra detingut a Basauri «había recibido la orden de cometer un asesinato y ya disponía de información sobre dos cargos públicos del PP y uno del PSE-PSOE» (La Moncloa, 15.02.2005).

El febrer de 2005 es detingueren a València dos etarres que pretenien atemptar contra vàries persones, entre elles «un cargo de una comisaría del Cuerpo Nacional de Policía, bajo cuyo coche iban a situar una bomba lapa» (El País, 19.02.2005).

L'octubre de 2006 l'Audiència Nacional va condemnar Javier Pérez Aldunate per planejar un atemptat contra el Rei durant la Setmana Santa de 2004, així com per elaborar informacions sobre diverses persones amb finalitats terroristes.

Garikoitz Aspiazu 'Txeroki', un dels líders d'ETA, exigia el gener de 2005: «Tenemos que poner muertos encima de la mesa cuanto antes. Teniendo en cuenta la situación política, las hostias que nos han dado y que íbamos a hacer un año sin tirar [matar] a nadie, una ekintza [atentado] vendría mejor que bien. Tendréis que poner patas arriba a un enemigo uniformado. En esta situación quedará de la hostia y nos dará mucha fuerza». La direcció d'ETA havia ordenat la recopilació d'informació sobre possibles objectius (El Mundo, 17.02.2005).

El setembre de 2003 Aspiazu havia ordenat assassinar als membres d'una patrulla de la Ertzaintza, atemptat en el que va morir l'etarra Arkaitz Otazua (El Correo, 27.03.2006).

El març de 2005, en desarticular-se el «comando Donosti», es va saber que el febrer de 2004 dos terroristes d'aquella cèl·lula havien rebut ordres de matar a un subdirector de la presó de Martutene i a un ertzaina (La Vanguardia, 30.05.2005).

El gener de 2005 ETA va fer estallar un cotxe bomba a una zona residencial de Getxo; un atemptat que el conseller d'Interior del Govern Basc va qualificar d'«indiscriminado» i que «buscaba causar víctimas» (El País, 19.01.2005).

El primer de juliol de 2003 ETA havia intentat assassinar a una patrulla de la Ertzaintza amb una bomba trampa col·locada en una central elèctrica de Bilbao (El Mundo, 02.07.2003).

La Nit de Nadal de 2003 la Policia Nacional va impedir que esclatessin els 50 kg d'explosius col·locats per ETA a l'Intercity Irun-Madrid (El Mundo, 25.12.2003).

La decisió d'ETA, prové únicament d'una reflexió interna o hi ha una comunicació amb membres del PSOE? Si n'hi hagueren, quan s'iniciaren les converses entre interlocutors d'ETA/Batasuna i membres del PSOE?


Zapatero afirma que no hi ha hagut contactes: «En absoluto. El partido socialista no ha mantenido ninguna relación con personas que puedan representar a la extinta Batasuna. No ha habido ni hay relación alguna, ningún diálogo» (entrevista a El País, 24.04.2005, citada a la web del PSOE); «Es radical y absolutamente falso que en la legislatura pasada, cuando gobernaba el Partido Popular y teníamos el Pacto por las libertades y contra el terrorismo, el Partido Socialista tuviera ningún diálogo ni ninguna negociación [con Batasuna]» (intervenció al Senat, 20.09.2006). Tanmateix, segons el diari El País: «El origen del proceso que ha conducido a la declaración del alto el fuego se remonta al año 2002, cuando el presidente del Partido Socialista de Euskadi, Jesús Eguiguren, inició conversaciones con el líder de Batasuna, Arnaldo Otegi» (El País, 23.03.2006); «A estos sectores [els més radicals d'ETA] les falta la pedagogía de un proceso que tuvo una larga gestación en el ámbito de la dirección de Batasuna, con los contactos que mantuvo con el PSE desde 2002, primero» (El País, 24.09.2006). El diari Gara també sosté el mateix (Gara, 15.01.2007).

Oficialment, la primera reunió entre el Govern i ETA es va produir a principis de desembre de 2006 (El Correo, 20.12.2006).

Quina era la situació de la lluita contra ETA en aquell moment?


L'Acord per les llibertats i contra el terrorisme fou signat el 08.12.2000. La LLei de Partits (Llei Orgànica 6/2002) fou aprovada a la Comisió Constitucional del Congrés el 30.05.2002 i aparegué al BOE el 27.06.2002. Abans (el 13.01.2000), la Llei del Menor (Llei Orgànica 5/2000) contemplà un enduriment de les penes en casos de kale borroka i condemnava als pares a respondre econòmicament dels danys que causessin els seus fills menors d'edat. L'activitat d'ETA i la kale borroka es reduïren a la meitat el 2002 (Memòria de la Fiscalia General de l'Estat, 2003, citada aquí). La cúpula d'ETA, inclòs el seu cap 'Mikel Antza', fou detinguda a França (El Mundo, 04.10.2004).

En aquesta negociació Govern-ETA, es plantegen contrapartides polítiques?


Zapatero afirma taxatiu que «con ETA no se hablará de política: primero la paz, luego la política» (20 Minutos, 17.04.2006). I després: «[dialogar] no sólo no es pagar un precio político, es hacer política para la paz» (El Mundo, 12.06.2006). Tanmateix, poc després del comunicat de l'alto al foc s'anuncia la creació d'un organ extraparlamentari, la mesa de partits, que abordarà la «normalització política» al País Basc (El País, 24.03.2006). Les informacions filtrades donen a entendre que la treva es va trencar no perquè no existís negociació política, sinó perquè en aquestes negociacions no es va arribar a un acord (Gara, 24.06.2007).

S'oferirà algun altre tipus de contrapartides (beneficis penitenciaris, acostament de presos, amnisties, reincorporació de Batasuna a les institucions, etc.)?


No sembla clar, perquè el Govern no fa públic el contingut de les trobades ni tampoc deixa clar quins seran els límits inviolables per part de l'Estat (les famoses «líneas rojas»).

Sí que hi ha una cessió molt clara en forma de perversió del llenguatge per part de membres del Govern i del PSE/PSOE, que en alguns casos arriba a la infàmia: «El País Vasco hay que definirlo entre todos, no unos contra otros, y eso implica entender parte de las razones del adversario y buscar un denominador común» (Patxi López, entrevistat a El Correo el 15.10.2006); «Es muy dificil conjugar dos mundos que han estado tan apartados y en el que unos han sido víctimas y otros básicamente verdugos» (José Antonio Pastor, entrevistat a Gara el 05.02.2006); o el comentari de Zapatero comparant les fotografies Rosa Díez i Pilar Elías amb la de Gemma Zabaleta i Jone Goirizelaia (entrevista a El Mundo, 17.04.2006); o l'apreciació del Fiscal General de l'Estat: «En la legislatura anterior hubo doscientos cincuenta muertos por terrorismo y, sin embargo, cuando se manifiesta la sociedad o un grupo político es precisamente cuando ya prácticamente no hay víctimas del terrorismo» (ABC, 10.03.2007; en aquest adverbi s'escorren dues vides).

En algun moment hi ha alguna declaració d'ETA en el sentit que s'acceptarà un diàleg que no impliqui mesures polítiques? Es desprèn de les declaracions d'ETA que esperen algun tipus de mesura política?

Ja hem dit que en el comunicat d'alto el foc ETA parlava d'un procés polític. En tots els comunicats des d'aquell (I (21.06.2006), II (17.08.2006), III (04.11.2006), IV (10.07.2006), V (08.04.2007)), els terroristes fan referència a «compromisos» adquirits pel Govern. El diari Gara explica que ETA va queixar-se al Govern sobre els incompliments de les «garanties» acordades (Gara, 22.06.2007).


Hi ha algun fet que pugui posar en dubte la voluntat d'ETA d'abandonar la violència?

Diversos: les cartes d'extorsió a empresaris (20 Minutos, 13.04.2006; El Correo, 17.03.2007); les declaracions de l'acte del Gudari Eguna a Oiartzun (on els encaputxats van aparèixer armats amb fusells ametralladors sense que cap cos policial intervingués): «Hasta lograr la independencia y el socialismo de Euskal Herria reafirmamos nuestro compromiso de seguir empuñando las armas firmemente» (Deia, 24.09.2006); el robatori de 350 pistoles a França (Cadena SER, 23.10.2006); el recrudiment de la kale borroka (per exemple: 21.01.2007; 15.02.2007; 24.05.2007), en la que un ancià va morir per complicacions respiratòries com a conseqüència d'inhalar el fum provocat per l'incendi d'una sucursal bancària (Diario de Noticias, 06.03.2007); la compra de material electrònic i productes químics per a fer bombes (El Correo, 01.12.2006); la troballa d'armament emmagatzemat en zulos (El Correo, 01.12.2006); els etarres que escapen encanonant a agents de la policia francesa (Libertad Digital, 26.01.2007); la reorganització de comandos dues setmanes abans de l'alto el foc (El País, 08.04.2007), ja advertida per la Policia i la Guàrdia Civil (ABC, 22.01.2007); la detenció de l'etarra Iker Aguirre a Portbou, quan es diposava a recopilar informació per atemptar contra la Copa Amèrica (Diario ADN, 20.01.2007); les ordres al comando Urederra d'atemptar si moria De Juana (Diario Vasco, 07.04.2007); la recopilació d'informació sobre més de 400 objectius (Las Provincias, 08.05.2007); i finalment, l'explosió d'una furgoneta-bomba a l'aparcament de la terminal T-4 de l'aeroport de Barajas que va acabar amb la vida de dues persones (30.12.2006). Aquest atemptat arribà un dia després de que Zapatero afirmés que «hoy estamos mejor que hace un año. Dentro de un año estaremos mejor que hoy» (El País, 29.12.2006).

Com avalua el Govern aquests fets?


Es transmet un discurs ambigu: juntament amb les condemnes habituals s'esmunyen també comentaris on es treu importància i fins i tot es posen en dubte els fets.

Sobre l'enviament de cartes d'extorsió a empresaris, primer el secretari general del PSE-EE de Biscaia, José Antonio Pastor, expressa dubtes sobre la veracitat de les denúncies: «un tanto sorprendente el anuncio hecho, sin mostrar ninguna de las cartas, sin verificar el contenido de las mismas y sin que ninguno de los empresarios supuestamente receptor de esas cartas haya manifestado ninguna denuncia» (Deia, 21.07.2006); i després Zapatero s'escuda en que van ser enviades abans de l'alto el foc (Cadena SER, 18.04.2006).

Quan ETA roba armament a França, el ministre Juan Fernando López Aguilar ho qualifica d'«incidència» (Libertad Digital, 26.10.2006).

Quan la policia francesa afirma en un judici que al seu país hi ha 516 etarres, el ministre de l'interior ho nega (El País, 12.11.2006).

Quan es descobreix un zulo a Amorebieta, Alfredo Pérez Rubalcaba utilitza les següents paraules: «Ya dijo algo el director general [de la Policía y la Guardia Civil] en relación con lo que pensábamos de ese zulo, que no era tal, sino el proyecto de un zulo donde [los etarras] iban a meter una serie de cosas». (El Mundo, 29.12.2006). Uns dies abans, fonts del Govern havien declarat que ETA va fer el zulo per a ser descobert i que la troballa de l'amagatall amb material explosiu no podia interpretar-se com una demostració de que els etarres s'estiguessin rearmant (La Vanguardia, 27.12.2007).

En descobrir-se un artefacte explosiu casolà en el cotxe del militant socialista Joseba Elola, José Blanco, secretari general del PSOE, declara: «No estoy tan seguro de que haya sido un atentado, no sabemos si fue un acto de kale borroka, que es matizadamente diferente» (Libertad Digital, 28.05.2007).

També s'expressa molta contundència verbal, però sense conseqüències:

Rubalcaba, després de l'incendi provocat de la ferreteria de Barañáin, afirma: «Todo parece indicar que se trata de un acto de kale borroka. Si este dato se confirmase, estaríamos ante un acto incompatible con el proceso de paz» (Diario de Noticias, 22.04.2006).

Quan ETA roba les 350 pistoles al sud de França, Juan Fernando López Aguilar diu: «Ayer el presidente del Gobierno lo calificó de grave y ya avisó de que tendría consecuencias por su gravedad» (26.10.2006); i Zapatero, quan Juan José Imaz li demana que verifiqui la voluntat dels terroristes de deixar les armes, respon que «Parece que no van por ahí las cosas» (La Moncloa, 27.10.2006). Un mes més tard sembla retractar-se i afirma que el Govern «extrema lo que representa acreditar la voluntad de ETA para abandonar las armas» (ABC, 25.11.2006). La vicepresidenta també anuncia que el Govern «será exigente a la hora de asegurar la verdadera voluntad de ETA de poner fin definitivo a todo tipo de violencia» (Ministeri de l'Interior, 27.10.2006).

Sobre el recrudiment de la kale borroka, el president diu que és «absolutamente rechazable e inaceptable en un país democrático, de libertades [, y sus responsables] responderán por ello. [...] Con ausencia de violencia avanzará el diálogo, con violencia, nada de nada» (El País, 12.11.2006)

Malgrat totes aquestes advertències, el diàleg no va ser trencat en cap moment.

Com anuncia el Govern que actuarà davant d'un atemptat?

El president del Govern qualifica en vàries ocasions els eventuals atemptats d'«accidents» (Cadena SER, 11.01.2007). Es dóna a entendre que el procés continuarà tot i que n'hi hagi: en una entrevista a El País (26.03.2006), a la pregunta de «En el caso de Irlanda hubo una ruptura violenta de la primera tregua con dos asesinatos en Londres. Se interrumpieron las conversaciones durante meses hasta que el IRA volvió a declarar otra tregua. ¿Cómo se reconstruyó el proceso después de una ruptura tan abrupta?», el president respon: «Porque hubo siempre un hilo de comunicación más allá de lo que podría ser un accidente, en este caso tan grave como lo que ocurrió. Ésa es la reflexión que nos han trasladado. Siempre se mantuvo un hilo de comunicación y de mínima confianza».

Com reacciona davant l'atemptat de la T-4? Es produeix una ruptura del procés?


De nou l'ambigüitat. Front la claredat i contundència del ministre de l'interior, Alfredo Pérez Rubalcaba («ETA ha roto el proceso, lo ha liquidado y ha acabado con él»; El País, 02.01.2007), tant el portaveu dels socialistes bascos, Rodolfo Ares («se puede decir que le proceso de paz al menos está suspendido»; Deia, 30.12.2006) com el president del Govern («He ordenado suspender todas las iniciativas para desarrollar el diálogo con ETA»; El País, 30.12.2006) utilitzen el verb suspendre, que té connotacions de temporalitat. La ministra Cristina Narbona és més explícita: «desde el Gobierno lo que deseamos es que éste sea un paréntesis y no sea el final del proceso de paz. [...] Todos los españoles se merecen que se reanude el proceso» (El Mundo, 31.12.2006).

Tampoc sembla clar si les converses es reprengueren. Zapatero nega que hagi hagut cap diàleg amb ETA després de l'atemptat (El País, 21.05.2007), però altres informacions afirmen que es van mantenir contactes a través del Sinn Fein i del Centro Henry Dunant para el Diálogo Humanitario, encarregat de tutelar el diàleg entre el Govern i ETA (El País, 10.06.2007). Les darreres setmanes s'ha produït un degoteig d'informació al diari Gara sobre la història dels contactes entre el Govern i ETA (I (20.06.2007), II (21.06.2007), III (22.06.2007), IV (23.06.2007)), a les que cadascú donarà la credibilitat que estimi oportú.

Pren el Govern alguna mesura que pugui entendre's com a concessió política a l'entorn d'ETA?


Naturalment, depèn de la suspicàcia de cadascú. Hi ha hagut l'adopció d'un llenguatge proper al dels nacionalistes, així com alguns fets que, com a mínim, poden entendre's que buscaven la satisfacció dels radicals: la reunió pública entre el PSE i Batasuna (Telecinco, 06.07.2006); la votació al Parlament Europeu reclamant suport al procés de pau (ABC, 25.10.2006); l'intent de treure a Batasuna de la llista d'organitzacions terroristes de la UE (ABC, 15.02.2007); la calculada indefinició de Zapatero sobre Navarra (Cadena SER, 18.04.2006) i l'ambigüitat sobre el dret a l'autodeterminació, dient que el Govern «se ha comprometido a respetar las decisiones que los ciudadanos vascos adopten libremente» (20 Minutos, 29.06.2006); l'avís a un membre de la xarxa d'extorsió d'ETA de que l'anaven a detenir (Libertad Digital, 20.06.2006); el trasllat de Iñaki De Juana –a qui es qualifica de «partidari del procés» (El Correo, 28.10.2006)– a un hospital del País Basc com a conseqüència de la seva vaga de fam (20 Minutos, 01.03.2007); la retirada de càrrecs a Arnaldo Otegui –de qui Zapatero va dir que havia fet un «discurso por la paz» (La Vanguardia, 30.03.2006)– per part de la fiscalia (El País, 23.03.2007); la presentació d'un recurs parcial respecte de les llistes electorals d'ANV, qüestionada pel propi Tribunal Suprem –sembla que les possibles fòrmules per a permetre a Batasuna presentar-se a les eleccions municipals del 27-M també va ser negociat entre el Govern i ETA, com acredita la documentació incautada a l'etarra Arkaitz Agote (Diario Vasco, 07.05.2007)–, etc.

És especialment lesiu per a un estat de dret la percepció dels ciutadans de que no existeix una veritable separació de poders i que la justícia està sotmesa a la cojuntura política. Això és el que ha propiciat el Govern amb la seva actuació amb Otegui i De Juana, que immediatament després del comunicat d'ETA que donava per finalitzat l'alto al foc, han ingressat a la presó (Diario Vasco, 09.06.2007; ABC, 09.06.2007).

Com es pot interpretar el comunicat d'ETA del passat 05.06.2007?


En primer lloc, no hauria de ser vist com l'anunci del final de l'alto el foc, ja que aquest va ser trencat amb l'atemptat de la T-4 (i de fet, amb tots els actes que acreditaven la manca de voluntat d'abandonar la violència que hem enumerat anteriorment). En qualsevol cas, hem de preguntar-nos per les causes de la ruptura. El mateix fet de que l'alto el foc hagi pogut estar revocat demostra la reversibilitat del procés, i per tant, que ETA esperava algun tipus de mesura per part del Govern, que o bé no s'ha produït, o bé no ho ha fet en la mesura o en els terminis que la banda esperava. Però aleshores, si la decisió d'ETA no era irrevocable, si depenia de concessions, per què es va embarcar el Govern en unes negociacions d'aquestes característiques, i a més sense comptar amb el primer partit de l'oposició? I si se sentien amb el deure d'intentar-ho, per què van ignorar deliberadament totes les evidències de que ETA no pretenia renunciar a la violència sense contrapartides? Per què mentir i adoptar un llenguatge infame, que degrada les institucions i humilia les víctimes? En un exercici de benevolència, aquells que simpatitzin amb aquest Govern hauran de parlar –en el millor dels casos– d'un greu error estratègic derivat d'un exercici de wishful thinking. Jo no puc ser tan magnànim.

Per a un anàlisi més polític i una condemna moral, recomano repassar tot el que han publicat el darrer any Florencio Domínguez, Patxo Unzueta, Antonio Elorza, Álvaro Delgado-Gal, Mikel Azurmendi, Santiago González, Hermann Tertsch, Jon Juaristi, Fernando Savater o Rosa Díez. Les seves opinions són també les meves. Cito només una idea, que comparteixo plenament:


Gracias al «proceso» ETA ha conseguido dinamitar el Acuerdo por las Libertades y contra el Terrorismo, ha puesto en entredicho la Ley de Partidos al forzar la vuelta de Batasuna a las instituciones, ha conseguido forzar una negociación política fuera de las instituciones democráticas, aunque no haya habido acuerdo, y ha dividido a los dos grandes partidos españoles de forma irreconciliable. Sólo por eso a ETA le ha merecido la pena la operación.

2 comentaris:

lola ha dit...

Magnífic "rapport"; jo també comparteixo plenament la idea final. Et copio -et linko- al meu blog.

Lola

Gregorio Luri ha dit...

M'afegeixo a les lloes de Lola.