[...]

No he de callar, por más que con el dedo,
ya tocando la boca, o ya la frente,
silencio avises o amenaces miedo.
Francisco de Quevedo


Ya no me quedan dudas de que cerrarás más veces los ojos y dirás y harás muchas más cosas que me helarán la sangre, llamando a las cosas por los nombres que no son. A tus pasos les llamarán valientes. ¡Qué solos se han quedado nuestros muertos!, Patxi. ¡Qué solos estamos los que no hemos cerrado los ojos!
Pilar Ruiz Albisu, Carta a los nuevos ciegos

Profètic Auden

Fa tres dies, un participant del Nickjournal compartia amb la comunitat un fragment d'un text del poeta anglès W.H. Auden (For the Time Being: A Christmas Oratorio, 1944). Altres bloggers hi han fet referència, i fins i tot l'imprescindible Hermann Tertsch l'incloïa ahir al seu article a El País, citant la font.

Lucidíssim, profètic, no em resisteixo a copiar-lo aquí:

«La Razón se verá suplantada por la Revelación. El saber degenerará en un caos de visiones subjetivas (sentimientos en el plexo solar inducidos por la subalimentación, imágenes angelicales generadas por la fiebre o las drogas, avisos oníricos inspirados por el sonido de una cascada). Se crearán cosmogonías enteras a partir de cualquier olvidado resentimiento personal, se escribirán dramas épicos en lenguajes de ámbito doméstico y los esbozos de los párvulos se impondrán a las grandes obras de arte.

El Idealismo cederá al Materialismo... Alejada de su habitual salida en torno al patriotismo o al orgullo cívico y familiar, la necesidad de masas de un ídolo accesible en el que confiar las llevará a elegir caminos irreconciliables en los que la educación no tendrá nada que hacer. Depresiones superficiales del terreno, animales domésticos, molinos destrozados o tumores malignos serán tratados con rango de divinidades.

La Justicia será reemplazada por la Piedad como virtud humana cardinal, y el miedo al castigo desaparecerá. Cualquier mozalbete se felicitará a sí mismo: "Soy tan pecador, que Dios en persona ha venido a salvarme". Cualquier mangante argumentará: "Me gusta cometer crímenes. A Dios le gusta perdonarlos. Realmente, el mundo está perfectamente organizado." La Nueva Aristocracia se nutrirá exclusivamente de ermitaños, vagabundos e inválidos permanentes. El Diamante en Bruto, la Puta Escrofulosa, el bandido al que su madre adora y la chica epiléptica que se lleva bien con los animales serán los héroes de la Nueva Tragedia, mientras el general, el estadista, y el filósofo se habrán convertido en el objeto de la rechifla de toda farsa y toda sátira.»

Totes aquestes premonicions... No les tenim ja davant dels ulls?

30 anys d'El gen egoista

El passat 16 de març es commemorà a Londres el trentè aniversari de la publicació d'El gen egoista (The Selfish Gene), de Richard Dawkins.

L'acte va comptar amb la presència de l'autor, així com d'altres científics que han seguit el seu solc i han posat el neodarwinisme a la palestra: Daniel C. Dennett o Matt Ridley, per exemple. El 4 de març un altre deixeble, Steven Pinker, escrivia un article a The Times titulat Yes, genes can be selfish; i quatre dies abans de la reunió a l'Old Theatre el propi Dawkins escrivia al mateix diari que It's all in the genes. Encara més recentment, The Times Literary Supplement publicava un article de Jerry A. Coyne sobre el tema, proves fefaents de la importància que en àmbits no estrictament científics es confereix al llibre –del que ja s'han venut prop d'un milió d'exemplars a tot el món– i a la teoria que en ell s'enuncia.

Com honestament testimonien les notes al peu que va afegir l'autor en edicions posteriors de l'obra, algunes de les afirmacions que hi feia han estat desmentides pels fets o han requerit una major precisió en l'explicació, però és innegable que El gen egoista ha exercit una enorme influència en una generació de científics, malgrat les simplificacions i les malinterpretacions interessades. És impossible resumir aquí la gran quantitat de conceptes que apareixen al llibre, uns de novedosos (el pas de la base de la selecció natural de l'espècie o l'individu al gen, les màquines de supervivència, el fenotip estès, els «memes») o d'altres reinterpretats sota el nou prisma (el rol de la teoria de jocs a les estratègies evolutives estables, determinades observacions atribuïdes fins aleshores a la selecció de grup); només us puc recomanar encaridament la seva lectura.

Coincidint amb l'efemèride, Alan Grafen ha coordinat un llibre titulat significativament: Richard Dawkins. How a scientist changed the way we think, on científics, escriptors i filòsofs reflexionen al voltant de les implicacions ontològiques de la teoria de Dawkins.

Resulta impensable pretendre trobar alguna resposta satisfactòria a la pregunta de «qui som» sense tenir en compte la ciència. Dawkins és un bon punt d'arrencada.

Campendonk a Penzberg

Penzberg, a diferència d'alguns pobles propers com Murnau o Kochel, no va gaudir dels favors dels pintors expressionistes que visqueren a la zona. Poble miner, terriblement empobrit, no posseïa els idíl·lics paratges naturals que inspiraven a Kandinsky i els seus companys.

L'única excepció és la relació que Heinrich Campendonk va mantenir amb Penzberg durant uns anys. Campendonk, nascut a Krefeld, al nord-oest d'Alemanya, havia establert contactes amb la Neue Künstlervereinigung («Nova unió d'artistes») de Munic i amb el grup que s'havia escindit d'ella, Der Blaue Reiter. El 1911 s'establí a l'Alta Bavària, a Sindelsdorf, convidat per Franz Marc. Allà va conèixer Jean Bloé Niestlé, Alexej von Jawlensky, Gabriele Münter i Paul Klee, en el cercle format al voltant de Marc i Kandinsky. Va participar en la primera exposició de Der Blaue Reiter, celebrada el 1911 a la galeria Thannhauser de Munic, i també va estar present amb una il·lustració a l'almanac homònim editat el 1912. El 1916 es traslladà a Seeshaupt, on va viure fins el 1922. Després va tornar a la seva ciutat natal i quan els nazis es van fer amb el poder a Alemanya, va emigrar a Holanda.

Campendonk conreà la pintura a l'oli, l'aquarel·la i la xilografia. Va idear un món evocador inspirat en la seva experiència interior i en una simbologia molt personal. Va defugir la temàtica social i política per a refugiar-se en la natura, de la que prenia la forma animal per a composar un món oníric i il·lògic que de vegades recorda a Marc Chagall.

Heinrich Campendonk va ser l'únic artista del grup que va retratar escenes de la vida de Penzberg. Ho va fer a obres com «Penzberger Reiter», «Barbarazeche», «Vorstadtbauern» i «Hohes Bild mit Pferden», entre d'altres. Per desgràcia, aquestes pintures no han romangut a la vila. Tanmateix, l'empremta de Campendonk a Penzberg no s'ha perdut del tot: és present a la Christkönigskirche, on es pot admirar el vitrall «Passionfenster» que va dissenyar per al pavelló holandès de l'Exposició Internacional de París de 1937 i que va ser instal·lat a l'església el 1997. Actualment el municipi realitza una campanya de recollida de fons per a adquirir el vitrall «Jesaja», que data de 1954.

Passionfenster, 1937; 55 x 150 cm

Jesaja, ca. 1954; 349 x 106 cm

El Quartet per a la fi dels temps de Messiaen

Després vaig veure un àngel poderós que baixava del cel vestit d'un núvol i coronat amb l'arc iris; la seva cara era com el sol, i les seves cames, com columnes de foc. Duia a la mà un full obert. Va posar el peu dret damunt el mar i el peu esquerre a la terra, i va cridar amb veu forta, com un lleó que rugeix. Així que hagué cridat, els set trons van fer ressonar les seves veus. Quan els set trons hagueren parlat, jo anava a escriure, però una veu del cel em va avisar:
– Guarda en secret el que han dit els set trons: no ho escriguis!
Després l'àngel que jo havia vist plantat damunt el mar i la terra va alçar la mà dreta cap al cel i va jurar pel qui viu pels segles dels segles, pel creador del cel, la terra i el mar, amb tot el que contenen, bo i dient:
– No hi haurà més retard. Quan se sentirà el darrer àngel que comença a tocar la trompeta, aquells dies es complirà el designi secret de Déu, tal com ell l'havia anunciat als seus servents, els profetes.

Apocalipsi, 10:1-7

Igual que el Quartet de Corda nº 8 de Shostakovich, el Quartet per a la fi dels temps I/22 (per a violí, violoncel, clarinet i piano) d'Olivier Messiaen és una altra peça musical que, a més d'una inqüestionable qualitat artística, posseeix un interessant origen.

Olivier Messiaen, malgrat la seva joventut, ja era un reputat compositor i organista quan la unitat en la que servia va ser capturada el 1940 a Verdun per l'exèrcit alemany. Els soldats, fets presoners, van ser transferits al camp de Stalag VIII-A, a les afores de Görlitz (Silèsia). Dos membres de la companyia de Messiaen eren músics: el violoncel·lista Etienne Pasquier i el clarinetista Henri Akoka, que conservà el seu instrument. Al camp va conèixer un altre músic, Jean La Boulaire, un violinista que també tenia el seu instrument amb ell. Pasquier va ser assignat a intendència, on va poder aconseguir diners venent patates de contraban i comprar així un violoncel a un luthier local. Poc temps després, Messiaen va descobrir un piano en una cabana utilitzada com a capella. Messiaen va poder escriure el quartet per aquests instruments gràcies també a un ofical amb qui s'amistà, i que li proporcionà d'amagat paper, llapis i goma d'esborrar. Després de les obligacions matinals, Messiaen es retirava al barracó dels capellans i composava. El 15 de gener de 1941 es va fer una primera representació davant d'una audiència formada per milers de presoners, el comandant i els vigilants del camp. D'aquella representació recordaria Messiaen anys més tard: «Mai havia estat escoltat amb tanta atenció».

Les condicions no eren, evidentment, les òptimes per a una fina interpretació musical: les tecles del piano estaven enganxoses i els músics havien de lluitar contra el fred i la fam. Tanmateix, l'experiència, a més de l'interès per a la historiografia musical, va tenir també efectes pràctics: els quatre intèrprets van ser qualificats de «soldats-músics» per l'administració del camp i la burocràcia de la Wehrmacht els considerà no-combatents. Com a conseqüència, foren alliberats i enviats de nou a França.

El títol del quartet i la imatgeria musical que empra estan inspirats en la figura de l'àngel que apareix en els versicles de l'Apocalipsi que encapçalen aquest escrit. La composició va seguir diferents etapes, a mesura que s'adquirien els instruments: primer Messiaen va escriure una peça per a clarinet, que esdevindria el tercer moviment del quartet; un cop aconseguit el violoncel, va composar un trio, que donaria lloc al quart moviment. Quan per fi va trobar el piano, el compositor va escriure la resta de l'obra en la seva versió coneguda. En el quartet, que consta de vuit moviments, trobem les dues grans passions d'Olivier Messiaen: el cant dels ocells (al primer moviment, Liturgie de cristal, i al tercer, Abîme des oiseaux) i la devoció per Crist (al cinquè, Louange à l'Éternité de Jésus, i al vuitè, Louange à l'immortalité de Jésus).

L'única versió que he escoltat d'aquesta obra és la interpretada pel conjunt del clarinetista belga Walter Boeykens i editada per Harmonia Mundi, que acaba de ser reeditada a la col·lecció econòmica del segell, «Musique d'abord».

[...]

No es pot respirar, tot està ple de victòria.

Elias Canetti

Enyorances

«Cada cual imagina a su modo el Paraíso; yo, desde la niñez lo he concebido como una biblioteca. No como una biblioteca infinita, porque hay algo de incómodo y de enigmático en todo lo infinito, sino como una biblioteca hecha a la medida del hombre. Una biblioteca en la que siempre quedarán libros (y tal vez anaqueles) por descubrir, pero no demasiados.»

En llegir aquestes paraules de Borges m'ha envaït un sentiment de malenconia i enyorança. Aquesta bella imatge, el paradís com a biblioteca –que Borges recuperaria al Poema de los dones–, em recorda un cop més que ja no puc sentir-me emparat pels llibres de la meva modesta biblioteca, que tant estimo i als que tant dec.

Aquí, tan lluny, intento acostumar-me a la impotència de no poder acudir a ells quan els he de menester. Tantes vegades m'he enrabiat tot desitjant poder consultar tal o qual volum, rellegir tal o qual fragment! Suposo que és un desassossec difícil d'entendre si no es comparteix.

Oriol Pi de Cabanyes publicava fa unes setmanes un article (La Vanguardia, 10 de maig de 2006) que s'escau i que extracto:

«Bibliofilia, como su nombre indica, significa simplemente (y ya es mucho) amor a los libros. [...] A uno le fascinan los libros. Aunque, antes que un bibliófilo en el sentido clásico, uno se considera un bibliófago, un devorador de libros. Y, antes que un coleccionista, un lector, un curioso en deseo de comunicación permanente con gentes que han destilado conocimiento de su experiencia humana. Uno tiene algunos miles de libros, eso sí, y sueña en poderles dedicar un día el tiempo y el espacio que se merecen. [...] Buena parte de nuestros libros nos han llegado por azar. Pero cada libro incorporado tiene su historia. Nuestra biblioteca se ha ido formando por aluvión, pero su razón de ser ha sido siempre la lectura. Tenemos una biblioteca, no muchos libros. [...] El libro ejerce sobre los bibliófilos una fascinación multiforme, que va mucho más allá de la simple lectura o de la rareza del ejemplar. Un libro también se mira, se palpa, se huele, se ausculta. Los bibliófilos experimentamos cierta atracción física por el libro, por el libro como objeto, y hasta como objeto de arte. Apreciamos su calidad como proyecto gráfico, su tipografía, su diseño, la encuardenación, el papel, la tinta.
Uno se siente bibliófilo. O, más exactamente: bibliómano. A veces pienso que no soy yo el que tengo libros, sino que son los libros los que me tienen a mí.»

Zentrum Paul Klee

L'art no reprodueix allò que és visible, sinó que fa visible

Paul Klee

Abans de reprendre la marxa de tornada a Penzberg decidim allargar l'estada a Berna per visitar el Zentrum Paul Klee.

El projecte del ZPK té el seu origen després de la mort de Felix Klee, el fill de l'artista, el 1990. La fundació Paul-Klee-Stiftung, que fins aleshores havia cedit la col·lecció al Kunstmuseum de Berna, va concentrar els seus esforços en crear un espai dedicat exclusivament a Paul Klee. Un cop encarrilat el projecte, a l'inventari de la Paul-Klee-Stiftung (més de 2,600 obres) se li sumà el patrimoni d'Alexander Klee, Livia Klee i altres donacions privades. El museu obrí les seves portes el 20 de juny de 2005.

El nou museu està ubicat a l'est del centre històric de Berna, a l'àrea de Schöngrün. El modern edifici projectat per Renzo Piano, en forma d'ones sinoidals, és formidable, i fa bona la sentència de l'arquitecte: «Klee no es mereix un museu, sinó un paisatge».

El fons de la col·lecció és inigualable: 4,000 obres entre olis, aquarel·les i dibuixos de totes les èpoques de la seva carrera, a més d'objectes personals, fotografies i els quaderns de les seves classes a la Bauhaus. La nau central del museu exposa actualment una selecció de 200 d'aquestes obres. Però la missió del ZPK no acaba amb la simple exposició: també s'ha tingut cura d'estendre la seva oferta amb un centre de recerca, una editorial d'obres artístiques divulgatives i tècniques (que continuarà la ingent tasca del Catalogue Raisonné, que llista, reprodueix i descriu més de 9,800 obres de Klee), un espai per acostar l'art de Klee als més petits (el Kindermuseum Creaviva) i un auditori on un grup estable (l'Ensemble Paul Klee) interpreta regularment música clàssica.

De l'exposició permanent, el que potser resulta més interessant, perquè no és gens freqüent de veure en exposicions temporals en altres museus, és la col·lecció de titelles. Entre 1916 i 1925, Paul Klee va elaborar una sèrie de titelles per al seu fill Felix. Amb elles el nen feia representacions davant de la seva família i amics en un teatre que també havia dissenyat el seu pare. Klee va fer les primeres titelles per al novè aniversari del seu fill. D'aquesta primera sèrie de sis titelles, totes excepte una foren destruïdes en el bombardeig sobre Würzburg el 1945. El petit teatre, així com els diferents escenaris i decoracions, van quedar oblidats al pis de Weimar quan els Klee abandonaren la ciutat.

Els materials utilitzats per Klee per a confeccionar les titelles eren del més variat: ossos de xai, closques de nou, pèl de conill, flocs de cabell, llumins i fins i tot un endoll. Els vestits, cosits per Sasha von Sinner, empraven cotó, lli, seda, vellut, corda, pell, etc. L'alçada dels ninots és de 35 cm i els noms dels personatges són molt peculiars: «Senyor Mort», «Kasperl», «Gretl, la seva muller», «Sepperl, el seu millor amic», «el Dimoni», «el Policia», «Senyor Ànec», «el Pagès Rus», «el Bandit», «el Pallasso d'orelles amples», «el Fantasma de l'endoll»...

Paul Klee arribà a fer més de cinquanta d'aquestes titelles, de les que han sobreviscut trenta, totes elles en possessió del ZPK. El museu ha editat un llibre específic sobre aquesta temàtica, que sortirà a la venda a finals de mes.

Viena, Mèxic, Hongria i l'atzar

Fa prop de dos anys i mig, buscant informació d'estudis sobre la literatura vienesa del tombant de segle, vaig descobrir un llibre publicat per una petita editorial mexicana anomenat Apuntes para una geografía del limbo, d'un autor fins aquell moment desconegut per a mi: Héctor Orestes Aguilar.

Apuntes para una geografía del limbo és un recull de brevíssims assaigs sobre sis escriptors en llengua alemanya que visqueren sota l’Imperi Austro-Hongarès: Arthur Schnitzler, Ödön von Horváth, Ernst Weiss, Johannes Urzidil, Leo Perutz i Alexander Lernet-Holenia. Excepte el primer, la resta són autors que no gaudeixen del prestigi dels seus contemporanis i dels que, conseqüentment, ni existeixen estudis crítics ni tenen bona part de la seva producció traduïda al català o al castellà. Dissortadament l'editorial no tenia distribució a Espanya, així que no el podia adquirir.

Gairebé simultàniament, l'atzar va fer que topés amb una notícia que informava de que a partir de l'any 2000, amb el canvi polític que va viure Mèxic després de la derrota del PRI i l'ascens de Vicente Fox a la presidència del país, es va iniciar una política de promoció cultural internacional sense precendents. Encapçalada per l'aleshores ministre d'afers exteriors Jorge G. Castañeda i amb Gerardo Estrada com a responsable de la Unidad de Asuntos Culturales, l'estratègia va comportar una vintena de nomenaments de destacats literats i artistes com a agregats culturals en sengles països. Aquesta fornada de joves i novells diplomàtics incloïa, entre d'altres, a Jorge Volpi (França), José María Pérez Gay (Portugal), Jordi Soler (Irlanda), Alejandro Aura (Espanya), Ignacio Padilla (Regne Unit), Silvia Molina (Bèlgica), Jorge Gerardo Sánchez Sosa (Brasil), Gabriel Retes (Cuba), Eduardo Cruz Vázquez (Colòmbia) i, efectivament, Héctor Orestes (Hongria).

Com és lògic, la web de la Secretaria de Relacions Exteriors de Mèxic tenia en el seu directori les dades de l'ambaixada a Hongria, incloses les adreces electròniques de tots els seus integrants. D'aquesta manera em vaig posar en contacte amb Héctor Orestes. L'autor, molt gentilment, es va avenir a enviar-me un exemplar fotocopiat del seu llibre, que vaig llegir amb fruïció. Després d'un breu intercanvi epistolar, en el que constatàvem les nostres afinitats literàries, li vaig perdre la pista.

El temps ha passat i fa uns dies, un altre cop per atzar, vaig assabentar-me de que Héctor Orestes havia endegat la seva pròpia pàgina web. Visitar-la m'ha portat a la memòria aquests records.

La nostra Anglaterra

«Inglaterra no es la isla enjoyada del muy citado pasaje de Shakespeare, ni el infierno pintado por el Dr. Goebbels. Más que a cualquiera de los dos se parece a una familia, a una familia victoriana más bien cerrada, con pocas ovejas negras, pero con todos los armarios a reventar de esqueletos. Tiene parientes ricos a los que se les deben hacer reverencias y parientes pobres a los que se maltrata horriblemente, y hay una profunda conspiración del silencio sobre la fuente de los ingresos familiares. Es una familia donde los jóvenes están generalmente frustrados y la mayor parte del poder está en manos de los tíos irresponsables y de las tías encamadas. Aún así, es una familia. Tiene su lenguaje privado y sus memorias comunes, y al aproximarse el enemigo cierra filas. Una familia bajo el control de los miembros equivocados –eso es acaso lo más cerca que se puede uno aproximar a describir Inglaterra en una frase.»

George Orwell, El león y el unicornio: el socialismo y el genio inglés (*)

Diuen que els clàssics són aquells que hom pot rellegir en qualsevol època i extreure'n sempre lliçons d'actualitat. Qui de vosaltres no pot identificar en aquesta orwelliana Anglaterra de 1941 quelcom de més proper?

(*) Via Jordi Bernal al blog de l'Arcadi Espada (28.05.2006)