Viena, Mèxic, Hongria i l'atzar

Fa prop de dos anys i mig, buscant informació d'estudis sobre la literatura vienesa del tombant de segle, vaig descobrir un llibre publicat per una petita editorial mexicana anomenat Apuntes para una geografía del limbo, d'un autor fins aquell moment desconegut per a mi: Héctor Orestes Aguilar.

Apuntes para una geografía del limbo és un recull de brevíssims assaigs sobre sis escriptors en llengua alemanya que visqueren sota l’Imperi Austro-Hongarès: Arthur Schnitzler, Ödön von Horváth, Ernst Weiss, Johannes Urzidil, Leo Perutz i Alexander Lernet-Holenia. Excepte el primer, la resta són autors que no gaudeixen del prestigi dels seus contemporanis i dels que, conseqüentment, ni existeixen estudis crítics ni tenen bona part de la seva producció traduïda al català o al castellà. Dissortadament l'editorial no tenia distribució a Espanya, així que no el podia adquirir.

Gairebé simultàniament, l'atzar va fer que topés amb una notícia que informava de que a partir de l'any 2000, amb el canvi polític que va viure Mèxic després de la derrota del PRI i l'ascens de Vicente Fox a la presidència del país, es va iniciar una política de promoció cultural internacional sense precendents. Encapçalada per l'aleshores ministre d'afers exteriors Jorge G. Castañeda i amb Gerardo Estrada com a responsable de la Unidad de Asuntos Culturales, l'estratègia va comportar una vintena de nomenaments de destacats literats i artistes com a agregats culturals en sengles països. Aquesta fornada de joves i novells diplomàtics incloïa, entre d'altres, a Jorge Volpi (França), José María Pérez Gay (Portugal), Jordi Soler (Irlanda), Alejandro Aura (Espanya), Ignacio Padilla (Regne Unit), Silvia Molina (Bèlgica), Jorge Gerardo Sánchez Sosa (Brasil), Gabriel Retes (Cuba), Eduardo Cruz Vázquez (Colòmbia) i, efectivament, Héctor Orestes (Hongria).

Com és lògic, la web de la Secretaria de Relacions Exteriors de Mèxic tenia en el seu directori les dades de l'ambaixada a Hongria, incloses les adreces electròniques de tots els seus integrants. D'aquesta manera em vaig posar en contacte amb Héctor Orestes. L'autor, molt gentilment, es va avenir a enviar-me un exemplar fotocopiat del seu llibre, que vaig llegir amb fruïció. Després d'un breu intercanvi epistolar, en el que constatàvem les nostres afinitats literàries, li vaig perdre la pista.

El temps ha passat i fa uns dies, un altre cop per atzar, vaig assabentar-me de que Héctor Orestes havia endegat la seva pròpia pàgina web. Visitar-la m'ha portat a la memòria aquests records.