Notes sobre l'Escola de Frankfurt. III. Theodor W. Adorno

Theodor Wiesengrund Adorno (1903-1962) és probablement el pensador més rellevant de l'Escola de Frankfurt. De molt jove va sentir-se inclinat per la música i va composar algunes obres de cambra de caràcter atonal. A la Universitat de Frankfurt va estudiar filosofia, sociologia, psicologia i música, àrees sobre les que realitzaria importants contribucions teòriques. Un viatge a Viena li va permetre conèixer als compositors de la Segona Escola (Schönberg, Berg i Webern), així com a György Lukács i Karl Kraus. Al seu retorn a Frankfurt va preparar la tesi d'habilitació, que li fou revocada pel règim nazi el 1933. En aquell anys entaula amistat amb Walter Benjamin, Ernst Bloch, Bertolt Brecht, Kurt Weill i Hans Eisler. El 1934 emigra a Gran Bretanya i el 1938 als California, on tenia la seu a l'exili l'Institut für Sozialforschung que dirigia Max Horkheimer. Després de la guerra va poder tornar a Alemanya i reprendre a Frankfurt el treball de l'Institut. Les seves obres filosòfiques més importants són Dialèctica de la Il·lustració (Dialektik der Aufklärung, 1947, de la que és coautor Max Horkheimer), i Dialèctica Negativa (Negative Dialektik, 1967).

• Existeix una tradició filosòfica que afirma que el coneixement és reducció en tant que abstracció que redueix la diversitat plural a unitat (identitat ideal del concepte). Per a Hegel, aquesta dialèctica és radicalment negativa perquè implica l'anul·lació del caràcter real del divers, atorgant caràcter real al concepte ideal.


• Adorno assenyala que aquest procés d'abstracció unificadora es dóna a la societat industrial i que és condició de possibilitat de tota racionalitat tècnica. Per exemple, una peça d'un engranatge sacrifica les seves propietats individuals per a esdevenir una rèplica exacta del seu model-tipus, i és aquesta negació de la seva pròpia realitat la que li atorga racionalitat. Si a més prenem en consideració la finalitat última del procés, la peça que no encaixa en l'engranatge per no ser del tipus ideal provoca que la maquinària no pugui complir la seva funció. Així doncs, el que defineix un tipus ideal al que ha d'ajustar-se un individu és la seva funció dins l’activitat total d’un mecanisme en el que aquest individu n’és una simple peça, essencialment relativa.


• En altres paraules: l'abstracció és el mitjà per al domini del mecanisme sobre les parts, que té el seu revers en l'ajustament funcional de les peces respecte d’aquest mecanisme. La funcionalització de l'individu no és res més que la seva relativització i identificació amb el sistema.


• Per a Adorno, doncs, la forma de coneixement en què s'inspira l'ideal científic de la modernitat condueix a una dialèctica imperialista lligada a una praxis senyor-esclau. Aquesta praxis del coneixement és un mecanisme d'assimilació de l'objecte per part del subjecte; és a dir, en una reflexió del subjecte sobre si mateix on l'objecte té tota la seva realitat en la relació que l'integra en la identitat del subjecte. D'aquest procés reductiu emergeix un Jo absolut senyor de l'objecte disponible per a ell.


• Així, tot saber regit pel criteri de racionalitat científica és dictatorial i totalitari, perquè estableix un mecanisme d'assimilació subjectiva que converteix l'objecte conegut en dominat, i perquè el procés reductiu acaba per constituir una totalitat gnoseològica que exclou tot allò que no es deixa reduir.


• Adorno demostra la «falsedat» del sistema en el fet que el procés de reducció, de funcionalització de l'individu, exerceix sobre aquest una coerció, una violència repressiva.


• En el dolor que sent el divers quan el sistema s'imposa resideix l’esperança de la seva superació. I és que aquest dolor es produeix perquè l'acció ocorre en un subjecte que és ell mateix actiu, i que es resisteix a ser utilitzat.


• Seguint aquest fil argumental, Adorno critica l'idealisme: tot intent de reduir el coneixement a identitat de l'objecte amb el seu subjecte condueix a la seva falsificació. De forma paradoxal, aquell coneixement que és finit és verdader només en la seva relativitat, en la mesura que posseeix una part de misteri (de desconegut, de no entès) i exigeix una dosi irreductible d'irracionalitat. Les coses sempre són més del que el subjecte en pot extreure d'elles.


• Dialèctica negativa és per Adorno consciència del dolor i de la repressió, experiència de la negativitat que resulta de la imposició històrica de la identitat. De nou el que és real és la utopia transcendent d'arrel platònica. La veritat és allò que ha de ser, i no allò que és. És la contemplació, i no la seguritat de la certesa, l'essència del coneixement.


• A diferència d'altres pensadors de l'Escola de Frankfurt, Adorno es resisteix a donar el pas d'oferir una doctrina positiva a partir de la negació de la negació. Sospita que l'alternativa és la substitució d'un absolut per un altre, i d'una repressió per una altra diferent; i que les peces que conformen la seva teoria no són reals més enllà del sistema. La teoria crítica d'Adorno no comprèn, sinó que mostra la incomprensió del que succeeix. Al final, comprendre el sistema és criticar-lo, però la crítica forma part del sistema mateix i és inútil per a la seva superació.