Havel i el llenguatge del totalitarisme

Resposibility for and toward words is a task which is intrinsically ethical.
Václav Havel, A Word About Words, 1989

Alguns periodistes i intel·lectuals vénen denunciant repetidament que si alguna cosa separa el govern actual de tots els anteriors de la democràcia és la perversió en l'ús del llenguatge. La cita que encapçala aquest post insisteix en aquella idea que hem defensat aquí tantes vegades: retornar a les paraules el seu significat no és una qüestió lingüística, sinó ètica.

Malgrat la degeneració actual, a Espanya i a arreu, no es pot comparar el llenguatge que utilitzen les societats democràtiques amb el dels sistemes totalitaris. El principal artífex de la Revolució de Vellut txecoslovaca, Václav Havel, es va ocupar d'aquest problema en diverses ocasions, i el text —dels que jo conec— on desenvolupa més les seves idees és On evasive thinking, una conferència pronunciada el 9 de juny de 1965 a Praga davant la Unió d'Escriptors Txecoslovacs. Un extracte fou imprès deu dies després a la revista Literární novinyi i la versió íntegra el juny de 1968 a Sešity pro mladou literaturu. La traducció a l'anglès que he llegit forma part de la compilació Open Letters. Selected Writings 1965-1990.

Havel comença parlant d'uns esdeveniments que havien tingut lloc aquells dies a Praga: la caiguda de les lleixes de dues finestres que havien causat la mort de sengles vianants, amb les lògiques mostres de protesta dels veïns. La premsa oficialista es fa ressò dels fets, però les cròniques intenten desdramatitzar-los i posen èmfasi en l'enorme progrés que en conjunt s'ha assolit, i animen la gent a no limitar-se als afers locals sinó a tenir una visió més àmplia i dedicar la seva atenció a temes més adients a la grandesa i dignitat humanes. El dramaturg, però, mostra la trampa d'aquest raonament:

This way of thinking, in my opinion, is causing immense damage. The essence of it is that certain established dialectical patterns are deformed and fetishized and thus become an immobile system of intellectual and phraseological schemata which, when applied to different kinds of reality, seem at first to have achieved, admirably, a heightened ideological view of that reality, whereas in fact they have, without our noticing it, separated thought from its immediate contact with reality and thus crippled its capacity to intervene in that reality effectively.

Per a Havel, el que es dóna aquí és una ritualització del llenguatge, que trenca la relació amb el significat i l'impedeix d'acomplir la seva funció. Emmarcar qualsevol afer en un context més ampli acaba per dissoldre'l en aquest marc superior i fa que perdem el contacte amb la realitat:

Thus what looks like an attempt to see something in a complex way in fact results in a complex form of blindness. For if we can't see individual, specific things, we can't see anything at all.

Però és que a més aquesta falsa contextualització impedeix l'anàlisi i la correcta presa de decisions: potser els relleixos cauen de les façanes perquè el seu manteniment preventiu ha estat negligit per algú massa ocupat en les aclaparadores esperances de la humanitat. Aquest «pensament evasiu», que també beu de les fètides aigües de la buida equiparació, difumina la concreta responsabilitat individual en còmodes categories abstractes. Al capdavall

We live in a time when reality is in conflict with platitude, when a fact is in conflict with an a priori interpretation of it, when common sense is in conflict with a distorted rationality. It is a time of conflict between theory that plays fast and loose with practice, and theory that learns from practice; a conflict between two gnoseologies: the one that, from an a priori interpretation of the world, deduces how that reality should be seen, and the one that, from how reality is seen, deduces how that reality must be interpreted.

El seu compromís és amb la veritat, amb una comunicació que no estigui emmetzinada amb ideologia.

L'interès de Havel pel llenguatge del poder no es troba només en la seva producció assagística, sinó també en la dramàtica. A les peces Una fiesta en el jardín (1963) i El comunicado (1965) —ambdues incloses al volum Largo desolato y otras obras—, escrites als mateixos anys que On evasive thinking i representatives del seu teatre de l'absurd, el protagonista és el llenguatge. Els eslògans, les frases fetes, els clixés, els abusos a què és sotmès, fan que deixi de ser una eina per a la comunicació per a convertir-se en una fi en si mateix i arrabassen la identitat dels parlants.


Finalment, val a dir que sembla ser que qui més va aprofundir en l'anàlisi del llenguatge del règim comunista fou Petr Fidelius (pseudònim de Karel Palek), una mena de Viktor Klemperer txecoslovac. Fidelius és un autor que roman escandalosament inèdit, com posa de manifest una ràpida cerca a Google —en català i castellà els resultats són desoladors, i per no tenir, no té ni una trista entrada a la Wikipedia txeca! Els seus tres assaigs sobre el llenguatge —Poble, Democràcia, Socialisme (Lid, demokracie, socialismus, 1978), Un conte de fades sobre Stalin (Pohádka o Stalinovi, 1980) i El mirall dels discursos comunistes (Zrcadlo komunistické řeči, 1989)— van ser editats originalment en samizdat, han estat compilats al volum El discurs del poder comunista (Řeč komunistické moci, 2002) i només el darrer d'ells ha estat traduït; està inclòs al recull Good-Bye Samizdat. Twenty Years of Czechoslovak Underground Writing. De la resta de la seva obra només he sabut trobar una traducció al francès (L'Esprit Post-Totalitaire). Aquest article de Veronika Tuckerova és l'única aproximació al treball de Fidelius que conec.