Notes sobre l'Escola de Frankfurt. i IV. Herbert Marcuse

Herbert Marcuse (1898-1979) es va doctorar en Germanística a la Universitat de Freiburg i va preparar l'habilitació com a professor amb Martin Heidegger. El 1933 va ingressar a l'Institut für Sozialforschung de Frankfurt que dirigia Max Horkheimer, però el mateix any es veié obligat a exiliar-se als Estats Units a causa de les restriccions imposades als jueus. A partir de 1952 va dedicar-se a l'ensenyament en diverses universitats nord-americanes. Va participar en els debats polítics de la dècada dels seixanta, i es va fer enormement popular per la seva influència en els fets del maig del 68, del que esdevingué un dels seus ideòlegs. Les seves obres principals són Raó i Revolució (Reason and Revolution, 1941), Eros i Civilització (Eros and Civilization, 1955) i L'home unidimensional (One Dimensional Man, 1964).

• El diagnòstic de partida és el mateix que el de l'Escola de Frankfurt: la raó occidental, hereva de la Il·lustració, ha convertit la dominació de la naturalesa per al propi profit en un instrument de dominació universal al que no escapa tampoc l'home. La raó subjectivista ha esdevingut en un sistema d'objectivització universal que només entén —i per tant, només atorga la carta de racionalitat— allò que pot ser integrat funcionalment en un sistema total(itari) que només persegueix l'infinit increment de la seva eficàcia.


• La primera diferència que trobem entre Marcuse i els seus predecessors és que aquest considera a la filosofia crítica de Marx i dels Frankfurtians com una prova de l'evolució de la idea de raó, que consistiria en la denúncia constant del que ens ha estat llegat (subversió). Per a Marcuse, l'home s'ha de dotar de conceptes i principis universalment vàlids, i aleshores, «allò que l'home pensa que és verdader, correcte i bo ha de ser realitzat en l'organització actual de la seva vida individual i social».


• La raó, dialècticament entesa, és una força antagònica, que denuncia el que ens és donat i reivindica quelcom millor per venir (i que és el veritablement real). Tanmateix, la història d'Occident amputa aquesta dimensió transcendent de la raó. L'única raó que emergeix d'aquesta fractura és la raó positivista científica. Així doncs, la bidimensionalitat de la raó ha quedat esquinçada en una raó unidimensional, que és la que ha perdurat fins l'actualitat.


• El sistema productiu ha tancat la porta a aquesta segona dimensió aconseguint difondre una mentalitat de resignació teòrica davant el curs dels esdeveniments. El sistema ha assolit unes quotes de perfeccionament tan elevades que, un cop satisfetes les necessitats biològiques elementals dels seus membres, ha manipulat les necessitats de manera que la satisfacció individual s'obtingui mitjançant allò que el sistema precisa per a seguir funcionant. És la «societat de consum», societat unidimensional que és un reflex perfecte de la lògica unidimensional positivista.


• Igual que en les tesis d'Adorno, aquesta societat unidimensional determina la racionalitat dels seus elements en virtut de la seva integració funcional en la totalitat. Tanmateix, a Marcuse li resulta indiferent si el procés d'assimilació es produeix coercitivament o voluntària, si és dolorosa o està anestesiada; el procés està tan avançat que ja no es tracta d'ajustaments dels individus, sinó d'una mímesi: una identificació immediata (automàtica, mecànica) de l'individu amb la societat.


• Existeix una altra font filosòfica de la que beu l'Escola de Frankfurt i molt especialment Herbert Marcuse: les teories psicoanalítiques de Sigmund Freud. El vincle entre el pensament de Freud i el de Marcuse ve donat per la reflexió de que totes les estructures instintives de l'home modern han estat substancialment alterades a causa de la seva pertinença a una superestructura alienant i repressiva. Per a Freud, la plena satisfacció de la libido —l'Eros— és incompatible amb la civilització: l'home ha arribat a l'estat actual de civilització perquè ha après a controlar repressivament el seus instints.


• Així mateix, en condicions d'escassetat l'home estableix conductes cooperatives que li permeten superar-la amb la condició de la renúncia a la satisfacció individual (la col·lisió entre el «principi del plaer» i el «principi de realitat»). A més, aquesta renúncia no és imposada, sinó que pren la forma d'autocontrol, d'autorrepressió.


• Per a Marcuse, no és la consciència de dolor la que ens indica que som vius i que l'estat actual de la civilització pot no ser definitiu (com afirma Adorno), sinó que és la libido reprimida la que ens dóna senyals de que existeix una satisfacció ofegada que potser en un altre tipus de civilització podria ser assolida. Així, l'inconscient freudià és el guardià de la segona dimensió dialèctica des de la que es podria articular una nova idea de raó.


• Si bé Marcuse admet com a cert que l'home s'autoreprimeix (domina els seus instints) per a superar la misèria original, l'autor no pretén la supressió de la civilització i el retorn a un estat primitiu. El pensador diferencia entre dos tipus de repressions: una freudiana que és correcte mantenir, i una altra pròpia del tipus de societat en la que vivim, organitzada sobre la explotació d'una classe social per al benefici d'una altra, segons un ortodox anàlisi marxista. És aquesta segona repressió contra la que l'home s'ha de rebel·lar.


• El refinament opressiu de la societat ha arribat tan lluny que fins i tot la libido —clau per a l'obertura a la multidimensionalitat dialèctica— s'ha vist transformada per ella. La societat ha convertit la satisfacció sexual en un bé de consum, i la complexitat d'aquesta s'ha vist reduïda a la corporalitat («genitalització de l'Eros»).


• Hi ha alguna possibilitat d'alliberament d'aquesta situació? Aquí, l'optimisme de Marcuse contrasta amb el pessimisme d'altres membres de l'Escola de Frankfurt, i s'entronca amb l'anàlisi historicista de Marx: l'evolució de la pròpia societat condueix necessàriament a les condicions per a la seva superació. Així doncs, només és qüestió de temps que el sistema produeixi tal quantitat d'atur, pseudo-ocupació, subvenció i temps lliure que faci necessàriament que l'Eros s'alliberi per si mateix, produint el col·lapse del sistema.


• Un cop alliberat l'Eros, la utopia serà possible: el treball es convertirà un en joc en què l'inconscient alliberat s'incorporarà com a font de creativitat; la imaginació —i no la racionalitat de la simple eficàcia— governarà la vida social; es produirà una re-erotització que alliberarà la sexualitat del seu paper reproductor i genital per a convertir-se en lúdica; i fins i tot la ciència i la tècnica dominaran la malaltia convertint la mort en evitable, i conseqüentment, en voluntària (per a aquells qui ja hagin culminat una vida plena). El Paradís terrenal.