El Leònides de Werfel

Una letra femenina azul pálido (Eine blaßblaue Frauenschrift, 1941) és una novel·la sobre la deshonestedat, sobre el conflicte entre els interessos personals i socials i la pròpia ètica. Leònides és un personatge que s'ha sacrificat per assolir tot allò que la societat a la que pertany respecta i valora: diners, poder i posició. Al ser un nouvingut, algú que ha hagut de guanyar-se l'accés a aquell paradís perquè no hi formava part per origen, sap el que és estar a l'altra banda i no està disposat a tornar-hi. Tanmateix, a Leònides el persegueix un passat que l'enfronta amb la seva pròpia consciència. D'aquest conflicte el protagonista ha d'optar entre la renúncia i l'honestedat o la mentida i el manteniment dels seus privilegis. Els cants de sirena de l'hedonisme vienès són tan poderosos que Leònides decideix mantenir l'autoengany i posar per davant la victòria social a la personal. Envoltant la història de la infidelitat matrimonial de Leònides hi ha una sèrie de temes secundaris que paga la pena posar de relleu.

En primer lloc, la decadència de l'Imperi Austro-Hongarès. Val a dir que aquest és un tema recorrent, i actualment un té la sensació que els crítics s'afanyen a buscar descripcions de l'ocàs de la dinastia habsbúrgica en totes les novel·les d'aquell temps. Aquest no és el tema central del llibre, però sí que apareixen tangencialment elements relacionats: la farragosa estructura burocràtica de l'Imperi, on els polítics passen però els buròcrates romanen vitalíciament i controlen tots els ressorts de l'Estat. I per descomptat, el retrat de la frivolitat de l'aristocràcia i la burgesia, preocupada per la imatge externa, les quotes de poder i les salutacions a l'òpera.

També és molt remarcable el tractament del fenòmen de l'antisemitisme als països germànics. A la novel·la es presenten dos enfocaments diferenciats: l'antisemitisme «públic», representat per la discussió dels alts funcionaris sobre la conveniència de donar una important càtedra a un metge jueu de gran prestigi, per por a molestar al país veí, que ja ha instaurat el Reich; i un antisemitisme «privat», que és tractat per Werfel mitjançant la transferència freudiana: la posició del protagonista envers els jueus («israelites» els anomena ell) està marcada per la seva història personal passada i oscil·la entre el menyspreu i la defensa —inconvenient per a la seva posició social— en funció de les circumstàncies. Els dubtes sobre l'atorgament de la càtedra són així mateix una translació dels seus dilemes personals (ètica i justícia front prudència i convencionalismes), però el coratge que demostra en el Ministeri defensant al metge jueu no té equivalència en el seu cas personal. Werfel també construeix un passatge interessant: durant la joventut de Leònides, quan aquest era pobre i no gaudia d'una posició social distingida, l'únic que li permetia mostrar un cert estatus era un frac heretat d'un company d'habitació jueu que s'havia suïcidat. Aquell frac —utilitzat per accedir als balls de l'alta societat vienesa— li va obrir moltes portes. Aquesta anècdota funciona com una intel·ligent metàfora sobre el llegat hebraic, imprescindible per a entendre la identitat europea i tanmateix menystingut pels seus hereus. A més, l'autor s'apropia d'una cita ben coneguda: Vera, quan confessa a Leònides que ha d'exiliar-se a Montevideo, davant el comentari d'aquest de que la ciutat està molt lluny, li respon: «Lluny d'on?». Aquesta frase (original de Saint Exupéry i recuperada per Magris en el títol d'un assaig sobre un altre jueu vienès, Joseph Roth) simbolitza a la perfecció la figura del jueu errant, apàtrida, que construeix la seva identitat des del desarrelament. Quan encara avui hi ha qui s'entesta a dir-nos quina és o ha de ser la nostra veritable identitat, és bo recordar que a Europa hi ha hagut des de fa molts segles un col·lectiu que no l'ha lligada a cap tros de terra.

Finalment, cal destacar el contrast entre les dues protagonistes femenines, la seva esposa i la seva antiga amant. La primera és l'estereotipus de l'alta burgesia aristocratitzant vienesa, preocupada per l'aparença (física i social) i que utilitza una sèrie de frívoles codificacions exteriors per emmascarar una innegable buidor interior. La segona, pel contrari, representa la independència, el criteri propi més enllà de les convencions socials i la lluita per la supervivència física i moral. La societat del moment premia a la muller i condemna a l'exili a l'amant, però no sense fer adonar al personatge masculí de la seva impudícia. Anys més tard, la història invertiria els termes.