Notes sobre l'Escola de Frankfurt. I. Ernst Bloch

Enst Bloch (1885-1977) va estudiar filosofia a la Universitat de Munic i el 1908 es va doctorar a la Universitat de Würzburg. Els anys següents va conèixer György Lukács i Max Weber, que exercirien una gran influència en el seu pensament. A causa de la Primera Guerra Mundial es va exiliar a Suïssa. Amb la instauració de la República de Weimar torna a Munic i ingressa al Partit Comunista Alemany. En aquell període va fer amistat amb Theodor W. Adorno, Walter Benjamin, Bertolt Brecht i Kurt Weill. Amb l'arribada de Hitler al poder es veu obligat a exiliar-se, recalant en diversos països abans d'instal·lar-se als Estats Units. El 1949 va retornar al seu país natal, on li fou oferta una plaça a la Universitat de Leipzig (DDR). Quan el 1961 va començar a construir-se el mur de Berlin, Bloch va decidir passar a l'oest, on va ser nomenat professor honorari a la Universitat de Tübingen. Poc després les universitats de Zagreb, la Sorbona i Tübingen li concediren el doctorat honoris causa. La seva obra principal és El principi esperança (Das Prinzip Hoffnung, 1954-1959).

• L'home no s'entén a si mateix com allò que ja ha arribat a ser, sinó en relació amb tot allò que a la nostra vida és projecte, ambició, fita del nostre esforç (el que Hernández-Pacheco anomena «La ontología del todavía-no como metafísica de lo utópico»).


• L'essència de la vida es manifesta com a negativitat en la insatisfacció de tot allò que no s'ha assolit. Aquesta negativitat de l'existència es pren com a punt de partida, i és precisament la negació d'aquesta negació la que genera l'impuls vital positiu que defineix una fita en la que aquesta negativitat original és superada. Aquest és un raonament en clau dialèctica hegeliana, en la que tesi i antítesi queden superades per la síntesi.


• El que és realment real no existeix encara, car és una perfecció en les coses que encara no s'ha donat. I sabem que això és així perquè la nostra consciència del món és consciència de la seva insuficiència respecte d'una plenitud que resta per assolir-se. Allò que és realment real, doncs, és l'impuls històric de les coses cap a la seva última realització com a perfectes, en un sentit escatològic.


• La concepció ontològica de Bloch és deutora de la de Plató, però amb una diferència essencial: mentre que per a Plató la perfecció resideix en un estadi original que ha anat degradant-se com a conseqüència dels canvis i mutacions experimentats pel món (un «paradís perdut»), per a Bloch la perfecció no ha existit mai fins ara i resideix en un futur utòpic que està per conquerir («filosofia de la transcendència»).


• Aquesta voluntat de transformació de la realitat enllaça amb l'ideal revolucionari de Marx, el qual, per a Bloch, ha de conduir no a una millora del món, sinó al millor dels móns. És la presa de consciència de del caràcter repressiu de la societat capitalista la que, recolzada en les contradiccions inherents al sistema, es converteix en realització objectiva del procés revolucionari.


• Bloch creu en el progrés científic, car en la seva visió és el treball el que actua com a mediador entre passat, present i futur, i entre home i natura. És el treball el que humanitza la natura i acaba amb l'alienació que comportava la distància entre subjecte (l'home) i objecte (la natura no transformada, simplement contemplada).


• Atès que Bloch rebutja la idea d'un «paradís perdut» i de la redempció cristiana com a retorn del fill pròdig a la casa del pare, du a terme una reinterpretació dels dogmes cristians sota un prisma ateu. La religió és incompatible amb la idea de praxis transformadora que ha estat exposada, però Bloch recull la idea metafísico-religiosa d'un «Ens Perfectissimum» que té com a característica fonamental la seva no-existència-encara. Entén que el sentit últim de tota religió és el futur, com a promesa d'alliberament de la misèria present, i «la veritat de l'ideal de Déu és únicament la utopia del Regne». Aquesta perspectiva reformula molts dels dogmes nuclears del cristianisme: així, el principi no és Déu, sinó la misèria; Déu és allò «a què s'arribarà a ser»; el llegat principal del cristianisme és essencialment l'Èxode (peregrinació cap a un món millor); el Calvari s'interpreta com a «mort de Déu» en el que s'allibera l'home i se'l converteix en hereu del seu caràcter absolut i en conseqüència, en hereu seu.


• La mort per a Bloch és «la més dura contrautopia», ja que rebaixa la infinita voluntat humana entesa com a anhel a la limitada voluntat entesa com a poder (és a dir, com a capacitat de realitzar els anhels). Per a solventar el problema que representa la mort per a tota doctrina materialista, Bloch afirma que l'home assumeix conscientment el seu sacrifici sense esperança perquè té consciència de classe, i perquè aleshores l'home transcendeix i perviu en llurs intencions i ideals. Com que aquesta solució no li resulta del tot satisfactòria, el filòsof considera la possibilitat —provisional— de que fins que el problema de la mort no tingui solució (és a dir, fins que no s'hagi aconseguit una victòria sobre la mort a través de les eines del seu sistema: la possibilitat material i del treball humà), l'home està legitimat per viure com si la mort no existís. Allò que per altres pot ser considerat com un retret moral, en Bloch és acceptable dins d'un sistema el nucli del qual és una consciència utòpica transcendental.


• La filosofia d'Ernst Bloch segueix un corrent històric que parteix de Plató [valors absoluts, utopia], prosegueix amb els escolàstics cristians (com Sant Agustí), es reforça amb Hegel [dialèctica] i acaba en Marx [materialisme històric, revolució].