Notes sobre l'Escola de Frankfurt. II. Max Horkheimer

Max Horkheimer (1895-1973) va abandonar els estudis als setze anys per a entrar a treballar en la fàbrica del seu pare. Després de la Primera Guerra Mundial, en la que va participar, va inscriure's a la Universitat de Munic, on va estudiar filosofia i psicologia. Després es va traslladar a Frankurt, on va aconseguir una plaça de professor universitari i més tard la direcció de l'Institut d'Investigacions Socials. Com en el cas dels seus companys, els nazis el van desposseir de la seva càtedra i es va veure obligat a exiliar-se, primer a Suïssa i més tard als Estats Units. El 1949 va tornar a la Universitat de Frankfurt, on va seguir impartint classe fins jubilar-se. El seu treball es pot dividir en dues etapes molt diferenciades i fins i tot contraposades: un conjunt de primers treballs recollits a Teoria tradicional i teoria crítica (Traditionelle und kritische Theorie, 1937); i l'obra madurada a l'exili: Dialèctica de la Il·lustració (Dialektik der Aufklärung, 1947, escrita conjuntament amb Theodor W. Adorno), i Crítica de la Raó Instrumental (Zur Kritik der instrumentellen Vernunft, 1967).

Les tesis del «primer Horkheimer» poden resumir-se en els següents punts:

• El punt de partida és clàssicament marxista. Pretén desemmascarar el caràcter ideològic de la «ciència positiva». Això vol dir que la veracitat dels resultats que se'n deriven estan garantits per un mètode formal que els fa independents de la seva gènesi històrico-fàctica.


• La teoria crítica de Horkheimer rebutja la pretensió racionalista segons la qual la funció social de la ciència no té sentit per a la ciència mateixa. Així doncs, la denúncia d’una ciència amb valor en sí mateixa porta a la consideració de la ciència com un instrument de domini que s'escapa de la funció social que ha de definir-la i esdevé, mitjançant una absolutització de valors, en un fre per al progrés. En altres paraules, el caràcter instrumental de la ciència es camufla en un suposat caràcter finalista.


• Horkheimer pretén unificar la radical separació kantiana entre raó teòrica i raó pràctica. Aquesta revitalització de la funció (social) de la ciència comporta un primat de la praxis. Seguint una argumentació marxista, el filòsof ubica aquesta praxis transcendental a la societat treballadora. Només en una societat que permeti al treballador convertir-se en un subjecte lliure i responsable del procés social de producció pot esdevenir la reidentificació del subjecte particular amb la subjectivitat productiva social; i només en aquest marc és possible la reunificació de teoria i praxis.

El «segon Horkheimer» em sembla molt més agut. Les seves tesis principals s'esquematitzen en els següent punts:

• L'obra del període d'entreguerres es pot emmarcar dins l'ortodòxia marxista. Tanmateix, el pas del temps ha configurat una societat diferent a la que Marx profetitzava, i conseqüentment les receptes de solució tampoc poden ser les mateixes. Ja no es tracta d'una societat industrial dividida en propietaris i explotats, que podia resoldre's a través de l'apropiació per part d'aquests darrers de la propietat dels mitjans de producció; sinó que ens enfrontem amb una societat on les pròpies màquines s'han erigit en un model de racionalitat opressiva.


• La fita dels estudis de Horkheimer és la de d'investigar el concepte de racionalitat que serveix de base a la cultura industrial contemporània. Aquest concepte pot sintetitzar-se en la següent frase: «racional és allò que és útil» (raó pragmàtica, instrumental). Aquesta raó pragmàtica exclou com a irracional tot allò que no serveix per a res, és a dir, a tot allò que no és eficaç com a mitjà per aconseguir una fi.


• Aquesta societat, en centrar-se en els mitjans, exclou les finalitats, convertint-les en irracionals. Els béns de consum (cases, automòbils, electrodomèstics, etc.) passen de ser simples mitjans per aconseguir una fi a ser fins en si mateixos. Horkheimer denuncia doncs un món consumista i materialista, que expulsa d'ell a tot allò que pogués ser una fi última.


• Segons Horkheimer, aquesta nova raó instrumental té el seu origen en la Il·lustració. La Il·lustració suposà l'alliberament de l'home de la superstició mitjançant la raó. Això és possible en el moment que l'home veu la natura no com una força estranya i temible, sinó un reflex de la seva mateixa racionalitat, realitzada en el domini tècnic de l'home sobre aquesta naturalesa. Per a Hegel l'emergència de la raó és fruit de la superació per part de l'esperit de l'alteritat que representa per a ell la naturalesa. I aquesta reconciliació no té lloc de forma teòrica, sinó precisament per la praxis desmitificadora del domini tècnic (les vacunes, les rescloses als rius, els parallamps...). I per a Horkheimer, és en aquest procés en el que està la llavor de la catàstrofe: «l'animisme donava ànima a les coses; l'industrialisme cosifica les ànimes». La raó, més que conèixer, implica dominar: «poder i coneixement són sinònims».


• La raó il·lustrada, en determinar tot valor com instrumental, condueix a la paradoxa de que res és valuós per sí mateix. En un primer moment, sembla que aquesta relativització es justifiqui en l'home: la utilitat de les coses es mesura en relació al que serveixen per a mi, és el meu domini sobre elles el que les dóna sentit. Tanmateix, aquest Jo absolut és una enganyifa, perquè –per definició– no posseeix valor ni racionalitat. Així, el burgès opressor de la doctrina marxista és remplaçat per una societat anònima davant la que no és possible cap resistència, per irracional.


• El sistema imposa a l'individu missions funcionals que substitueixen la seva essència personal (molt especialment, la seva professió). El poder que aquest sistema genera no necessita recórrer a la violència física: els beneficis que genera es reinverteixen en el propi sistema, potenciant cada cop més la identificació (voluntària?) de l'individu amb la seva funció productiva.


• Després d'arribar a aquestes conclusions, Horkheimer capgira els seus arguments primerencs i advoca per una primacia de la raó teòrica a la que es sotmeti la praxis. I per a que aquesta raó transcendeixi les incidències històriques s'ha de convertir en eterna i absoluta, el que torna a situar a l'Escola de Frankfurt en l'òrbita platònica. Aquí Horkheimer, trencant amb l'ortodòxia marxista, reivindica la dimensió transcendent i teològica com a garantia de principi últim en un argument ja clàssic: sense Déu tot és relatiu i triomfaria el pragmatisme modern que es nega a reconèixer, ni tan sols en la vida humana, un valor absolut.


• Malgrat tot, es manté en Horkheimer una desconfiança envers la teorització abstracta i el platonisme. Per al pensador, tota filosofia ha de mantenir un ancoratge en les condicions històriques en les que té el seu origen, i materialitzar-se en la millora concreta del mal present.