Brötzmann
Peter Brötzmann és el responsable de l'històric Machine Gun (1968), un dels discs seminals de la música lliure improvisada europea, un octet que comptà amb alguns dels que després serien els millors músics de la primera generació d'improvisadors: Evan Parker, Peter Kowald, Willem Breuker, Sven-Åke Johansson, Fred van Hove, Han Bennink... De formació artística —va estudiar pintura a Wuppertal però no va dedicar-s'hi professionalment, decebut per la política de les galeries d'art—, aviat va interessar-se per la música, en la que es va formar de manera autodidacta. L'any 1962 va conèixer el contrabaixista Peter Kowald, amb qui interpretava el repertori d'avantguarda americà (Mingus, Coleman, etc.). Després d'una estada a París amb Don Cherry, el 1965 va tornar a Alemanya per formar la seva primera banda estable amb Kowald i Sven-Åke Johansson, que juntament amb el quintet de Alexander von Schlippenbach i Manfred Schoof foren els desenvolupadors del nou estil. Productor dels seus primers discs, la seva carrera ha estat lligada durant molt temps al segell FMP i ha col·laborat amb la flor i la nata de la música lliure. Entre els seus grups més aclamats està el Die Like a Dog Quartet amb Toshinori Kondo, William Parker i Hamid Drake.
He tingut la fortuna de poder veure en directe bona part dels grans noms d'aquest gènere —Alex von Schlippenbach, Evan Parker, Barry Guy, Paul Lovens, Paul Lytton, Han Bennink, Misha Mengelberg, Fred Van Hove, Aki Takase, Axel Dörner, Rudi Mahall, Charles Gayle, Tim Berne, Chris Burn...—, però fins ara no havia tingut l'oportunitat de veure tocar Brötzmann. Ahir al vespre, dins el festival Ad Hoc Music que té lloc anualment a Munic, el saxofonista va presentar el seu darrer projecte, un trio amb Marino Pliakas al baix elèctric i Michael Wertmüller a la bateria. Amb ells havia publicat el 2006 Full Blast, un disc enregistrat en directe al The Loft de Colònia (ressenyes aquí i aquí). El seu directe és realment ferotge, violent, d'una intensitat fora del comú. El doble bombo de la bateria i el punch i els efectes del baix elèctric donen a la secció rítmica una força brutal, sobre la que Brötzmann desplega les seves torrencials improvisacions amb el saxo alt, el tenor, el soprano i el tárogató. El seu fraseig és deutor d'Albert Ayler, de l'expressionisme jazzístic més agressiu. Veure'l tocar és una experiència única, electritzant; ha valgut la pena esperar.
He tingut la fortuna de poder veure en directe bona part dels grans noms d'aquest gènere —Alex von Schlippenbach, Evan Parker, Barry Guy, Paul Lovens, Paul Lytton, Han Bennink, Misha Mengelberg, Fred Van Hove, Aki Takase, Axel Dörner, Rudi Mahall, Charles Gayle, Tim Berne, Chris Burn...—, però fins ara no havia tingut l'oportunitat de veure tocar Brötzmann. Ahir al vespre, dins el festival Ad Hoc Music que té lloc anualment a Munic, el saxofonista va presentar el seu darrer projecte, un trio amb Marino Pliakas al baix elèctric i Michael Wertmüller a la bateria. Amb ells havia publicat el 2006 Full Blast, un disc enregistrat en directe al The Loft de Colònia (ressenyes aquí i aquí). El seu directe és realment ferotge, violent, d'una intensitat fora del comú. El doble bombo de la bateria i el punch i els efectes del baix elèctric donen a la secció rítmica una força brutal, sobre la que Brötzmann desplega les seves torrencials improvisacions amb el saxo alt, el tenor, el soprano i el tárogató. El seu fraseig és deutor d'Albert Ayler, de l'expressionisme jazzístic més agressiu. Veure'l tocar és una experiència única, electritzant; ha valgut la pena esperar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada