La batalla de Malta (II)
Les vespres sicilianes
Encara avui, cinquanta anys després de la seva publicació, l'estudi de Steven Runciman The Sicilian Vespers (1958) segueix essent l'obra de referència sobre aquest episodi històric.
En el post anterior vam veure com Joan de Pròixida, amb ajuda de l'or de Miquel Paleòleg, va ordir l'aixecament popular a Sicília. El detonant fou l'ultratge una dama siciliana casada per part de dos soldats francesos ebris. Els cronistes catalans ho relaten d'aquesta manera tan deliciosa: «aquests malvats ribauts van-se acostar a les dones e metien lurs mans a les mameles de les dones» (Desclot, cap. 81); «escorcollaren les dones, e per les maneres ells los metien la mà, e les pessigaven, e metien-los les mans a les mamelles així mateix» (Muntaner, cap. 43). Així, el dilluns de Pasqua de 1282, quan s'anaven a celebrar els oficis de vespres a l'església de l'Esperit Sant de Palerm, els habitants de la ciutat es rebel·laren contra els ocupants francesos i causaren un bany de sang, assassinant a més de dues mil persones en una sola nit al crit de «moranu li Franchisky!». Representants dels diferents districtes va constituir una Comuna i s'arrià la bandera angevina. La revolta s'estengué a altres ciutats, i Carles, establert a Nàpols, va cometre l'error de considerar-la un afer merament local que les seves forces serien capaces de controlar. Després fou massa tard, i els atacs contra Messina fracassaren.
Encara avui, cinquanta anys després de la seva publicació, l'estudi de Steven Runciman The Sicilian Vespers (1958) segueix essent l'obra de referència sobre aquest episodi històric.
En el post anterior vam veure com Joan de Pròixida, amb ajuda de l'or de Miquel Paleòleg, va ordir l'aixecament popular a Sicília. El detonant fou l'ultratge una dama siciliana casada per part de dos soldats francesos ebris. Els cronistes catalans ho relaten d'aquesta manera tan deliciosa: «aquests malvats ribauts van-se acostar a les dones e metien lurs mans a les mameles de les dones» (Desclot, cap. 81); «escorcollaren les dones, e per les maneres ells los metien la mà, e les pessigaven, e metien-los les mans a les mamelles així mateix» (Muntaner, cap. 43). Així, el dilluns de Pasqua de 1282, quan s'anaven a celebrar els oficis de vespres a l'església de l'Esperit Sant de Palerm, els habitants de la ciutat es rebel·laren contra els ocupants francesos i causaren un bany de sang, assassinant a més de dues mil persones en una sola nit al crit de «moranu li Franchisky!». Representants dels diferents districtes va constituir una Comuna i s'arrià la bandera angevina. La revolta s'estengué a altres ciutats, i Carles, establert a Nàpols, va cometre l'error de considerar-la un afer merament local que les seves forces serien capaces de controlar. Després fou massa tard, i els atacs contra Messina fracassaren.
En un primer moment Pere no s'involucrà tot i que, amb l'excusa d'una incursió a Tunísia contra l'infidel, tenia la seva flota a prop. Les Comunes sicilianes van demanar empara al Papa, que els hi va negar, i després auxili econòmic a Miquel Paleòleg. Quan foren assetjats per la flota de Carles, emissaris dels revoltats acudiren a Collo, on la flota de Pere estava varada, a oferir-li —en virtut del llinatge de la seva muller— el tron de Sicília. Pere acceptà, entrà a Trapani el 30 d'agost, aixecà el setge de Messina i prengué possessió de l'illa sense vessament de sang perquè Carles es retirà en espera d'una millor ocasió. El 4 de setembre va ser proclamat rei de Sicília davant la Comuna de Palerm.
El 14 d'octubre, amb Pere ja a Messina, va tenir lloc una batalla naval contra la flota de Carles prop de Nicòtera. Els aragonesos, malgrat estar en inferioritat numèrica, van capturar vint-i-una galeres angevines i van assestar un gran cop a la moral de l'exèrcit de Carles. Aquest, tot i comptar amb poderosos aliats, no volia involucrar-se en una llarga i costosa guerra, i a finals d'aquell any va suggerir dirimir el conflicte en un duel que hauria de tenir lloc el primer de juny de 1283 a Bordeus (terreny neutral, perquè en aquell moment pertanyia al rei d'Anglaterra). El duel no seria personal, sinó que cada contendent designaria cent cavallers que lluitarien. Tant el Papa com el rei d'Anglaterra van intentar fer desistir Carles de la idea, i el fet és que la contesa es va resoldre d'una forma insòlita: com que no s'havia acordat l'hora del duel, els dos reis no es van trobar: Pere va arribar ben aviat al matí, quan el seu rival encara no hi era. Va fer constar la seva incompareixença i se'n va tornar, advertit de que el duel podia convertir-se en una emboscada. A les poques hores va arribar Carles al lloc pactat i va seguir la mateixa estratègia. Runciman no entra en els detalls aquest episodi, que poden trobar-se en un llibret de Ferran Soldevila, llastat pel to apologètic.
Els amics de Carles d'Anjou no es van quedar de braços creuats: el Papa Martí IV havia excomunicat Pere el novembre de 1282, el 13 de gener de 1283 va cridar a la guerra santa contra la Corona d'Aragó, el 21 de març va privar Pere dels seu dominis i l'agost d'aquell any el comte de Valois, fill de Felip, el rei de França, els acceptà en investidura. Per la seva banda, el 19 d'abril de 1283, abans de que Pere partís cap a Bordeus, va tenir lloc un parlament a Messina on el rei català designà el seu fill Jaume com a successor i deixà la regència en mans de Constança, a més de nomenar canceller a Joan de Pròixida i gran almirall a Roger de Llúria.
Mentre tant la guerra a Itàlia continuava, i en ella va tenir lloc la batalla de Malta.
(cont.)
El 14 d'octubre, amb Pere ja a Messina, va tenir lloc una batalla naval contra la flota de Carles prop de Nicòtera. Els aragonesos, malgrat estar en inferioritat numèrica, van capturar vint-i-una galeres angevines i van assestar un gran cop a la moral de l'exèrcit de Carles. Aquest, tot i comptar amb poderosos aliats, no volia involucrar-se en una llarga i costosa guerra, i a finals d'aquell any va suggerir dirimir el conflicte en un duel que hauria de tenir lloc el primer de juny de 1283 a Bordeus (terreny neutral, perquè en aquell moment pertanyia al rei d'Anglaterra). El duel no seria personal, sinó que cada contendent designaria cent cavallers que lluitarien. Tant el Papa com el rei d'Anglaterra van intentar fer desistir Carles de la idea, i el fet és que la contesa es va resoldre d'una forma insòlita: com que no s'havia acordat l'hora del duel, els dos reis no es van trobar: Pere va arribar ben aviat al matí, quan el seu rival encara no hi era. Va fer constar la seva incompareixença i se'n va tornar, advertit de que el duel podia convertir-se en una emboscada. A les poques hores va arribar Carles al lloc pactat i va seguir la mateixa estratègia. Runciman no entra en els detalls aquest episodi, que poden trobar-se en un llibret de Ferran Soldevila, llastat pel to apologètic.
Els amics de Carles d'Anjou no es van quedar de braços creuats: el Papa Martí IV havia excomunicat Pere el novembre de 1282, el 13 de gener de 1283 va cridar a la guerra santa contra la Corona d'Aragó, el 21 de març va privar Pere dels seu dominis i l'agost d'aquell any el comte de Valois, fill de Felip, el rei de França, els acceptà en investidura. Per la seva banda, el 19 d'abril de 1283, abans de que Pere partís cap a Bordeus, va tenir lloc un parlament a Messina on el rei català designà el seu fill Jaume com a successor i deixà la regència en mans de Constança, a més de nomenar canceller a Joan de Pròixida i gran almirall a Roger de Llúria.
Mentre tant la guerra a Itàlia continuava, i en ella va tenir lloc la batalla de Malta.
(cont.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada