Cassandra revisitada

Christa Wolf és la més significada representant de la segona generació d'escriptors de la RDA, així com Anna Seghers ho fou de la primera. Com molts altres intel·lectuals, mantingué una relació ambigua amb el règim comunista: si la seva primera novel·la, El cel dividit (1963), li va valer l'ingrés al comitè del Partit Socialista Unificat, la segona, Reflexions sobre Christa T. (1968), fou prohibida i atacada per «pessimista i depressiva». La polèmica al voltant de la seva figura —ara seguidora, ara dissident— es veié revifada quan el 1993 es va descobrir que havia estat una «col·laboradora informal» de la STASI entre 1959 i 1962, quan treballava en una fàbrica. Ella mateixa, però, acumularia quaranta-vuit volums d'informes de la policia secreta quan aquesta va començar a desconfiar de la seva lleialtat. Amb independència de les seves posicions polítiques, l'obra literària de Wolf és de primer ordre i com a tal ha de ser valorada.

A Cassandra (Kassandra, 1983), una de les seves obres més celebrades, recupera el famós mite grec per a elaborar un extens monòleg on la profetessa, hores abans de ser executada, revisa el esdeveniments han acabat amb la seva vida i la del seu poble. Tanmateix, el seu soliloqui supera amb escreix la simple recreació mitològica: Cassandra reflexionarà des d'una lúcida consciència vital i la maduresa que li dóna la seva forta personalitat. És per això que el llibre va tenir un immediat reconeixement i una gran acollida: Wolf ens regala una obra que té múltiples lectures i ens mostra un cop més com els mites homèrics són inesgotables i absolutament vigents.

Una de les lectures de l'obra que ha fet més fortuna és la feminista. Cassandra assumeix la seva condició de dona i ens mostra la seva relació amb altres dones, amb els homes i el seu entorn, el que ha configurat la seva personalitat (els pares, els tutors, els guies, els amants…). La visió de la seva sexualitat, la maduresa i emancipació del rol tradicionalment assignat a la dona i la seva exacerbada sensibilitat i fortalesa la fan molt atractiva als ulls del feminisme. La concepció liberal de la política i la sexualitat de la civilització grega ajuden a que el context pugui ser actualitzat i cobri vigència. La Cassandra de Christa Wolf és un personatge psicològicament complex, que explora les seves contradiccions, errors i debilitats, i això la fa transcendir l'arquetipus que tradicionalment ha representat. Un dels assaigs de referència en llengua castellana sobre aquesta interpretació és el de Marisa Siguan. Siguan parteix d'una pregunta de la profetessa («¿Por qué anhelaba tanto el don de la profecía? Hablar con mi propia voz: el mayor deseo. No quise más, ninguna otra cosa») per a elaborar un sòlid argument que la presenta com algú desitjós d'accedir al coneixement i d'expressar-lo individualment, sense condicionants socials i polítics. La recreació de Wolf («metaficció historiogràfica», diuen ampul·losament els teòrics) altera el sentit del mite: contradient la seva essència, no són els déus els que parlaran per boca de Cassandra, sinó ella mateixa, el seu afany d'anàlisi i denúncia a través de la seva experiència vital. La forma com acceptarà el que li ha estat destinat la diferenciarà de les altres dones del seu entorn: des de la seva condició sexual (manifestarà horror al part i por al brutal ritual pel que els joves desvirguen a les noies en edat de concebre) fins al rol social que ha d'assumir (escull l'única professió permesa a les dones que li permetrà exercir un poder sobre l'altri, malgrat que sap que no podrà mai aplicar els seus esquemes ni desitjos, causa del seu destí tràgic). Hi ha també, naturalment, el traç gros d'aquestes reivindicacions sociopolítiques: el que atribueix a la societat patriarcal (representada pel tomb del govern troià, influït per l'enemic grec) valors tals com la jerarquia, l'exclusió, la violència i la dominació, contrastats amb els del matriarcat (els dissidents del govern troià, principalment dones), al que lliga amb la solidaritat, la fraternitat, la igualtat, la tolerància, el rebuig a la violència i l'harmonia amb la naturalesa. Malgrat tot, la seva veu és la dels que viuen als marges de la història, la seva cerca és —en paraules de Wilfried Grauert, citat per Brenda López— la de l'«autorealització a través de l'emancipació», la seva lucidesa és la de la impotència dins una societat patriarcal en la que no hi té lloc.

I de la reflexió vital el llibre vira a la reflexió política. Cassandra fou maleïda per Apol·lo i condemnada a que les seves profecies no fossin cregudes; tot i predir la destrucció de Troia, fou presa per boja. La Cassandra de Wolf representa la reflexió intel·lectual ignorada per l'ambició cega del poderós, que malgrat tot vol «seguir siendo testigo, aunque no quede ni un solo ser que pida mi testimonio». Les decisions polítiques immediatament anteriors a la caiguda de Troia mostren punt per punt les doctrines de subjugació empreses pels règims autoritaris al segle XX: manipulació del llenguatge, retenció i filtratge de la informació, reducció dels centres de presa de decisió (concentració de poder), sospita permanent entre els ciutadans, exigència d'adhesions incondicionals, suplantació del pensament individual pel del líder, afebliment de les institucions i dels mecanismes de control, maniqueisme… És difícil no veure en Eumel el rostre dels totalitarismes moderns, ni tampoc és difícil endevinar en Príam el vell cabdill liberal superat pels esdeveniments, que cedeix el poder als cercles més extremistes, tot cercant, equivocadament, un líder amb prou autoritat per prendre decisions dràstiques (l'ancià Hindenburg lliurant la cancelleria a Hitler el 1933?). I un plantejament de Wolf encara més agut: la necessitat de l'adversari per a l'afirmació personal: Eumel necessita d'Aquil·les per a assegurar i augmentar el seu poder. Un cop existeix l'enemic —i la guerra—, s'han de tancar files i ajornar la crítica interna.

Quanta saviesa hi ha dipositada en els antics mites per a que siguin intemporals i ens hi sentim reconeguts a qualsevol època, per a que els puguem reescriure sense trair-ne l'esperit i ens hi puguem emmirallar!