La batalla de Malta (i III)
La batalla de Malta
La millor explicació de la batalla de Malta que he trobat l'ha escrit Lawrence V. Mott, una autoritat en guerres navals de l'Edat Mitjana i autor d'un volum sobre la flota catalanoaragonesa d'aquell temps. Mott es basa no només en les cròniques de Bernat Desclot i Ramon Muntaner, sinó també en les de Bartolommeo da Neocastro, un jutge de Messina que formà part de la Comuna després de les Vespres i que exercí de cronista dels fets, així com en obres posteriors, com els Anales de la Corona de Aragón de Jerónimo Zurita.
El primer almirall de la flota aragonesa durant les Vespres fou Jaume Pérez, fill natural del rei. Pérez va dirigir la flota en l'atac a Catona el gener de 1283, en el que es destruí bona part de l'arsenal angeví i es donà mort al comte d'Alençon, germà de Carles d'Anjou. Els cronistes no són clars al respecte, però Mott s'inclina a creure que fou l'error de deixar una companyia d'almogàvers enrera i haver de tornar a buscar-los el que provocà una pèrdua de confiança del rei en el seu almirall i el seu posterior relleu. Desclot relata aquests fets de la següent manera (cap. 102): «Quan lo rey hac entès que ·XXX· sirvens eren romasos en Calàbria, que no sabien si eren morts ne presos, sabé-li molt greu; [...] E aytantost lo rey fóu armar ·II· galeres qui passaren delà, en la Calàbria, per reculir aquels ·XXX· servens».
L'escollit fou Roger de Llúria, nascut a La Scala (Calàbria) el 1256, fill d'una dama d'honor de Constança de Sicília i que va arribar a la cort catalana quan tenia dotze anys. Aviat va disposar de l'afecte del rei Jaume, que li donà terres conquerides en el regne de València. Quan Pere fou coronat comte-rei, el feu primer administrador de Cocentaina i Alcoi i després Procurador General del regne de València en substitució del noble aragonès Roderic Ximénez de Luna. Atès que Llúria no podia acreditar experiència en afers navals (el seu amic Conrad Llança, així com Pere de Queralt, Ramon Marquet i Berenguer Mallol, eren molt més competents en aquests matèries), Mott suggereix que les raons de la seva elecció rauen en la seva experiència administrativa, en la probable bona acollida d'un italià entre els sicilians i finalment, en la confiança personal del monarca. Existeix una breu biografia del famós almirall a càrrec de José Luis Infiesta, un xic irregular en el seu contingut.
Pere el Gran havia ordenat Roger de Llúria armar una flota de manera molt precisa, segons ens informa Muntaner (cap. 76): «Almirall, tantost armats vint-e-cinc galees, e armat-les així: que en cascuna haja un còmit català e altre llatí, e tres notxers catalans e tres llatins, e així mateix de proers, e los remers sien tots llatins e los ballesters tots catalans. E així, que d'aquí avant, totes quantes armades farets sien així ordonades. E per res no ho mudets». El més destacat de les tropes catalanoaragoneses eren els ballesters catalans, considerats els millors de tota la cristiandat, i les tropes d'infanteria de suport, els temibles almogàvers. Les fonts no coincideixen en el nombre de galeres que formaven la flota de Roger de Llúria, però sembla ser que rondaria la vintena.
En aquells moments l'illa de Malta estava ocupada per tropes de Carles i bloquejada per vaixells aragonesos comandats per Manfred Llància. Carles va enviar-hi part de la seva flota per a trencar el bloqueig, ja que la seva preservació era important per a les comunicacions amb Tunísia i els països de l'est, així com per a establir una base d'operacions prou propera a Sicília des d'on intentar-ne la reconquesta. La flota angevina estava formada per una vintena de galeres i una desena de tarides, una tripulació íntegrament francesa i comandades pels marsellesos Bertomeu Bonvin i Guillaume Cornut. Arribaren a l'illa probablement el 4 de juny i atracaren a Dockyard Creek, una de les múltiples badies que conforma el retallat perfil de la costa nord.
La flota de Roger de Llúria, però, va seguir a la francesa fins a l'illa. Arribaren la nit del 7 de juny de 1283 i s'esperaren a l'entrada del Gran Port. Les galeres van formar en línia i s'uniren amb gruixuts cables, de manera que els vaixells enemics no poguessin passar entre elles. Després, en lloc d'aprofitar l'efecte sorpresa, Roger va ordenar que avisessin als seus adversaris que estaven llestos per al combat. Mott apunta a que aquesta decisió tenia motius tàctics: l'atac a una flota varada podia resultar contraproduent, en cas que l'enemic comptés amb suport a terra. A més, l'estret pas de la badia forçava els aragonesos a entrar en una formació de columna, el que afeblia el seu avantatge. Idèntics motius podien tenir els provençals per abandonar la seva posició, ja que no sabien si podien ser assaltats també des de terra. Bernat Desclot aporta un motiu addicional: un error d'informació que subestimà el contingent enemic («E trameseren ·I·ª barca armada ves les galees del rey d'Aragó per espiar quantes galees eren; e puis la barcha armada tornà-sse'n e dix-lur que no eren pus de ·XII· galees»; cap. 113). Com fa notar Mott, la composició d'ambdues flotes era molt similar, pel que el desenvolupament del combat és un exemple immillorable per a palesar les diferents estratègies militars dels dos regnes.
La batalla començà amb un llarg intercanvi de projectils (sagetes, dards, pedres) amb diferents armes llancívoles. Els catalans, però, preferiren amagar-se, patir els atacs i reservar-se la munició («Ab tant l'almirail del rey d'Aragó dix als hòmens de la galea on él era, e aquels dixeren-o d'una galea en altra, que no·s desexissen de negunes armes sinó dels cayreils e que·s pensassen de bé cubrir e de sufrir los colps»; Desclot, cap. 113). Quan els francesos es quedaren sense munició, Roger de Llúria va ordenar apropar-se i atacar, el que resultà decisiu. Amb la confusió l'almirall Bonvin va poder escapar amb algunes galeres, mentre que Cornut va abordar la nau de Roger de Llúria, on s'enfrontaren cos a cos. Roger va resultar ferit en una cama abans de que donés mort a l'almirall angeví. Desclot ho narra així: «En Roger fo nafrat en la cuxa molt durament d'un colp de lança qu·En Guilem Curnut li tramès. E·N Roger tramès-li ·I·ª lança, sí que·l ferí per mig lo pits, que d'altra part li'n passà més d'un palm, que no li valc cuyrasses ne res que vestís, sí que mantinent caec mort en la cuberta de la galea» (cap. 113).
Els resultats de la batalla van ser devastadors pels angevins. Malgrat la cautela que s'ha de tenir amb l'exactitud els cronistes, podem fer-nos una idea per aquestes paraules de Desclot: «[A Marsella] no·y havia begú que no·y agués [perdut] son fil, o son pare, o son frare, o son marit, o son parent» (cap. 113). Mott atribueix les escasses baixes entre els aragonesos a la construcció de proteccions a les galeres, que les feia més lentes però les concedia un avantatge decisiu en combats com el de Malta. Per a l'historiador americà aquesta desfeta va tenir conseqüències en els enfrontaments posteriors entre Pere i Carles, i va suposar el començament de la fi del poder angeví a la Mediterrània.
La història de l'enfrontament entre els dos monarques continuà amb la batalla de Nàpols i la fracassada croada contra el rei d'Aragó (amb el setge de Girona que donà lloc a la llegenda de Sant Narcís i les mosques), però això ja escapa a l'objecte d'aquests posts.
La millor explicació de la batalla de Malta que he trobat l'ha escrit Lawrence V. Mott, una autoritat en guerres navals de l'Edat Mitjana i autor d'un volum sobre la flota catalanoaragonesa d'aquell temps. Mott es basa no només en les cròniques de Bernat Desclot i Ramon Muntaner, sinó també en les de Bartolommeo da Neocastro, un jutge de Messina que formà part de la Comuna després de les Vespres i que exercí de cronista dels fets, així com en obres posteriors, com els Anales de la Corona de Aragón de Jerónimo Zurita.
El primer almirall de la flota aragonesa durant les Vespres fou Jaume Pérez, fill natural del rei. Pérez va dirigir la flota en l'atac a Catona el gener de 1283, en el que es destruí bona part de l'arsenal angeví i es donà mort al comte d'Alençon, germà de Carles d'Anjou. Els cronistes no són clars al respecte, però Mott s'inclina a creure que fou l'error de deixar una companyia d'almogàvers enrera i haver de tornar a buscar-los el que provocà una pèrdua de confiança del rei en el seu almirall i el seu posterior relleu. Desclot relata aquests fets de la següent manera (cap. 102): «Quan lo rey hac entès que ·XXX· sirvens eren romasos en Calàbria, que no sabien si eren morts ne presos, sabé-li molt greu; [...] E aytantost lo rey fóu armar ·II· galeres qui passaren delà, en la Calàbria, per reculir aquels ·XXX· servens».
L'escollit fou Roger de Llúria, nascut a La Scala (Calàbria) el 1256, fill d'una dama d'honor de Constança de Sicília i que va arribar a la cort catalana quan tenia dotze anys. Aviat va disposar de l'afecte del rei Jaume, que li donà terres conquerides en el regne de València. Quan Pere fou coronat comte-rei, el feu primer administrador de Cocentaina i Alcoi i després Procurador General del regne de València en substitució del noble aragonès Roderic Ximénez de Luna. Atès que Llúria no podia acreditar experiència en afers navals (el seu amic Conrad Llança, així com Pere de Queralt, Ramon Marquet i Berenguer Mallol, eren molt més competents en aquests matèries), Mott suggereix que les raons de la seva elecció rauen en la seva experiència administrativa, en la probable bona acollida d'un italià entre els sicilians i finalment, en la confiança personal del monarca. Existeix una breu biografia del famós almirall a càrrec de José Luis Infiesta, un xic irregular en el seu contingut. Pere el Gran havia ordenat Roger de Llúria armar una flota de manera molt precisa, segons ens informa Muntaner (cap. 76): «Almirall, tantost armats vint-e-cinc galees, e armat-les així: que en cascuna haja un còmit català e altre llatí, e tres notxers catalans e tres llatins, e així mateix de proers, e los remers sien tots llatins e los ballesters tots catalans. E així, que d'aquí avant, totes quantes armades farets sien així ordonades. E per res no ho mudets». El més destacat de les tropes catalanoaragoneses eren els ballesters catalans, considerats els millors de tota la cristiandat, i les tropes d'infanteria de suport, els temibles almogàvers. Les fonts no coincideixen en el nombre de galeres que formaven la flota de Roger de Llúria, però sembla ser que rondaria la vintena.
En aquells moments l'illa de Malta estava ocupada per tropes de Carles i bloquejada per vaixells aragonesos comandats per Manfred Llància. Carles va enviar-hi part de la seva flota per a trencar el bloqueig, ja que la seva preservació era important per a les comunicacions amb Tunísia i els països de l'est, així com per a establir una base d'operacions prou propera a Sicília des d'on intentar-ne la reconquesta. La flota angevina estava formada per una vintena de galeres i una desena de tarides, una tripulació íntegrament francesa i comandades pels marsellesos Bertomeu Bonvin i Guillaume Cornut. Arribaren a l'illa probablement el 4 de juny i atracaren a Dockyard Creek, una de les múltiples badies que conforma el retallat perfil de la costa nord.
La flota de Roger de Llúria, però, va seguir a la francesa fins a l'illa. Arribaren la nit del 7 de juny de 1283 i s'esperaren a l'entrada del Gran Port. Les galeres van formar en línia i s'uniren amb gruixuts cables, de manera que els vaixells enemics no poguessin passar entre elles. Després, en lloc d'aprofitar l'efecte sorpresa, Roger va ordenar que avisessin als seus adversaris que estaven llestos per al combat. Mott apunta a que aquesta decisió tenia motius tàctics: l'atac a una flota varada podia resultar contraproduent, en cas que l'enemic comptés amb suport a terra. A més, l'estret pas de la badia forçava els aragonesos a entrar en una formació de columna, el que afeblia el seu avantatge. Idèntics motius podien tenir els provençals per abandonar la seva posició, ja que no sabien si podien ser assaltats també des de terra. Bernat Desclot aporta un motiu addicional: un error d'informació que subestimà el contingent enemic («E trameseren ·I·ª barca armada ves les galees del rey d'Aragó per espiar quantes galees eren; e puis la barcha armada tornà-sse'n e dix-lur que no eren pus de ·XII· galees»; cap. 113). Com fa notar Mott, la composició d'ambdues flotes era molt similar, pel que el desenvolupament del combat és un exemple immillorable per a palesar les diferents estratègies militars dels dos regnes.
La batalla començà amb un llarg intercanvi de projectils (sagetes, dards, pedres) amb diferents armes llancívoles. Els catalans, però, preferiren amagar-se, patir els atacs i reservar-se la munició («Ab tant l'almirail del rey d'Aragó dix als hòmens de la galea on él era, e aquels dixeren-o d'una galea en altra, que no·s desexissen de negunes armes sinó dels cayreils e que·s pensassen de bé cubrir e de sufrir los colps»; Desclot, cap. 113). Quan els francesos es quedaren sense munició, Roger de Llúria va ordenar apropar-se i atacar, el que resultà decisiu. Amb la confusió l'almirall Bonvin va poder escapar amb algunes galeres, mentre que Cornut va abordar la nau de Roger de Llúria, on s'enfrontaren cos a cos. Roger va resultar ferit en una cama abans de que donés mort a l'almirall angeví. Desclot ho narra així: «En Roger fo nafrat en la cuxa molt durament d'un colp de lança qu·En Guilem Curnut li tramès. E·N Roger tramès-li ·I·ª lança, sí que·l ferí per mig lo pits, que d'altra part li'n passà més d'un palm, que no li valc cuyrasses ne res que vestís, sí que mantinent caec mort en la cuberta de la galea» (cap. 113).
Els resultats de la batalla van ser devastadors pels angevins. Malgrat la cautela que s'ha de tenir amb l'exactitud els cronistes, podem fer-nos una idea per aquestes paraules de Desclot: «[A Marsella] no·y havia begú que no·y agués [perdut] son fil, o son pare, o son frare, o son marit, o son parent» (cap. 113). Mott atribueix les escasses baixes entre els aragonesos a la construcció de proteccions a les galeres, que les feia més lentes però les concedia un avantatge decisiu en combats com el de Malta. Per a l'historiador americà aquesta desfeta va tenir conseqüències en els enfrontaments posteriors entre Pere i Carles, i va suposar el començament de la fi del poder angeví a la Mediterrània.
La història de l'enfrontament entre els dos monarques continuà amb la batalla de Nàpols i la fracassada croada contra el rei d'Aragó (amb el setge de Girona que donà lloc a la llegenda de Sant Narcís i les mosques), però això ja escapa a l'objecte d'aquests posts.
