dissabte, d’agost 30, 2008

Terra incognita

Quan va morir Alexandr Solzhenitsyn no feia gaire que havia llegit les dues primeres parts d'Arxipèlag Gulag i em va semblar oportú llegir quelcom sobre la desintegració d'aquell règim que el seu testimoni havia contribuït a desemmascarar. Vaig optar per El Imperio, el llibre que el periodista polonès Ryszard Kapuściński va escriure de resultes dels seus viatges per les repúbliques de la Unió Soviètica entre 1989 i 1991.

El llibre és un grandíssim reportatge periodístic i és un dels treballs que li va fer guanyar la merescuda reputació de ser un dels millors periodistes de les darreres dècades. Però més que el retrat de la desparició de l'Estat soviètic i dels sobtats canvis i tensions en la perifèria de l'Imperi (que englobava cultures molt diverses i que sempre havia viscut a part de la metròpoli), el que m'ha esbalaït d'aquest llibre ha estat descobrir la riquesa cultural d'una sèrie de territoris que, per una raó o una altra, eren per a mi terra incognita. Em refereixo a algunes de les repúbliques del sud de l'antiga Unió Soviètica: Armènia, Geòrgia, l'Azerbaidjan, el Turkmenistan, l'Uzbekistan, el Kirguizistan, el Tadjikistan... és a dir, els dos marges del mar Caspi: el Caucas i l'Àsia Central. Kapuściński se n'ocupa, a pinzellades, en el text que va escriure després d'una visita a la regió el 1967 i que l'edició d'Anagrama també inclou.

El relat de Kapuściński ens mostra els meravellosos frescos i icones de les esglésies georgianes, més antics que els russos i d'una perfecció absoluta, els millors dels quals —que cobrien la major església de Geòrgia, Sveti Tsjoveli— foren destruïts per ordres d'un governador del tsar. I també ens parla de la ciutat-monestir de Vardzia, exacavada a les roques de la muntanya Erusheli, que fou fundada per la reina Tamara el 1185 i que un terratrèmol ensorrà en bona mesura cent anys després.

El monestir de Vardzia


D'Armènia ens parla de Komitas, el geni musical nacional, que va dedicar la seva vida a viatjar pel país tot recopilant música tradicional per a després rearranjar-la en el llenguatge musical clàssic. I del tresor cultural dels armenis, l'arxiu Matenadaran, que posseeix una de les col·leccions de llibres antics i manuscrits més gran del món. Matenadaran reflecteix la tragèdia del poble armeni, envoltat d'imperis poderosos amb afanys expansionistes, a punt de ser annihilat diverses vegades, i que confià la supervivència nacional a la salvació de la memòria. Armats amb un alfabet propi creat pel monjo Mesrop Mashtots a principis del segle V, els copistes medievals armenis s'abocaren a traduir centenars de títols de la literatura antiga, dels filòsofs grecs i romans, així com tot allò que es produïa fora de les seves fronteres, al món àrab, persa i bizantí. Moltes obres de la literatura antiga s'han salvat gràcies a les traduccions armènies.

Del Turkmenistan Kapuściński ens explica la història del riu Uzboy, en el llit del qual s'establiren diverses tribus, florí el comerç i es visqué pròsperament fins que el riu s'assecà, els paratges es convertiren en un desert inhabitable i la civilització que s'havia creat desaparegué sense deixar rastre. L'èxode que va tenir lloc va enfrontar els emigrants amb els habitants dels oasis del sud en una sèrie de guerres fratricides que han marcat la història del país fins temps recents.

A l'Uzbekistan visitem els basars de Bukharà, indrets mil·lenaris per on havien passejat Avicenna i Ibn Batuta, encara plens d'activitat i de vida. I també entrem a la mítica Samarcanda, una de les ciutats més antigues del món encara habitades, cruïlla dels camins que unien Europa, l'Índia, Pèrsia i la Xina a la ruta de la seda. Kapuściński ens parla del període d'esplendor de la ciutat a l'era de Tamerlà, el temible emir que unia la més inhumana crueltat contra els seus enemics amb una refinada sensibilitat per l'arquitectura i l'art, que van fer de la capital del seu imperi una de les ciutats més belles del món. I a l'entrada de la Wikipedia descobreixo un sorprenent vincle entre dos móns que jo creia inconnexos: una joia de la literatura medieval espanyola, Embajada a Tamorlán, la relació del viatge diplomàtic que emprengué Ruy González de Clavijo entre 1403 i 1406 per ordre del rei Enrique III de Castella amb l'objectiu d'estretir relacions entre la corona castellana i l'emirat tamerlà contra l'enemic comú, l'imperi otomà.

El pati reial i el seu jardí Chahar Bagh a Samarcanda


Tant per descobrir, tant per aprendre...

2 comentaris:

Albert ha dit...

Efectivament: tant per descobrir, tant per aprendre... Jo ja m'havia interessat força per les terres de l'Àsia central abans de llegir el llibre de Kapuściński (gran escriptor, a més de gran periodista), i més recentment he llegit el sorprenent relat de l'ambaixada a Tamerlà de Ruy González de Clavijo ("Embajada a Tamerlán", Miraguano Ediciones, Madrid, 1984). Però el llibre que més m'ha interessat sobre aquella zona del planeta és, sens dubte, el "Voyage d'un faux derviche en Asie centrale, 1862-1864" (traducció de l'edició original en anglès, escrita per a la Royal Geographical Society de Londres) del viatger hongarès Ármin Vámbéry. Ara som a molt poques hores d'avió d'aquelles terres mítiques, però mai no en podrem gaudir com els antics viatgers i els components de les caravanes que recorrien la Ruta de la Seda. En tot cas, alguns llibres ens ajuden a imaginar increïbles aventures que no tenen res a veure amb la literatura de ficció.

David & Glòria ha dit...

Totalment d'acord, Albert. Els llibres ens poden ajudar, sobretot els testimonis antics (penso en les cauteles de Benedetto Croce: «tota història és història contemporània», no podrem tenir mai la mirada dels nostres avantpassats). Prenc nota de la recomanació.