Addenda: el reenterrament d’Imre Nagy

Un afegitó al post anterior. Quan Timothy Garton Ash narra el seu pas per Budapest el mes de juny de 1989, assenyala el reenterrament d'Imre Nagy com el punt d'inflexió en l'evolució del país, símbol de la pacífica transició política a Hongria. Imre Nagy era el Primer Ministre d'Hongria quan va tenir lloc la Revolució de 1956. Després de que l'exèrcit soviètic l'esclafés i Khrusxov imposés un govern titella, Nagy fou traït pels seus antics col·laboradors i condemnat a mort en un judici sumaríssim l'any 1958. El seu cos fou enterrat anònimament en una remota cantonada d'un cementiri de les afores de la capital, i qualsevol acte commemoratiu fou terminantment prohibit. El principal responsable de la seva execució fou el seu successor en el càrrec, János Kádar, qui li havia expedit un salconduit que no va ser respectat pels soviètics i que va declarar en contra seva davant el tribunal que el va jutjar. Un cop apartat Kádar del poder el 1988, després de trenta-dos anys en el càrrec, i passat el breu interludi continuïsta de Károly Grósz, el nou Primer Ministre Miklós Németh va iniciar un decidit procés de reformes: el febrer de 1988 s'havia autoritzat la tinença privada de dòlars, a l'estiu s'havia format un Comitè per a la Justícia Històrica per a reparar les injustícies comeses en les farses judicials estalinistes, a la tardor s'havien aixecat les restriccions per a viatjar a l'estranger, el 12 de gener de 1989 s'havia aprovat el dret de reunió, el 28 d'aquell mes un ministre havia qualificat per primer cop d'«alçament popular» els fets de 1956 (que fins aleshores no havien estat res més que una «contrarrevolució»), el 22 de març començaren les taules rodones entre govern i oposició (seguint l'exemple de Polònia), a l'abril va iniciar-se la retirada de les tropes soviètiques, etc., etc., etc. Les mesures preses pel govern Németh als darrers mesos van obrir la porta a la rehabilitació d'Imre Nagy. Finalment, el govern autoritzà, «a fi de satisfer les demandes de deure i humanitat, i amb vista a la reconciliació social», la celebració el 16 de juny de 1989 d'un enterrament públic en el 31è aniversari de la seva execució. La cerimònia va tenir lloc a la Plaça dels Herois amb l'exposició pública de sis fèretres, que contenien les restes mortals dels cinc condemnats al judici de 1958, més un taüt buit en honor als més de 300 morts en la repressió de la revolta. L'acte va durar cinc hores i es diu que pel cap baix 250,000 persones van passar per la plaça a presentar els seus respectes. La cerimònia fou aprofitada per l'oposició per a intensificar les seves demandes de democratització i va comptar amb diversos parlaments, entre els que destacà el to reivindicatiu de Viktor Orbán, líder dels Joves Demòcrates (que en aquells moments tenia 26 anys d'edat i que el 1998 fou escollit Primer Ministre).

Ara que es compleixen vint anys de l'efemèride, The Hungarian Quarterly, la publicació en llengua anglesa més important sobre cultura i història hongaresa, ha dedicat una sèrie de dos articles (I, II) als esdeveniments de 1989 en forma d'àlbum fotogràfic. Si la narració de Garton Ash ja era emocionant, no deixin de llegir aquests articles (dels que he extret bona part de la informació per a aquest post) i, sobretot, de veure aquestes fotografies; són un document històric.




Postdata: Coincidències que té la vida. El malvat d'aquesta història, János Kádar, va morir pels vols d'aquelles dates: el 6 de juliol de 1989. El seu funeral va ser organitzat pel Partit Comunista, que exposà el seu fèretre al hall de la seu del partit. Una dada per a tots aquells que veuen el món en blanc i negre: desenes de milers de persones van acudir a retre-li homenatge, per a sorpresa dels seus propis companys d'armes. L'any de la seva mort un 75% dels enquestats el consideraven «una de les grans figures de la política hongaresa» i deu anys després un 42% l'escollia com el seu polític hongarès preferit del segle XX. Només el 17% va triar Imre Nagy.