Un crim, una fotografia i una metàfora
El dia després de l'assassinat d'Ignacio Uria, el diari El Mundo confrontava a primera plana dues fotografies: la del cadàver de l'empresari estès a terra amb la dels seus companys habituals de tute, que van reunir-se aquell mateix dia per a fer la partida reemplaçant Uria per un nou jugador.
Aquesta imatge ha provocat una riuada de comentaris, i mentre Santiago González l'aplaudia obertament, Arcadi Espada li dedicava una entrada un tant críptica:
Malgrat la resolució desfavorable, la polèmica entre Espada i Javier Bauluz a propòsit de la fotografia La indiferencia de Occidente, guanyadora del Premi Godó de Fotoperiodisme, va ser per a mi una grandíssima lliçó (I, II, III) de periodisme i d'ètica. No tinc cap dubte de que Espada duia raó en aquella ocasió i des d'ençà sempre m'he mirat les fotografies periodístiques amb l'espasa en alt, preparat per a desembeinar-la davant la metàfora i la perversa conversió del cas en categoria. És per això que també rebutjo la de Mitxi a El Mundo, perquè insinua quelcom que es desmenteix en el cos de la notícia quan es pregunta directament als companys («Las lágrimas que se asoman a sus ojos revelan que empiezan a comprender que esa escena no volverá a repetirse») —cosa que Bauluz mai no va fer amb els dos banyistes. Espada sembla decantar-se per la literalitat de la instantània, tot i assumir l'enorme poder simbòlic que conté («ya vendrán los literatos a decir que la mesa verde, que ese tute subastao es el País Vasco»).
Però no acceptar la metàfora que ofereix la fotografia no vol dir no poder fer un judici moral sobre la covardia i la passivitat còmplice de la majoria de la societat basca davant el terror. Per a això només calia mostrar aquesta altra:
Només deu persones es manifestaren espontàniament a Azpeitia en repulsa per l'atemptat. Ara sí, els fets nus, nets de metàfores.
Aquesta imatge ha provocat una riuada de comentaris, i mentre Santiago González l'aplaudia obertament, Arcadi Espada li dedicava una entrada un tant críptica:
El periódico ha organizado una portada memorable. Desagradable, profundamente periodística. Para eso se han hecho, se hacen periódicos. Lo realmente grandioso de la portada es que basta con la denotación/detonación. Ya vendrán los literatos a decir que la mesa verde, que ese tute subastao es el País Vasco. La extraordinaria foto de Mitxi se limita a identificar los rostros macilentos, uno junto al otro. El pie aplasta, siguiendo el dictado de su naturaleza: "El segundo por la derecha sustituyó al empresario." La emoción de este oficio cuando cumple. Su tranquilo acopio de mierda.
Malgrat la resolució desfavorable, la polèmica entre Espada i Javier Bauluz a propòsit de la fotografia La indiferencia de Occidente, guanyadora del Premi Godó de Fotoperiodisme, va ser per a mi una grandíssima lliçó (I, II, III) de periodisme i d'ètica. No tinc cap dubte de que Espada duia raó en aquella ocasió i des d'ençà sempre m'he mirat les fotografies periodístiques amb l'espasa en alt, preparat per a desembeinar-la davant la metàfora i la perversa conversió del cas en categoria. És per això que també rebutjo la de Mitxi a El Mundo, perquè insinua quelcom que es desmenteix en el cos de la notícia quan es pregunta directament als companys («Las lágrimas que se asoman a sus ojos revelan que empiezan a comprender que esa escena no volverá a repetirse») —cosa que Bauluz mai no va fer amb els dos banyistes. Espada sembla decantar-se per la literalitat de la instantània, tot i assumir l'enorme poder simbòlic que conté («ya vendrán los literatos a decir que la mesa verde, que ese tute subastao es el País Vasco»).
Però no acceptar la metàfora que ofereix la fotografia no vol dir no poder fer un judici moral sobre la covardia i la passivitat còmplice de la majoria de la societat basca davant el terror. Per a això només calia mostrar aquesta altra:
Només deu persones es manifestaren espontàniament a Azpeitia en repulsa per l'atemptat. Ara sí, els fets nus, nets de metàfores.
3 comentaris:
I el solitari ram de flors, i les poques "animetes"... També em va cridar l'atenció, aquesta imatge.
En un primer pla: l'Arzallus, fent d'Arzallus, però per primera vegada trist: no ho trobo banal; ans al contrari: per primera vegada trist, potser és que amb els anys... També és que era un amic de la infància, del poble del costat, un bon basc.
No sóc jo tan optimista. Les declaracions han estat tan miserables com sempre: les d'Arzallus demanant "aguantar", Azkuna qualificant el crim d'"error" i queixant-se de que s'assassini a un empresari "en un momento de crisis"... Deia cloïa la seva crònica amb les declaracions d'un abertzale: "¿qué está pasando?, ¿nos hemos vuelto locos?, ¿Ésta es nuestra lucha?, ¿matar a nuestro vecino?".
Vet aquí: inexplicable, era "un dels nostres". No veuen la misèria moral de les seves paraules.
Col.legues, el meu comentari anava en la línia del vostre. Plenament. Estic plenament d¡acord amb la misèria moral d'això d'"un dels nostres". Ja veurem què dóna de si el trasbals dins "dels nostres"; segurament, no res, res de gaire nou.
També és cert que em va cridar l'atenció la tristesa al rostre d'Arzallus. Arzallus és tot un personatge, a parer meu, per a ser analitzat; diria que és dels pocs polítics nacionalistes que se'm fa interessant... Li trobo una retirada a Hannibal Lecter, a més.
Publica un comentari a l'entrada