La llibertat de premsa a la Segona República. II. El segon bienni i el Govern del Front Popular

És unànimement acceptat pels historiadors que la victòria de les dretes en les eleccions de novembre de 1933 —les primeres amb sufragi femení— no va ser mai acceptada per les esquerres, que s'identificaven amb el règim i es consideraven les úniques legitimades per a governar. Els resultats eren, però, inapel·lables: 259 diputats de dreta, 119 de centre i 95 d'esquerra. L'entrada al govern de tres ministres de la CEDA el primer d'octubre de 1934 —d'altra banda, la força política més votada, amb 115 escons— fou el motiu al·legat per a l'inici d'una revolució a Astúries i a Catalunya, que s'estengué per tota la península i es va saldar amb més de quatre mil morts. No és el moment d'entrar en detall en aquest episodi, però vull traslladar l'anàlisi de Santos Juliá que cita l'autor:

Las primeras manifestaciones de dirigentes socialistas sobre la necesidad de adueñarse de todo el poder o de conquistarlo por los medios que fuese, lo que no excluía naturalmente el empleo de la violencia, no guardan relación alguna con un presunto temor a a amenaza del fascismo. Los socialistas comenzaron a elaborar el discurso de la conquista del poder inmediatamente que fueron excluidos del Gobierno y ante la perspectiva de que fuesen los radicales quienes se hicieran con la Presidencia.

En els turbulents temps en que governà la dreta —sis ministres de Governació en dos anys— la norma foren els estats d'excepció en una o altra part del territori, i conseqüentment, la suspensió dels drets individuals d'acord amb la llei d'Ordre Públic amb què s'havia dotat la República. Quant a la llibertat de premsa, la novetat més destacable era que la suspensió arbitrària de diaris va ser reemplaçada per la censura prèvia, i que les tornes canviaren i aquest cop foren els diaris d'esquerra els perseguits. La batuda que sofriren els diaris d'esquerra fou tan indiscriminada com la que patiren els de dretes arran de la sanjurjada: no només els que secundaren la vaga general revolucionària i atiaren el conflicte armat foren suspesos, sinó també molts altres en raó únicament de la seva ideologia.

La reinstauració de la censura prèvia fou un cop dur per a la premsa, que a més tenia prohibit deixar a la vista les esmenes dels censors en forma d'espais en blanc o de línies il·legibles, i havia de limitar-se a inserir el rètol de «visado por la censura» a primera plana. Les autoritats buscaven limitar l'impacte de notícies relacionades amb la seguretat ciutadana i resguardar-se de les crítiques a la seva gestió, però el seu zel arribava a extrems absurds, com el de suprimir textos del Diario de Sesiones o declaracions dels mateixos ministres (!).

Per a substituir la llei d'Impremta de 1883, el Govern conservador va enviar a Corts un nou text, impulsat per José María Gil Robles, el líder de la CEDA. La llei tenia molt presents els fets de 1934 i en la seva concepció hi bategava la limitació dels «excessos periodístics». Malgrat alguns aspectes liberals, el text estava plantejat a la defensiva i facultava al Govern per a establir la censura prèvia sota unes condicions difuses que obrien la porta a l'arbitrarietat. Com a mostra, aquest paràgraf de l'article 18è:

Los que publicaran hechos falsos, de los que pueda resultar algún peligro para el orden público o dañen los intereses o al crédito del Estado o de sus organismos, o reprodujeren documentos oficiales sin la debida autorización, comprometiendo la seguridad o el prestigio del Estado o los intereses de la economía nacional [...] serán castigados con la pena de prisión menor en su grado medio y prisión mayor en un grado mínimo y multa de 2.500 a 10.000 pesetas.

De nou quedava el Govern encarregat de decidir què era un «fet fals», què podia resultar perillós per a l'ordre públic, que danyava el crèdit de l'Estat i què comprometia el seu prestigi. El projecte va topar-se amb el rebuig unànime d'una premsa escarmentada, tipa de viure permanentment sota vigilància i en un estat d'excepcionalitat, i va arribar al Congrés sense convençuts defensors. Després de vàries sessions parlamentàries el projecte va quedar aparcat sense arribar mai a ser aprovat.

La convocatòria d'eleccions generals el 7 de gener de 1936 per al següent 16 de febrer porta acompanyat l'aixecament l'estat d'excepció a tota Espanya a fi de que es pugui celebrar la campanya electoral amb normalitat democràtica. Per primer cop des de la instauració de la República la premsa gaudirà de totes les garanties que la Constitució els ofereix (tot i que, incongruentment, els partits polítics no podien utilitzar la ràdio per a fer propaganda i els cartells havien de sotmetre's a l'autorització governamental). Poc va durar l'alegria: el dia després de les eleccions, en les que el Front Popular va resultar vencedor, el Govern en funcions va declarar l'estat d'alarma, pressionat per la cúpula militar i temorós d'eventuals accions violentes. Havent dimitit Portela Valladares i format un nou Govern sota la presidència de Manuel Azaña, l'estat d'alarma no fou revocat i es mantingué ininterrompudament fins l'esclat de la guerra civil. La censura prèvia que portava associat l'estat d'alarma va fer que els diaris es veiessin impedits d'informar sobre els nombrosos casos de violència política que van tenir lloc en aquelles jornades. Els diaris denunciaven una diferent vara de medir segons si es tractés d'un mitjà afí o crític al Govern, i potser el cas més esperpèntic d'aquesta darrera etapa foren les instruccions que la censura va imposar a la premsa per al tractament de dos sonats atemptats: l'assassinat del tinent d'Assalt José Castillo i del cap de l'oposició José Calvo Sotelo. El Ministeri de Governació va prohibir als diaris publicar més que una simple referència a la «mort» (que no «assassinat», paraula censurada) del polític monàrquic, i el director general de Seguretat Alonso Mallol elogiava la militància comunista del tinent Castillo i el qualificava de «nuevo mártir de la República», mentre que instruïa d'aquesta manera als periodistes sobre l'altre cas (parla Benjamín Bentura, un dels periodistes presents): «Él lamentaba lo ocurrido, pero si había de ser sincero, tenía que decir que sentía enormemente la muerte del teniente Castillo. [...] [Nos dijo] que no nos molestáramos en hacer la información sobre el asesinato de Calvo Sotelo. Era criterio del Gobierno que no se diese más que la noticia de la muerte del político monárquico». Per a molts historiadors, l'assassinat del cap de l'oposició, executat per membres de la Guàrdia d'Assalt i de la Guàrdia Civil, fou el detonant que desencadenà la rebel·lió militar que duria a la guerra civil.

L'assaig de Sinova no deixa marge al dubte: la llibertat de premsa durant la Segona República espanyola no passaria cap filtre democràtic sota els nostres estàndards actuals. Si bé les lleis de Premsa que promulgaren els successius Governs tingueren una certa contestació parlamentària (Sinova exposa les crítiques del monàrquic Ossorio i del liberal Royo Villanova), el cert és que, com assenyala l'autor, «la represión gubernamental contra la Prensa ejercida muchas veces a espaldas de la opinión pública representa una página oscura que no es ético desconocer y que califica muy negativamente a los políticos responsables de la República y al sistema mismo».