Simfonia per a improvisadors

Dave Douglas és un dels jazzmen més interessants dels darrers quinze anys. El 2002, en ple apogeu de la seva carrera, el Festival de Jazz de Sant Sebastià el va convidar a tocar amb tres formacions diferents: el Tiny Bell Trio, el nou quintet amb el que acabava de llançar The Infinite (amb Uri Caine i el virtuós tenor Chris Potter) i finalment, un grup de bregats improvisadors entre els que es trobaven els holandesos Misha Mengelberg i Han Bennink (amb els que havia gravat Four in One l'any anterior). Tres projectes musicals molt diferents, i tres concerts que guardo en el record com alguns dels millors als que he assistit.

Des d'aleshores no havia tornat a veure Douglas en directe. Fins enguany, ja que ha estat l'encarregat de cloure la vint-i-novena edició del Festival de Saalfelden (Àustria), amb un altre plantejament musical que demostra que no ha perdut les ganes d'evitar camins transitats i que tot el que fa mereix ser seguit amb atenció. A la petita vila alpina va reinterpretar la Symphony for Improvisers que Don Cherry va enregistrar el 1966. Cherry, alter ego d'Ornette Coleman i partícep en les gravacions que donaren origen al free jazz nord-americà, es va mantenir durant molts anys en un segon pla i només va començar a produir discs al seu nom el 1965, set anys després de debutar en el Something Else!!! de Coleman, un disc que va canviar el rumb del jazz en alliberar-lo de la tirania del tempo rígid, el centre tonal i la progressió d'acords. Si Cherry va composar l'obra originalment per a septet, Douglas va recrear-la amb un doble quartet que recordava en concepte els que Ornette va acarar al seu disc Free Jazz. Si bé la formació de Cherry comptava amb talents com Pharoah Sanders, Gato Barbieri, Ed Blackwell i Jean-François Jenny-Clarke, entre els músics que acompanyaven Douglas també n'hi havien alguns d'excepció: Andrew Cyrille i Hamid Drake, dues llegendes de la bateria lliure, i Roy Campbell doblant-lo a la trompeta. I com a colofó, un músic que va participar en el disc de Cherry i que repetia ara: el septagenari contrabaixista Henry Grimes, protagonista d'una curiosa peripècia personal en estar apartat dels escenaris durant trenta-cinc anys.

El mot «simfonia» reflecteix bé el que Cherry va concebre, i el concert va consistir en una única peça d'una hora de duració, en la que s'anaren succeïnt els diàlegs entre parelles d'instruments, les parts arranjades i la improvisació col·lectiva, tot combinant l'exhuberància expressionista de la New Thing amb passatges més intimistes. El so i el fraseig van sonar deliberadament retro i transportaren l'audiència a una època i a un estil que ja han deixat d'existir, un free jazz que ha acabat bé incorporat al llenguatge mainstream (després de llimar-li les arestes) o bé desbordat per la improvisació lliure (més ferotge i sense concessions). El concert va acabar amb el públic dempeus, aplaudint llargament i calorosa en reconeixement a la vàlua d'aquest gran músic al que no es pot perdre la pista.