La censura de premsa al primer franquisme
La continuació de la història de les relacions entre la premsa espanyola i el poder polític ha estat estudiada també per Justino Sinova i publicada a La censura de prensa durante el franquismo (1989). El títol és enganyós, ja que només comprèn el període 1936-1951 i no pas tot el franquisme.
El primer que cal notar és que ara ja no té sentit parlar de les limitacions a la llibertat de premsa. La política de premsa del franquisme no va suposar només un increment quantitatiu de les restriccions a l'exercici de la lliure informació, sinó un canvi qualitatiu de la funció del periodisme. Sinova cita les formulacions teòriques del falangista Maximiano García Venero, que sintetitzen molt bé les bases ideològiques sobre les que s'havia de sustentar la nova política de premsa a Espanya:
Així doncs, com diu Sinova: «el periodismo será concebido como una actividad de servicio al Estado; el periódico, como un instrumento de acción política; y el periodista, como un trabajador más de la Administración». Es discuteix de vegades si el règim de Franco pot ser qualificat de totalitari, de feixista o si s'assemblà més als règims autoritaris cabdillistes d'Amèrica Llatina; doncs bé, com veurem, pel que fa a la política de premsa no pot haver cap dubte: fou netament totalitari.
La llei que regí durant tot el primer franquisme fou redactada el 23 d'abril de 1938 —durant la guerra i per tant, en unes circumstàncies extraordinàries— per José Antonio Giménez Arnau per encàrrec de Ramón Serrano Súñer, aleshores ministre de Governació, i, tot i que fou dictada amb caràcter provisional, va estar vigent fins la «Llei Fraga» de 1966. Amb tals patrocinadors, no és d'estranyar que el redactat seguís les passes de la legislació de Mussolini i Goebbels. El seu article segon deixava ben clar les cinc funcions que corresponien a l'Estat per a dur a terme la seva «facultat ordenadora» sobre la Premsa:
El primer que cal notar és que ara ja no té sentit parlar de les limitacions a la llibertat de premsa. La política de premsa del franquisme no va suposar només un increment quantitatiu de les restriccions a l'exercici de la lliure informació, sinó un canvi qualitatiu de la funció del periodisme. Sinova cita les formulacions teòriques del falangista Maximiano García Venero, que sintetitzen molt bé les bases ideològiques sobre les que s'havia de sustentar la nova política de premsa a Espanya:
El periódico y el periodista servirán al Estado. [...] A un Estado fuerte corresponde una Prensa fuerte. No puede existir fortaleza en la Prensa si esta obedece a otros móviles, políticos o particulares, diferentes a los que inspiran el mismo Estado.
Així doncs, com diu Sinova: «el periodismo será concebido como una actividad de servicio al Estado; el periódico, como un instrumento de acción política; y el periodista, como un trabajador más de la Administración». Es discuteix de vegades si el règim de Franco pot ser qualificat de totalitari, de feixista o si s'assemblà més als règims autoritaris cabdillistes d'Amèrica Llatina; doncs bé, com veurem, pel que fa a la política de premsa no pot haver cap dubte: fou netament totalitari.
La llei que regí durant tot el primer franquisme fou redactada el 23 d'abril de 1938 —durant la guerra i per tant, en unes circumstàncies extraordinàries— per José Antonio Giménez Arnau per encàrrec de Ramón Serrano Súñer, aleshores ministre de Governació, i, tot i que fou dictada amb caràcter provisional, va estar vigent fins la «Llei Fraga» de 1966. Amb tals patrocinadors, no és d'estranyar que el redactat seguís les passes de la legislació de Mussolini i Goebbels. El seu article segon deixava ben clar les cinc funcions que corresponien a l'Estat per a dur a terme la seva «facultat ordenadora» sobre la Premsa:
- La regulació del número i extensió de les publicacions periòdiques
- La intervenció en la designació del personal directiu
- La reglamentació de la professió del periodista
- La vigilància de l'activitat de la Premsa
- La censura
Com observa Sinova, «el Estado se convertirá en el dueño de toda la actividad informativa: el que decidía cuántos periódicos podían ser publicados, el que señalaba lo que se podía decir y cómo, el que ordenaba lo que había que difundir en determinados momentos, el que ponía el límite a la labor de crítica, el que facultaba a las personas para ejercer el periodismo, el que sancionaba, en fin, cualquier mínima desviación de la norma impuesta». Les empreses periodístiques van continuar essent privades, però amb un director imposat pel Règim, el que de vegades originà penosos incidents amb els amos del diari (casos Pradera a Ya, Losada a ABC, Galinsoga a La Vanguardia...). Els periodistes foren depurats —la majoria dels que havien exercit al bàndol republicà durant la guerra foren condemnats a mort o a cadena perpètua— i s'examinà la seva conducta en relació amb el Moviment Nacional.
El Règim exercia la seva facultat de control de la informació principalment a través de consignes diàries d'obligat compliment sota pena de dures sancions i a través també d'una rigorosíssima censura. Sinova distingeix quatre etapes diferents, connectades amb els diferents titulars del ministeri de Governació. La primera, durant la primera meitat de la Guerra Civil (18 de juliol de 1936 a 31 de gener de 1938), va estar caracteritzada per l'autoritat militar: els organismes dedicats a controlar la premsa (pura propaganda de guerra en aquells moments) pertanyien a l'exèrcit i exercien les seves tasques al costat del quarter general de Franco. A aquesta etapa la seguí una (31 de gener de 1938 a 20 de maig de 1941) d'aproximació al nazisme i al feixisme comandada per Serrano Súñer, en la que es promulgà la llei d'abril de 1938 a la que ens hem referit. A la tercera etapa (20 de maig de 1941 a 27 de juliol de 1945) fou la Falange la que controlà la premsa i concedí alguns privilegis als seus òrgans de difusió. A la darrera etapa (27 de juliol de 1945 a 19 de juliol de 1951), tàcticament iniciada veient el rumb que prenia la Segona Guerra Mundial, el Règim intentà mostrar una imatge allunyada del totalitarisme i apropar-se a les democràcies occidentals, així que foren els sectors catòlics els que es feren càrrec del control de la informació.
La censura era d'una meticulositat aclaparadora i donava indicacions fins a extrems grotescos: temes i arguments sobre els que s'havia d'informar obligatòriament i sobre els que estava prohibit, discursos i notícies que havien de dur un comentari i els que no, paraules que havien de sortir en el titular i en el cos de la notícia, to general de l'escrit, ubicació de la notícia al diari o a la pàgina, columnat, tipus de lletra i si s'havien d'inserir fotografies... L'exaltació i adulació contínua de Franco fou una obsessió per al Règim, que farcia els diaris de ridículs ditirambes en el més pur culte a la personalitat estalinista, i que pel contrari suprimia qualsevol referència als ministres i a altres autoritats, no fos cas que poguessin fer-li ombra. Per a fer efectiu aquest control, les Delegacions Provincials elaboraven cada dia uns Fulls d'Inspecció en els que donaven compte al ministeri del compliment de les consignes per part del diaris sota llurs jurisdiccions.
En els dos posts anteriors vam veure les limitacions que va viure la premsa espanyola durant la Segona República, desconegudes per molts i que cal denunciar. Però malgrat les mancances i arbitrarietats que es patiren, no hi ha comparació possible: la situació durant la dictadura franquista fou infinitament pitjor i no té parió amb cap altre període anterior. El Règim s'apoderà completament dels mitjans de comunicació, convertint-los en instruments de propaganda durant dècades i sense deixar-los ni una escletxa de llibertat. Acabo citant Sinova: «Increíble o no, lo que se cuenta aquí sucedió. Y es bueno conocerlo. Sobre todo, para que no se repita».
El Règim exercia la seva facultat de control de la informació principalment a través de consignes diàries d'obligat compliment sota pena de dures sancions i a través també d'una rigorosíssima censura. Sinova distingeix quatre etapes diferents, connectades amb els diferents titulars del ministeri de Governació. La primera, durant la primera meitat de la Guerra Civil (18 de juliol de 1936 a 31 de gener de 1938), va estar caracteritzada per l'autoritat militar: els organismes dedicats a controlar la premsa (pura propaganda de guerra en aquells moments) pertanyien a l'exèrcit i exercien les seves tasques al costat del quarter general de Franco. A aquesta etapa la seguí una (31 de gener de 1938 a 20 de maig de 1941) d'aproximació al nazisme i al feixisme comandada per Serrano Súñer, en la que es promulgà la llei d'abril de 1938 a la que ens hem referit. A la tercera etapa (20 de maig de 1941 a 27 de juliol de 1945) fou la Falange la que controlà la premsa i concedí alguns privilegis als seus òrgans de difusió. A la darrera etapa (27 de juliol de 1945 a 19 de juliol de 1951), tàcticament iniciada veient el rumb que prenia la Segona Guerra Mundial, el Règim intentà mostrar una imatge allunyada del totalitarisme i apropar-se a les democràcies occidentals, així que foren els sectors catòlics els que es feren càrrec del control de la informació.
La censura era d'una meticulositat aclaparadora i donava indicacions fins a extrems grotescos: temes i arguments sobre els que s'havia d'informar obligatòriament i sobre els que estava prohibit, discursos i notícies que havien de dur un comentari i els que no, paraules que havien de sortir en el titular i en el cos de la notícia, to general de l'escrit, ubicació de la notícia al diari o a la pàgina, columnat, tipus de lletra i si s'havien d'inserir fotografies... L'exaltació i adulació contínua de Franco fou una obsessió per al Règim, que farcia els diaris de ridículs ditirambes en el més pur culte a la personalitat estalinista, i que pel contrari suprimia qualsevol referència als ministres i a altres autoritats, no fos cas que poguessin fer-li ombra. Per a fer efectiu aquest control, les Delegacions Provincials elaboraven cada dia uns Fulls d'Inspecció en els que donaven compte al ministeri del compliment de les consignes per part del diaris sota llurs jurisdiccions.
En els dos posts anteriors vam veure les limitacions que va viure la premsa espanyola durant la Segona República, desconegudes per molts i que cal denunciar. Però malgrat les mancances i arbitrarietats que es patiren, no hi ha comparació possible: la situació durant la dictadura franquista fou infinitament pitjor i no té parió amb cap altre període anterior. El Règim s'apoderà completament dels mitjans de comunicació, convertint-los en instruments de propaganda durant dècades i sense deixar-los ni una escletxa de llibertat. Acabo citant Sinova: «Increíble o no, lo que se cuenta aquí sucedió. Y es bueno conocerlo. Sobre todo, para que no se repita».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada