La llibertat de premsa a la Segona República. II. El segon bienni i el Govern del Front Popular

És unànimement acceptat pels historiadors que la victòria de les dretes en les eleccions de novembre de 1933 —les primeres amb sufragi femení— no va ser mai acceptada per les esquerres, que s'identificaven amb el règim i es consideraven les úniques legitimades per a governar. Els resultats eren, però, inapel·lables: 259 diputats de dreta, 119 de centre i 95 d'esquerra. L'entrada al govern de tres ministres de la CEDA el primer d'octubre de 1934 —d'altra banda, la força política més votada, amb 115 escons— fou el motiu al·legat per a l'inici d'una revolució a Astúries i a Catalunya, que s'estengué per tota la península i es va saldar amb més de quatre mil morts. No és el moment d'entrar en detall en aquest episodi, però vull traslladar l'anàlisi de Santos Juliá que cita l'autor:

Las primeras manifestaciones de dirigentes socialistas sobre la necesidad de adueñarse de todo el poder o de conquistarlo por los medios que fuese, lo que no excluía naturalmente el empleo de la violencia, no guardan relación alguna con un presunto temor a a amenaza del fascismo. Los socialistas comenzaron a elaborar el discurso de la conquista del poder inmediatamente que fueron excluidos del Gobierno y ante la perspectiva de que fuesen los radicales quienes se hicieran con la Presidencia.

En els turbulents temps en que governà la dreta —sis ministres de Governació en dos anys— la norma foren els estats d'excepció en una o altra part del territori, i conseqüentment, la suspensió dels drets individuals d'acord amb la llei d'Ordre Públic amb què s'havia dotat la República. Quant a la llibertat de premsa, la novetat més destacable era que la suspensió arbitrària de diaris va ser reemplaçada per la censura prèvia, i que les tornes canviaren i aquest cop foren els diaris d'esquerra els perseguits. La batuda que sofriren els diaris d'esquerra fou tan indiscriminada com la que patiren els de dretes arran de la sanjurjada: no només els que secundaren la vaga general revolucionària i atiaren el conflicte armat foren suspesos, sinó també molts altres en raó únicament de la seva ideologia.

La reinstauració de la censura prèvia fou un cop dur per a la premsa, que a més tenia prohibit deixar a la vista les esmenes dels censors en forma d'espais en blanc o de línies il·legibles, i havia de limitar-se a inserir el rètol de «visado por la censura» a primera plana. Les autoritats buscaven limitar l'impacte de notícies relacionades amb la seguretat ciutadana i resguardar-se de les crítiques a la seva gestió, però el seu zel arribava a extrems absurds, com el de suprimir textos del Diario de Sesiones o declaracions dels mateixos ministres (!).

Per a substituir la llei d'Impremta de 1883, el Govern conservador va enviar a Corts un nou text, impulsat per José María Gil Robles, el líder de la CEDA. La llei tenia molt presents els fets de 1934 i en la seva concepció hi bategava la limitació dels «excessos periodístics». Malgrat alguns aspectes liberals, el text estava plantejat a la defensiva i facultava al Govern per a establir la censura prèvia sota unes condicions difuses que obrien la porta a l'arbitrarietat. Com a mostra, aquest paràgraf de l'article 18è:

Los que publicaran hechos falsos, de los que pueda resultar algún peligro para el orden público o dañen los intereses o al crédito del Estado o de sus organismos, o reprodujeren documentos oficiales sin la debida autorización, comprometiendo la seguridad o el prestigio del Estado o los intereses de la economía nacional [...] serán castigados con la pena de prisión menor en su grado medio y prisión mayor en un grado mínimo y multa de 2.500 a 10.000 pesetas.

De nou quedava el Govern encarregat de decidir què era un «fet fals», què podia resultar perillós per a l'ordre públic, que danyava el crèdit de l'Estat i què comprometia el seu prestigi. El projecte va topar-se amb el rebuig unànime d'una premsa escarmentada, tipa de viure permanentment sota vigilància i en un estat d'excepcionalitat, i va arribar al Congrés sense convençuts defensors. Després de vàries sessions parlamentàries el projecte va quedar aparcat sense arribar mai a ser aprovat.

La convocatòria d'eleccions generals el 7 de gener de 1936 per al següent 16 de febrer porta acompanyat l'aixecament l'estat d'excepció a tota Espanya a fi de que es pugui celebrar la campanya electoral amb normalitat democràtica. Per primer cop des de la instauració de la República la premsa gaudirà de totes les garanties que la Constitució els ofereix (tot i que, incongruentment, els partits polítics no podien utilitzar la ràdio per a fer propaganda i els cartells havien de sotmetre's a l'autorització governamental). Poc va durar l'alegria: el dia després de les eleccions, en les que el Front Popular va resultar vencedor, el Govern en funcions va declarar l'estat d'alarma, pressionat per la cúpula militar i temorós d'eventuals accions violentes. Havent dimitit Portela Valladares i format un nou Govern sota la presidència de Manuel Azaña, l'estat d'alarma no fou revocat i es mantingué ininterrompudament fins l'esclat de la guerra civil. La censura prèvia que portava associat l'estat d'alarma va fer que els diaris es veiessin impedits d'informar sobre els nombrosos casos de violència política que van tenir lloc en aquelles jornades. Els diaris denunciaven una diferent vara de medir segons si es tractés d'un mitjà afí o crític al Govern, i potser el cas més esperpèntic d'aquesta darrera etapa foren les instruccions que la censura va imposar a la premsa per al tractament de dos sonats atemptats: l'assassinat del tinent d'Assalt José Castillo i del cap de l'oposició José Calvo Sotelo. El Ministeri de Governació va prohibir als diaris publicar més que una simple referència a la «mort» (que no «assassinat», paraula censurada) del polític monàrquic, i el director general de Seguretat Alonso Mallol elogiava la militància comunista del tinent Castillo i el qualificava de «nuevo mártir de la República», mentre que instruïa d'aquesta manera als periodistes sobre l'altre cas (parla Benjamín Bentura, un dels periodistes presents): «Él lamentaba lo ocurrido, pero si había de ser sincero, tenía que decir que sentía enormemente la muerte del teniente Castillo. [...] [Nos dijo] que no nos molestáramos en hacer la información sobre el asesinato de Calvo Sotelo. Era criterio del Gobierno que no se diese más que la noticia de la muerte del político monárquico». Per a molts historiadors, l'assassinat del cap de l'oposició, executat per membres de la Guàrdia d'Assalt i de la Guàrdia Civil, fou el detonant que desencadenà la rebel·lió militar que duria a la guerra civil.

L'assaig de Sinova no deixa marge al dubte: la llibertat de premsa durant la Segona República espanyola no passaria cap filtre democràtic sota els nostres estàndards actuals. Si bé les lleis de Premsa que promulgaren els successius Governs tingueren una certa contestació parlamentària (Sinova exposa les crítiques del monàrquic Ossorio i del liberal Royo Villanova), el cert és que, com assenyala l'autor, «la represión gubernamental contra la Prensa ejercida muchas veces a espaldas de la opinión pública representa una página oscura que no es ético desconocer y que califica muy negativamente a los políticos responsables de la República y al sistema mismo».

La llibertat de premsa a la Segona República. I. El primer bienni

Per als interessats en les conflictives relacions entre premsa i poder a l'Espanya del segle XX resulta inevitable recalar en els treballs de Justino Sinova, professor de Teoria de la Comunicació, periodista i autor de diversos llibres de política i comunicació. Entre les seves publicacions cal destacar un estudi sobre la llibertat de premsa a la Segona República i un sobre la censura durant el primer franquisme (premi Espasa d'assaig).

Dels dos, potser el més interessant a priori és el dedicat a la Segona República, ja que aquest període gaudeix actualment d'una reconstrucció idíl·lica que ha acabat per persuadir a molts de que fou una època de llibertat, justícia i prosperitat sense parió. Doncs bé, Sinova ens mostra com, al menys quant es refereix a la llibertat de premsa —un dels pilars de qualsevol sistema que vulgui dir-se democràtic, no ho oblidem—, això no fou així ni de bon tros. Val la pena fer un recorregut cronològic pels cinc anys escassos que durà el règim i palesar l'evolució de la legislació i de l'aplicació executiva al respecte.

El nou règim s'inicià amb la posada en vigor de la Llei d'Impremta de 1883, elaborada durant la Restauració. La llei era prou liberal en el seu contingut (per exemple, limitava l'arbitrarietat política en requerir d'una sentència judicial per a dur a terme el tancament d'un diari) i no va trobar contestació quan s'establí com a mesura provisional. El problema és que aquesta llei convivia amb una altra que la podia eventualment buidar de contingut: l'Estatut Jurídic del que es dotà el Govern republicà mentre no es promulgués la nova Constitució, que tenia com a darrera disposició l'autorització per a sotmetre la llibertat personal i els drets ciutadans a un «règim de fiscalització governativa» sota determinades condicions:

El Gobierno provisional, a virtud de las razones que justifican la plenitud de su poder, incurriría en verdadero delito si abandonase la República naciente a quienes desde fuertes posiciones seculares y prevalidos de sus medios, pueden dificultar su consolidación. En consecuencia, el Gobierno provisional podrá someter temporalmente los derechos del párrafo cuarto a un régimen de fiscalización gubernativa, de cuyo uso dará asimismo cuenta circunstanciada a las Cortes Constituyentes.

Tot i que el nou règim s'enfrontava a grans reptes, resultava clar que la disposició sisena tenia un redactat prou ambigu com per a permetre l'arbitrarietat del Govern sense que fos possible el sotmetiment real i efectiu a la llei o al Parlament. I Sinova mostra amb nombrosos exemples com així fou: durant el primer bienni, les suspensions i les fortes multes als diaris —principalment els de dreta, però també els d'extrema esquerra— se succeïren sense pausa (i sense intervenció judicial). Aquestes suspensions s'executaven en molts casos sense exposar els motius i sense especificar la durada, el que deixava a les empreses periodístiques en una total indefensió, a la mercè del caprici de l'autoritat competent (el Govern per a la premsa nacional, els governadors civils per a la provincial). El concepte de llibertat de premsa queda retratat molt clarament en aquestes declaracions de Miguel Maura, primer ministre de Governació:

Éste es un régimen de libertad, pero [...] las informaciones tendenciosas o las noticias tergiversadas tendrán una sanción fulminante, porque todo régimen político que nace hay que respetarlo para que se consolide en bien del país.

Jutge i part, el Govern decidia què era «tendenciós», què «tergiversat» i no s'estava de confondre interessadament la legítima crítica al Govern —sovint molt dura— amb l'atac al règim.

El gravíssim problema de la violència, que desbordava el Govern, va convèncer Azaña de que calia una nova norma que els dotés de més mitjans repressius. Així, Azaña va dictar en quaranta-vuit hores la que seria la Llei de Defensa de la República, una llei d'excepció que va ser tramitada d'urgència per evitar el debat amb l'oposició, que no va conèixer el seu contingut fins que es presentà a la cambra per a ser votada el 21 d'octubre de 1931. La llei considerava «actes d'agressió a la República», per exemple, «la difusión de noticias que puedan quebrantar el crédito [del govern, se suposa] o perturbar la paz o el orden público» i també «la apología del régimen monárquico» (és a dir, la seva defensa o lloança pública!), i facultava al Govern, de nou constituït en l'única instància decisòria, per a suspendre els diaris o multar-los durament si la incomplien. Azaña, com Maura, es justificava distingint entre «la verdadera Prensa» —l'afí— i «esos reptiles que circulan por la sombra» —la crítica.

La Constitució republicana, promulgada el 9 de desembre de 1931, reconeixia la llibertat d'expressió d'aquesta manera (article 34):

Toda persona tiene derecho a emitir libremente sus ideas y opiniones, valiéndose de cualquier medio de difusión, sin sujetarse a la previa censura.
En ningún caso podrá recogerse la edición de libros y periódicos sino en virtud de mandamiento de juez competente.
No podrá decretarse la suspensión de ningún periódico, sino por sentencia firme.

Aquesta redacció moderna i liberal, impecable, va quedar en no-res perquè el Govern va aconseguir la pròrroga de la Llei de Defensa de la República, un instrument de poder al que no volien renunciar i que els permetia suspendre els drets individuals sense necessitat de resolució judicial. Azaña va haver de convèncer al seu Consell de la urgència del cas, ja que un cop aprovada la Constitució la Llei de Defensa de la República esdevindria automàticament anticonstitucional, i en una altra ràpida maniobra va aconseguir incloure-la com a llei transitòria de la Constitució un dia abans de la seva aprovació. Casares Quiroga, nou ministre de Governació després de la dimissió de Miguel Maura en desacord pel, al seu entendre, caràcter anticatòlic de la nova Constitució, fou l'encarregat d'aplicar la llei. D'entre les actuacions contra la premsa en aquest període, la més sonada va tenir lloc després de la sanjurjada, quan es van suspendre cent vint-i-set diaris i revistes de dretes als que el Govern no va dubtar en atribuir connivència amb l'intent de cop d'Estat.

Més endavant el Govern elaborà dues lleis que tindrien molta influència en la situació de la premsa: una que suprimia la premsa militar, aquella que deia representar l'opinió de l'exèrcit, i una nova llei d'Ordre Públic. Aquesta darrera començava per considerar que entre els actes que afectaven a l'ordre públic s'havien de comptar els realitzats d'acord amb l'article 34 de la Constitució, és a dir, els teòricament emparats per la llibertat d'expressió. Preveia tres estats d'excepció (de prevenció, d'alarma i de guerra) i per a cadascun establia mesures diferents sobre l'activitat dels diaris, que incloïen l'obligatorietat de presentar en el Ministeri de Governació tres exemplars de l'edició del dia una hora abans de la distribució, el dret a sotmetre a censura prèvia tots els impresos i a la seva recollida i suspensió, a més de severes multes. Com veurem en el proper post, aquesta llei aprovada per l'esquerra fou utilitzada per la dreta contra els mitjans d'esquerra durant el bienni radical-cedista.

Acabo aquestes notes amb una reflexió sobre el protagonista màxim d'aquest bienni. Sinova no oculta la seva antipatia per Manuel Azaña, a qui descriu com un egòlatra superb, demagog i de tics cabdillistes i autoritaris. Val la pena contrastar aquesta imatge amb la de l'audaç home d'estat que ens oferia una obra de la que vam parlar en el passat. Si en l'assaig d'Eduardo García de Enterría Azaña era un liberal reformista que establí el principi fonamental del valor normatiu de la Constitució, Sinova ens mostra com el mateix polític convertí en paper mullat la lletra de la Carta Magna pel que fa a la llibertat de premsa en mantenir vigent la Llei de Defensa de la República, radicalment incompatible en esperit. Dos retrats ben diferents que ajuden a entendre millor a aquest polièdric personatge i el moment històric en que governà.

(cont.)

Simfonia per a improvisadors

Dave Douglas és un dels jazzmen més interessants dels darrers quinze anys. El 2002, en ple apogeu de la seva carrera, el Festival de Jazz de Sant Sebastià el va convidar a tocar amb tres formacions diferents: el Tiny Bell Trio, el nou quintet amb el que acabava de llançar The Infinite (amb Uri Caine i el virtuós tenor Chris Potter) i finalment, un grup de bregats improvisadors entre els que es trobaven els holandesos Misha Mengelberg i Han Bennink (amb els que havia gravat Four in One l'any anterior). Tres projectes musicals molt diferents, i tres concerts que guardo en el record com alguns dels millors als que he assistit.

Des d'aleshores no havia tornat a veure Douglas en directe. Fins enguany, ja que ha estat l'encarregat de cloure la vint-i-novena edició del Festival de Saalfelden (Àustria), amb un altre plantejament musical que demostra que no ha perdut les ganes d'evitar camins transitats i que tot el que fa mereix ser seguit amb atenció. A la petita vila alpina va reinterpretar la Symphony for Improvisers que Don Cherry va enregistrar el 1966. Cherry, alter ego d'Ornette Coleman i partícep en les gravacions que donaren origen al free jazz nord-americà, es va mantenir durant molts anys en un segon pla i només va començar a produir discs al seu nom el 1965, set anys després de debutar en el Something Else!!! de Coleman, un disc que va canviar el rumb del jazz en alliberar-lo de la tirania del tempo rígid, el centre tonal i la progressió d'acords. Si Cherry va composar l'obra originalment per a septet, Douglas va recrear-la amb un doble quartet que recordava en concepte els que Ornette va acarar al seu disc Free Jazz. Si bé la formació de Cherry comptava amb talents com Pharoah Sanders, Gato Barbieri, Ed Blackwell i Jean-François Jenny-Clarke, entre els músics que acompanyaven Douglas també n'hi havien alguns d'excepció: Andrew Cyrille i Hamid Drake, dues llegendes de la bateria lliure, i Roy Campbell doblant-lo a la trompeta. I com a colofó, un músic que va participar en el disc de Cherry i que repetia ara: el septagenari contrabaixista Henry Grimes, protagonista d'una curiosa peripècia personal en estar apartat dels escenaris durant trenta-cinc anys.

El mot «simfonia» reflecteix bé el que Cherry va concebre, i el concert va consistir en una única peça d'una hora de duració, en la que s'anaren succeïnt els diàlegs entre parelles d'instruments, les parts arranjades i la improvisació col·lectiva, tot combinant l'exhuberància expressionista de la New Thing amb passatges més intimistes. El so i el fraseig van sonar deliberadament retro i transportaren l'audiència a una època i a un estil que ja han deixat d'existir, un free jazz que ha acabat bé incorporat al llenguatge mainstream (després de llimar-li les arestes) o bé desbordat per la improvisació lliure (més ferotge i sense concessions). El concert va acabar amb el públic dempeus, aplaudint llargament i calorosa en reconeixement a la vàlua d'aquest gran músic al que no es pot perdre la pista.

[...]

Política de cercavila. Miquel Porta Perales, avui a l'ABC.

Febrer del 70: Munic a l'escaquer de l'Orient Mitjà

Enguany es commemora el seixantè aniversari de la fundació de l'estat d'Israel. La ciutat de Munic ha estat escenari involuntari de l'externalització d'aquest llarg i sagnant conflicte en vàries ocasions. La més tristament famosa és el segrest el 5 de setembre de 1972 dels atletes israelians que participaven als Jocs Olímpics, amb el tràgic desenllaç d'onze esportistes i un oficial de la policia contraterrorista alemanya morts. L'anomenada «Massacre de Munic», que va decidir Golda Meir a ordenar al Mossad l'eliminació, onsevulla que es trobessin, dels dirigents de Setembre Negre que havien planificat i organitzat la matança (l'operació Mivtzah Za'am Hael, «Còlera de Déu»), és ben coneguda, i més encara després del recent film de Steven Spielberg. Però jo vull parlar sobre dues altres, anteriors en el temps i de menor ressò internacional.

La primera va tenir lloc el 10 de febrer de 1970. Dos jordans i un egipci, membres del Front Popular per a l'Alliberament de Palestina (FPAP), van atacar amb pistoles i granades de mà l'autobús d'enllaç de l'avió de la companyia israeliana Al El a l'aeroport de Munic. Un passatger va morir en llençar-se sobre una de les bombes per a salvar els altres, i vuit més (onze, segons altres fonts) van resultar ferits. Entre els ferits s'hi trobava l'actriu Hannah Marron, a qui van haver d'amputar una cama. Després de l'atemptat les sinagogues i els centres de la comunitat jueva a la República Federal Alemanya van restar sota protecció policial. Els terroristes van ser detinguts i empresonats, però pocs mesos després van ser posats en llibertat en intercanvi pels hostatges presos en els segrestos de Dawson's Fields, els que protagonitzaren membres del FPAP el setembre de 1970 amb el segrest, desviament a Jordània i detonació (prèvia evacuació del passatge) de quatre avions comercials. Els fets de Dawson's Fields suposaren una humiliació política per al rei Hussein de Jordània, incapaç de controlar els terroristes instal·lats al seu propi territori, i foren el desencadenant de la duríssima repressió coneguda com a «setembre negre».

Només tres dies més tard, el 13 de febrer de 1970, la ciutat va patir un altre atemptat, més cruel fins i tot: l'incendi provocat de la Llar de Jubilats Jueva. Set residents hi van perdre la vida i nou més van resultar ferits. Es va oferir una recompensa de 100,000 DM (25,000 dòlars) per a qualsevol pista que conduís a la detenció dels criminals, sense èxit. El president de la RFA Gustav Heinemann i el ministre de l'interior Hans-Dietrich Genscher van ser presents al funeral per les víctimes, i el govern contribuí a la reconstrucció de la llar amb un donatiu d'un milió de marcs. La biblioteca jueva de Munic va rebre el nom d'una de les víctimes, Siegfried Oppenheimer. Aquesta acció terrorista evidencia fins a quin punt els atacs no eren antisionistes, ni tan sols antiisraelians, sinó purament antisemites. Aquests fets van servir per estretir relacions entre Israel i l'RFA, que intentaven normalitzar-se —no sense dificultats pel viu record de l'Holocaust— des de feia uns anys. El mateix mes de febrer de 1970 el ministre israelià d'afers exteriors Abba Eban va visitar oficialment l'Alemanya occidental, la primera visita d'aquestes característiques des de la creació de l'Estat d'Israel. La visita, marcada per les extremes mesures de seguretat, va incloure una visita al camp de concentració de Dachau, on Eban va resar un kaddish. Es signà el cinquè acord d'ajuda econòmica entre els dos països i molts altres ajuts a projectes culturals. Aquell mateix any la col·laboració mútua es va intensificar amb altres accions: a l'estiu, les companyies teatrals Habimah i Cameri visitaren el país convidades pel govern, Israel va tenir representació al festival de cinema de Berlín, vint-i-dues editorials israelianes van participar a la Fira de Frankfurt, etc.

Els atemptats antisemites no es van deturar aquí, tot i que molts d'ells es van aconseguir frustrar. A tall d'exemple, el 31 de juliol de 1982 una bomba va esclatar dins una maleta a la terminal de la companyia El El a l'aeroport de Riem i va ferir cinc persones. El 14 de març de 1996 a Amberes la policia belga va trobar explosius i morters destinats a Munic a l'Iran Kollahdooz, un buc de càrrega iranià. En una data tan propera com el 9 de setembre de 2003 la policia alemanya va requisar grans quantitats de TNT, armes de foc i granades al grupuscle neonazi Kameradenschaft Süd, que pretenien atemptar contra un acte en commemoració de l'aniversari de la Kristallnacht. La cerimònia, que havia de marcar la construcció de la nova sinagoga de la ciutat, havia de comptar amb la presència del president federal Johannes Rau i altres personalitats polítiques.



[Es pot trobar més informació en l'American Jewish Year Book de 1971, en els capítols dedicats a l'Europa Central (p. 389) i a Israel (p. 431)]