Tensions amb els nacionalistes (hongaresos) (I)

L'Imperi Austro-hongarès ha estat posat per molts nacionalistes com a exemple de règim polític en el que convivien harmònicament diferents nacionalitats amb gran autonomia unides poc més que pel pacte amb la Corona. L'harmonia en la convivència, però, no fou tal, i l'anàlisi de les tensions que originaren les contínues demandes de les minories de l'Imperi —principalment els hongaresos, però també els txecs, eslovacs, eslovens...— és el punt d'arrancada de El Estado fragmentado. Modelo austro-húngaro y brote de naciones en España (2006) de Francisco Sosa Wagner i el seu fill Igor Sosa Mayor. Com es desprèn del subtítol, el llibre pretén també trobar analogies amb la situació espanyola actual. L'autor sap del que es parla: catedràtic de Dret i assagista, fou membre de la Comissió d'Experts que va dissenyar el model autonòmic espanyol i redactor de l'Estatut d'Autonomia d'Astúries, a més d'exercir càrrecs d'alt nivell durant els primers governs socialistes. El seu desencís per unes reformes que, al seu entendre, traeixen l'esperit original del model autonòmic i afebleixen l'Estat i la igualtat dels ciutadans en tot el territori, té una peculiar nota al marge: Sosa Wagner fou membre del tribunal que va avaluar el treball de final de carrera de José Luis Rodríguez Zapatero. Aquesta motivació personal potser és el que llasta la darrera part del llibre, menys penetrant que la primera, on es cau en un cert tremendisme i es fan algunes propostes d'impossible aplicació. Però és a la primera part de l'assaig al que em vull referir, redactada a mitges entre pare i fill i centrada en la història dels conflictes al si de l'Imperi Austro-Hongarès per l'existència de diversos nacionalismes en pugna.


L'empenta de la Revolució Francesa troba als territoris germànics molta resistència, i la victòria a les guerres napoleòniques presentaran l’Imperi Austríac com a abanderat de la causa absolutista. El retorn a l’Antic Règim se sella al Congrés de Viena de 1815, i la política austríaca serà guiada per Metternich, primer sota el regnat de Franz II, però especialment quan Ferdinand I, discapacitat mental, accedeix al tro. Metternich seguirà unes directrius netament despòtiques, amb censura de premsa i lluita aferrissada contra el liberalisme i el nacionalisme.

Malgrat el retorn al règim de monarquia absoluta, els vents de canvi portats pels ideals de la Revolució Francesa, l'incipient desenvolupament industrial i l'impacte del pensament nacionalista duran a un progressiu augment de les demandes liberalitzadores per part de la nova classe en auge, la burgesia. Aquest descontent cristal·litzarà en les revolucions de 1848 («la Primavera dels Pobles»), que tot i que foren sufocades, deixaran una empremta decisiva en la història posterior. Aquell any Franz Joseph I accedí al tro de l'Imperi austríac. El territori sobre el que governa és un mosaic de llengües i nacionalitats, que començaran a reivindicar un tracte diferenciat dins l'organització de l’Imperi.

La cerca de la unitat entre alemanys imposarà unes condicions ètniques que l'Emperador austríac no podrà acceptar, perquè rebaixaria la seva autoritat sobre les minories no alemanyes. Aquest fet impedirà la fundació d'una gran associació alemanya i de retruc farà néixer un sentiment nacionalista entre els austríacs alemanys, que fins aquell moment —per ser la majoria dominant— no en tenien. Paral·lelament, aquell any va tenir lloc un Congrés Eslau que discutiria la situació d'aquests pobles a la Monarquia, on s'apostà per un federalisme fonamentat en bases històriques o ètniques. La renovada força de la causa absolutista frustrà aquestes expectatives federalistes, però la derrota contra Prússia el 1866 forçà l'Emperador a cedir en les demandes de la minoria més reivindicativa, l'hongaresa, a fi de frenar les tendències centrífugues i mantenir l'estabilitat política en els seus dominis. Així, el 1867 se signa el «Compromís Austro-hongarès» (Ausgleich) que reconeixia al Regne d'Hongria com una entitat autònoma dins de l'Imperi Austríac i l'equiparava políticament a Àustria. Franz Joseph fou coronat Rei d'Hongria aquell any i l'Imperi passà a anomenar-se «Austro-Hongarès».

Les decisions de transcendència històrica no s'acaben amb el «Compromís»: aquell any també es promulga a Àustria una Constitució liberal que reconeix teòricament el dret dels pobles a la defensa i conservació de la seva nacionalitat i llengua. Aquesta constitució marcarà l'inici de l'era liberal, on la implantació del capitalisme serà essencial. Els partits austríacs apareguts des d'aleshores seran germanòfils i coincidents amb el model territorial de l'Emperador.

Val a dir que aquest tracte de favor a Hongria va tenir efectes en els altres pobles de l'Imperi, que se sentiren discriminats respecte dels magiars. Tampoc no va calmar els ànims d'Hongria, que se sentiren legitimats en les seves demandes i provocaren moltes tensions amb Àustria, a causa de la gelosa vigilància que exerciren sobre les seves competències (que anaren estenent fins a gairebé fer desaparèixer els afers comuns entre els dos Länder) i també per una freqüent deslleialtat envers la Corona. Als hongaresos els interessava la debilitat austríaca i van tensar la corda tot el possible. Les contínues concessions d'Àustria no van aplacar als hongaresos, que les consideraven drets adquirits i es creixien a cada nova petició, fins el punt que el 1905 fou el partit independentista hongarès el vencedor a les eleccions, amb la conseqüent radicalització de les seves postures.



(cont.)