Viatge a l'Europa més desemparada

Quan pensem en l'Europa de l'Est, segurament ens vénen a la ment aquelles capitals d'esplendorós passat imperial, com Praga i Budapest, o bé grans ciutats pletòriques d'història: Varsòvia, Bratislava, Zagreb, Ljubljana, Belgrad, Vílnius, Cracòvia, Sarajevo, Bucarest, Gdańsk, Kaliningrad...

Tanmateix, i acceptant que sempre ha estat difícil traçar la frontera oriental del nostre continent, hi ha una altra Europa de l'Est, una de menystinguda i gairebé oblidada. Andrzej Stasiuk la recorre i escriu les seves impressions a De camino a Babadag (Jadąc do Babadag, 2005), guanyadora del premi literari polonès més prestigiós, el Nike. El llibre el formen un seguit de textos escrits durant els seus múltiples viatges per la rebotiga d'Europa, una mena d'On the Road eslau, com ell mateix afirma en una entrevista. L'autor renuncia a erigir-se en protagonista i deixa que siguin el paisatge i les seves gents els que parlin al llibre. Stasiuk recorre territoris fronterers i llogarets d'Eslovàquia, Albània, Eslovènia, Romania, Moldàvia, l'oest d'Ucraïna i l'est d'Hongria. Fins i tot visita països inexistents, com Transnístria, una estreta franja de territori moldau que segueix el curs del riu Dnièster i fa frontera amb Ucraïna, que el 1990 es declarà independent de Moldàvia però que no gaudeix de reconeixement internacional. Totes elles són terres en les que s'ha aturat el temps i per les que la prosperitat ha passat de llarg:

Husmearía en busca de lo pasado, buscaría aquel incesante «antaño» que en mi tierra es presente, ya que el «mañana» en realidad nunca llega porque se detiene en países remotos cautivado por sus encantos, sobornado o, tal vez, simplemente cansado. Lo que ha de venir nunca llega hasta allí, pues se agota por el camino y se extingue como el resplandor de un farol lejano. Allí reina la decadencia perpetua y los niños nacen cansados.

L'abandó i la misèria és tal que Stasiuk pot permetre's el luxe d'intercalar una descripció del districte de Sinistra i el lector desprevingut no distingirà entre la realitat i la ficció literària. Només Eslovènia («aquel país ordenado y arreglado que recordaba el sueño habsburgués de la misión civilizadora del Imperio») desentona en aquest quadre, i és precisament on l'autor sembla sentir-se més fora de lloc. La follia dels tirans autòctons, a l'empara del règim soviètic, és el principal culpable de l'esfondrament d'aquests països. Stasiuk pren la vila moldava de Baurci com exemple: «Baurci era el verdadero final de la Revolución. Eso parecía. No quedaba nada que pudiera ser útil, nada que tuviera ningún valor». I remata amargament: «Setenta años a tomar por culo».

El lector difícilment se sentirà atret pels paratges que Stasiuk descriu al llibre. No hi ha cap grandesa en ells, ni gota de romanticisme, i la seva pobresa no seduirà els turistes occidentals, que prefereixen entendrir els seus cors visitant misèries més exòtiques i remotes. Però aquests territoris també són part d'Europa, de la nostra pulcra i civilitzada Europa, i ja és hora de que surtin del racó on els hem relegat.