Guerra i llenguatge
Per la gran estima que tinc a l'autor, escric aquestes línies amb remordiments. Guerra y lenguaje (2007), d'Adan Kovacsics, m'ha produït una certa decepció. Un títol tan prometedor... i un llibre que sembla quedar-se a mitges. Kovacsics dóna moltes pinzellades, però es queda en l'esbós de la composició; obre moltes portes, però no acaba de travessar-ne el llindar. Un cop acabada la lectura, encara no sé ben bé què volia oferir-nos.
En aquesta obra inclassificable, a cavall de gèneres, hi desfilen tots els que en un moment històric molt determinat van intuir la crisi del llenguatge: Hofmannsthal, Musil, Benjamin, Mauthner, Wittgenstein, Rilke, Celan, Ingeborg Bachmann... i per sobre de tots, majestuós, Karl Kraus. I si bé l'editor de Die Fackel és la referència ineludible quant a la relació entre llenguatge i guerra —o entre llenguatge i poder, que ve a ser el mateix—, hom hi troba a faltar Klemperer, l'estudiós de la llengua del Tercer Reich. Per contra, hi descobreixo alguns enigmàtics autors que caldrà rastrejar: Heimrad Bäcker i les seves Nachschriften (no traduïdes i descatalogades fins i tot en llengua alemanya), i Oswald Wiener i la seva novel·la Die Verbesserung von Mitteleuropa. La crisi del llenguatge, juntament amb la del subjecte i la de l'art, marquen l'inici de la modernitat, que Kovacsics data el 18 d'octubre de 1902 amb la publicació de la Carta de Lord Chandos de Hofmannsthal. Tot i que l'autor abordi principalment els anys que van de l'ocàs dels Habsburg fins a la segona postguerra, el cert és que aquesta preocupació pel llenguatge i els seus límits serà una constant durant tot el segle XX, i constitueix el principal interès de bona part de la filosofia moderna i d'altres humanitats, en allò que s'ha donat en anomenar el «gir lingüístic».
I nogensmenys em sembla que a Kovacsics li manca aquella ambició que tenia Josep Casals en les seves Afinidades vienesas, per citar un assaig amb què comparteix alguns trets. Malgrat tenir-lo acorralat, no acaba de rematar la feina, no acaba d'«engrapar el segle pel coll», com deia Canetti.
En aquesta obra inclassificable, a cavall de gèneres, hi desfilen tots els que en un moment històric molt determinat van intuir la crisi del llenguatge: Hofmannsthal, Musil, Benjamin, Mauthner, Wittgenstein, Rilke, Celan, Ingeborg Bachmann... i per sobre de tots, majestuós, Karl Kraus. I si bé l'editor de Die Fackel és la referència ineludible quant a la relació entre llenguatge i guerra —o entre llenguatge i poder, que ve a ser el mateix—, hom hi troba a faltar Klemperer, l'estudiós de la llengua del Tercer Reich. Per contra, hi descobreixo alguns enigmàtics autors que caldrà rastrejar: Heimrad Bäcker i les seves Nachschriften (no traduïdes i descatalogades fins i tot en llengua alemanya), i Oswald Wiener i la seva novel·la Die Verbesserung von Mitteleuropa. La crisi del llenguatge, juntament amb la del subjecte i la de l'art, marquen l'inici de la modernitat, que Kovacsics data el 18 d'octubre de 1902 amb la publicació de la Carta de Lord Chandos de Hofmannsthal. Tot i que l'autor abordi principalment els anys que van de l'ocàs dels Habsburg fins a la segona postguerra, el cert és que aquesta preocupació pel llenguatge i els seus límits serà una constant durant tot el segle XX, i constitueix el principal interès de bona part de la filosofia moderna i d'altres humanitats, en allò que s'ha donat en anomenar el «gir lingüístic».I nogensmenys em sembla que a Kovacsics li manca aquella ambició que tenia Josep Casals en les seves Afinidades vienesas, per citar un assaig amb què comparteix alguns trets. Malgrat tenir-lo acorralat, no acaba de rematar la feina, no acaba d'«engrapar el segle pel coll», com deia Canetti.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada