No som els últims

Dopo di allora, ad ora incerta,

Quella pena ritorna,

E se non trova chi lo ascolti

Gli brucia in petto il cuore.
Primo Levi, Il superstite

Explica que el primer que va veure quan arribà a Dachau foren desenes de cadàvers escampats per terra. Cossos esbarriats al costat dels barracons, a les latrines, a l'entrada dels forns crematoris. Un dia, un amic txec li va dir: «Veus?, en un dia o dos passarem per aquesta xemeneia. Mai més podrà tornar a succeir quelcom de semblant. Som els últims que veurem una cosa així». Però Zoran Mušič no pensava que fossin els últims.

M'escapo a Barcelona per visitar l'exposició del pintor eslovè que programa la Fundació Caixa Catalunya a La Pedrera. A banda dels paisatges venecians i dàlmates i dels sensacionals retrats, la mostra inclou alguns dibuixos i pintures de la sèrie Nous ne sommes pas les derniers. Mušič, el presoner número 128231, va començar a pintar in situ el que veia al camp de concentració, servint-se de tot allò que tenia a mà: paper higiènic, un petit guix de color marró, restes de tinta de sípia diluïda en aigua... i arriscant la vida amb aquesta activitat. Dels cent-vuitanta dibuixos originals només se'n conserven trenta-cinc, la majoria dels quals estan al Kunstmuseum de Basilea.

Quan Mušič i els seus companys de captiveri van ser alliberats per l'exèrcit americà l'abril de 1945, l'artista va decidir enterrar els records i no fer-ne el motiu de la seva obra. Primer restaren latents, però després burxaren per resorgir fins que vint-i-cinc anys més tard —l'hora incerta que Levi manlleva de Coleridge— començà a treballar en el seu cicle més conegut. La memòria postergada: «Yo no sabía que pintaría otra vez cadáveres. Es un tema que vuelve a surgir cuando cualquier otro se ha vuelto imposible, cuando ya no puedo pintar las cosas que me gustan». En aquests anys la tècnica de Mušič ha madurat; segueix anant a contracorrent, no se sent a gust amb el llenguatge abstracte que monopolitza l'art modern i es refugia en el dibuix, en els grans mestres que havia estudiat a El Prado i a Toledo. La represa dels anys setanta està formada per olis i dibuixos amb la figura humana com a protagonista, que retraten l'horror de l'experiència viscuda: morts amuntegats, persones penjades, cossos fràgils, cadàvers vivents. Tons ocres, terrosos, quasi monocroms, traços esfumats, obscurs, tenebrosos; una posada al dia de Los desastres de la guerra de Francisco de Goya, de qui es reconeixia deutor. Davant d'aquestes pintures l'espectador assisteix incòmode a l'estranya bellesa de la tragèdia («Los muertos se apilaban fuera, en un patio. Esas pequeñas montañas de cadáveres me fascinaban. Me seducía ese montón de cuerpos, hacinados como troncos, con los brazos y las piernas sobresaliendo, a causa de una especie de belleza, no sé, digamos… trágica. Es difícil de explicar»). O potser no, perquè, com apuntava Semprún, en l'obra de Mušič «no estamos en el registro del horror, sino del dolor; el horror repele, el dolor no, el dolor emociona, hace abrir los ojos, y ofrece una esperanza».