Heròdot, Tucídides i la concepció objectiva del passat

Al capítol ¿Cuál era el problema con Minos? de Verdad y veracidad (Truth & Truthfulness, 2002), el filòsof Bernard Williams tracta un problema molt interessant que m'agradaria comentar.

Per a l'autor, la concepció objectiva del passat (és a dir, quelcom tan intuïtiu com que existeix una ordenació temporal en la que qualsevol fet hi té un lloc) no forma part de la naturalesa humana des dels seus orígens, sinó que, pel contrari, es pot rastrejar la seva aparició en la història. En el cas de l'Occident, Williams data la seva aparició al segle V a.C., i considera que, en analitzar els textos dels primers grans historiadors grecs, hom pot deduir que Heròdot no la posseïa i que només fou fins una generació després, amb Tucídides, quan s'adquirí una noció objectiva del temps històric.

Williams troba especialment revelador un passatge d'Heròdot (III.122.2) en el que es refereix a Polícrates de Samos, de qui diu que va ser

el primero entre cuantos conocemos que se había propuesto controlar el mar, excepto Minos el cretense o algún otro que pudiera haber dominado los mares anteriormente. Pero de lo que se llama la raza humana, Polícrates fue el primero.

Minos apareix en aquest paràgraf descrit com a posseïdor d'una naturalesa diferent a Polícrates (és per això que se l'exclou), el que suggereix que Heròdot té consciència de la distinció entre herois i homes, és a dir, entre mite i realitat. Tanmateix, cal ser molt curós i evitar incórrer en males interpretacions, perquè aquesta distinció no és idèntica a la que fem nosaltres a l'actualitat. En primer lloc hi ha un problema amb què es vol dir amb l'expressió «Tês dè anthrōpēíēs legoménēs geneēs», que Williams tradueix per «allò que s'anomena la raça humana» i que altres estudiosos resolen com «l'era humana», «l'edat dels homes pròpiament dita» i altres fórmules anàlogues. Segons Williams, els déus grecs presenten una doble indeterminació, que de vegades es barregen: una molt òbvia referida a la seva naturalesa i una altra menys trivial sobre llur ubicació temporal. Fins aquell moment els cronistes no havien sentit cap necessitat d'explicar, per exemple, si Minos tenia una naturalesa humana o divina —i per tant, si les seves gestes formaven part d'una realitat com la que ells experimentaven correntment— perquè aquest habitava una indeterminada zona grisa, però concebre un temps en el que figures llegendàries poblaven la terra té unes implicacions que Heròdot no percep o no sap massa bé com afrontar. Actualment diferenciem entre dos períodes: un temps mític amb presència de déus i herois, i un temps històric per als homes; però Williams sosté que aquesta moderna visió no s'adiu amb la que tenien Heròdot i els seus contemporanis, i la traducció en termes d'era o època contribueix a la confusió. Cal entendre que el problema rau en aplicar conceptes moderns a persones de l'antiguitat amb esquemes mentals molt diferents. A la pregunta de si els grecs creien en els seus mites, Paul Veyne contesta d'aquesta manera: «Estos mundos de leyenda se consideraban verdaderos, en el sentido de que la gente no dudaba de ellos, pero no creían en ellos como las personas creen en las realidades que les rodean». Senzillament, Heròdot no podia fer-se aquestes preguntes sobre Minos.

És precisament d'aquest conflicte d'on sorgirà el concepte objectiu del temps, extrapolat de les percepcions intuïtives de passat, present i futur; i s'adquirirà consciència de quelcom per a nosaltres tan evident com que el nostre passat fou el present per a altres homes. Aquest pas d'una concepció local del passat a una altra d'objectiva té conseqüències importantíssimes pel que fa al sentit dels mots «veritat» i «falsedat» amb què s'opera, ja que hom no pot continuar tractant el passat remot com una època peculiar en la que podien existir éssers i fets indeterminats. De resultes els historiadors refundaran la seva disciplina sobre altres ciments: es replantejaran què vol dir «dir la veritat» sobre el passat, assumiran una posició objectivista, basada en fets contrastables, i forçaran un qüestionament irreversible sobre el lloc dels déus en la història:

O bien no hubo un tiempo en que existieran, de modo que no existieron en absoluto y se trata de meros relatos, o bien eran reales, tan determinados como en su tiempo como cosas parecidas lo son en el nuestro y simplemente somos nosotros los que no sabemos suficiente sobre ellos.

Tucídides fou el primer en fer-ho, com evidencia la declaració de principis que obre la seva obra magna, en la que arremet contra els poetes i logògrafs —entre els que incloïa a Heròdot— «más atentos a cautivar a su auditorio que a la verdad, presentan hechos sin pruebas y, en su mayor parte, debido al paso del tiempo, increíbles e immersos en el mito», i contraposa les antigues gestes amb la seva versió, «compuesta no como una pieza de concurso para un momento dado, sino como una posesión para siempre». Com observa perspicaçment Williams, potser la pregunta clau no és si Tucídides fou el primer en separar fàbula i realitat, sinó si fou el primer en posseir una moderna concepció d'aquests termes que el capacitaren per a fer-ho.