Kazimierz Brandys

Rondó (1982) és l'única obra traduïda al castellà de Kazimierz Brandys, i a més per Sergio Pitol, tot un luxe. No és, al meu parer, una gran novel·la: malgrat que està ambientada en un període clau de la història contemporània de Polònia, el plantejament de la narració i la irrealitat de moltes situacions la llasten irremeiablement. «Rondó» és un grup fictici de resistència a l'ocupació nazi creat per Tom únicament per a protegir la seva estimada Tola Mohoczy, una actriu fantasiosa i inestable emocionalment. «Rondó» creix i adquireix vida pròpia fins que escapa del control de Tom, en una pirueta en què la ficció acaba per donar forma a una realitat històrica.

D'acord amb les pinzellades biogràfiques a l'obituari que Leszek Kolakowski va escriure després de la mort de Brandys, resulta clar que alguns episodis de la novel·la estan inspirats en vivències reals de l'autor. Això propicia que el lector pugui veure en Tom –polièdric, d'una certa ambigüitat moral, implicat limitadament en la defensa de la llibertat del seu país però capaç de grans sacrificis per una debilitat molt humana, i distant de radicalismes ideològics– un alter ego de Brandys, quan la realitat és menys agraïda. Després de la guerra, Brandys fou l'arquetipus d'intel·lectual comunista, fermament compromès en la consolidació del règim i conreador convençut de l'estètica del realisme socialista (com a Ciutadans, Obywatele, 1954). En aquest sentit, potser va estar més a prop del personatge de Wladek Sznej, aquell company que abraçava els principis teòrics més radicals per por a perdre el tren de la història. No fou fins a mitjans dels anys cinquanta que Brandys se sentí desencisat de l'estalinisme i passà per un període d'autoexamen de consciència, plasmat a Mare dels Reis (Matka Krolow, 1957, traduïda a l'anglès com Sons and Comrades), la novel·la amb la que trencà formalment amb el comunisme després de la denúncia de Nikita Khruixtxov dels crims de l'època de Stalin, el culte a la personalitat i el dogmatisme ideològic. Poc a poc va anar virant de posició política fins convertir-se en un clar opositor al règim. Brandys va acabar per abandonar el Partit Comunista el 1966, just després de que Kolakowski, amic seu, fos expulsat. Això el feu caure en desgràcia, la seva obra fou censurada i Una qüestió de realitat (Nierzeczywistosc, 1977) va haver-se de publicar com a samizdat. Fundà la revista Zapis (Apunts, 1979-1982) on escriviren, entre d'altres, Andrzejewski, Odojewski i Konwicki. Brandys va donar un suport entusiasta a Solidarność, i quan el desembre de 1981 el general Jaruzelski va imposar la llei marcial a tot el territori de Polònia per a reprimir les vagues, esclafar l'oposició anticomunista i il·legalitzar el sindicat, Brandys –que en aquells moments comptava amb 65 anys d'edat i estava becat com a lector als Estats Units– decidí exiliar-se i continuar lluitant per la democratització del país promovent manifests en cercles literaris. Aquest rol de víctima del comunisme i l'antisemitisme polonès no ha complagut tothom, i Zbigniew Herbert –un altre referent ètic a Polònia– no parla d'ell en termes precisament elogiosos en aquesta entrevista.

Tenim Rondó, però jo seguiré esperant els diaris de Varsòvia (A Warsaw Diary: 1978-1981) i les reflexions a l'exili (Paris/New York: 1982-1984); així com també seguiré esperant a Wlodzimierz Odojewski, la reedició de Tadeusz Konwicki, i –inconcebiblement oblidats– els diaris de presó d'Adam Michnik. Paciència.