Maragdes verdlaves: Nelson Goodman i el nou enigma de la inducció (I)

[...] like a rudd yellan gruebleen orangeman in his violet indigonation [...]
James Joyce, Finnegan's Wake

El problema de la inducció és apassionant. Ja he dedicat alguns posts a parlar d'ell, així com d'algunes paradoxes que se'n deriven, d'entre les quals la «paradoxa dels corbs» n'és una de les més conegudes. Ara vull referir-me a una altra de molt important i que va quedar pendent en un post anterior: el nou enigma de la inducció [the new riddle of induction], de Nelson Goodman. Acabo de llegir Hecho, ficción y pronóstico (Fact, Fiction, and Forecast, 1955), on Goodman l'exposà originalment.

I. El vell problema de la inducció

El vell problema de la inducció, tal i com el va definir Hume, mostra que les prediccions no poden inferir-se lògicament del que s'ha observat, ja que el que ha succeït no imposa cap restricció lògica sobre allò que ha de succeir. Per a Hume, la inducció, tot i no estar justificada lògicament, sorgeix pel fet que l'observació de regularitats crea un hàbit en la ment que la duu a establir una connexió entre aquestes regularitats i les prediccions escollides.

Així doncs, quan es parla del problema de la inducció cal tenir clar quina és la pregunta que s'intenta respondre. La pregunta no pot ser «com sabem que determinades prediccions seran certes?» perquè la resposta és clara: no ho podem saber. Té més sentit preguntar-se per com es justifica una inferència inductiva; és a dir, quines són les regles generals de la inducció. Qui més va treballar en la direcció de trobar un conjunt de regles que definís la diferència entre les inferències inductives vàlides i invàlides van ser els neopositivistes, i en particular Carl G. Hempel, que van proposar teories no exemptes de problemes.

II. El nou enigma de la inducció

Nelson Goodman comença la seva reflexió plantejant dues situacions: l'observació de que una peça de coure és conductora de l'electricitat contribueix a confirmar que totes les peces de coure són conductores; mentre que l'observació de que un home present a la sala és fill tercer no és una instància que confirmi la seva generalització. Ambdós enunciats tenen la mateixa estructura formal, així que –a diferència de la lògica deductiva– el que fa bo un argument inductiu no pot ser només la seva forma. Quina és doncs la diferència entre ambdós enunciats? Doncs bé, que el primer és legaliforme [lawlike], mentre que el segon és accidental, i només un enunciat legaliforme és capaç de ser confirmat per una de les seves instàncies. Així doncs, el problema que cal abordar en primer lloc és el de com podem distingir un enunciat legaliforme d'un que no ho és.

Goodman, però, va més enllà i planteja la següent situació: considerem l'argument inductiu

Totes les maragdes observades, en diverses circumstàncies, abans d'un temps t, són verdes.
Per tant, totes les maragdes són verdes.

Ara, però pensem en un nou atribut, que anomenarem «verdlau» [grue en l'original, acrònim de green i blue, terme que utilitzaré d'ara en endavant], definit com:

Un objecte és grue si i només si ha estat observat abans d'un cert temps t i és verd,
o no ha estat observat abans d'un cert temps t i és blau.

És clar que totes les maragdes observades fins el moment compleixen el primer enunciat, però també satisfan un enunciat idèntic que substitueixi verdes per grue. És a dir, tan lícit és dir que les maragdes són verdes com que són grue. Tanmateix, la predicció que fan ambdós enunciats no coincideix: el primer ens diu que les maragdes que s'observaran en el futur –en particular, les que s'observaran després d'un cert moment t– seran verdes, mentre que el segon prediu que seran blaves. Nelson Goodman formula aleshores aquesta pregunta: quina és la regla per a preferir verd a grue? O en altres paraules, quin és el criteri per a determinar la legaliformitat [lawlikeness] d'un predicat? Aquest és el nou enigma de la inducció.

(cont.)