La dissidència centreeuropea. 1. Polònia

L'«octubre polonès» de 1956. El nostre punt d'arrencada és l'anomenat «octubre polonès» de 1956. Després de la mort de Stalin va arribar al poder a Polònia un govern reformista de la mà de Władysław Gomułka. Les tensions entre els diferents corrents del Partit Comunista de Polònia [PZPR] i entre el govern i la societat van desembocar en les revoltes de Poznań del mes de juny. Les manifestacions que exigien millors condicions laborals foren reprimides brutalment, i desenes de civils van perdre la vida. Tot i que més tard algunes de les demandes dels treballadors foren ateses, la tardor d'aquell any les protestes es reprengueren en altres punts del país, amb esclats de violència i dominades per un sentiment nacionalista i religiós. L'oposició de Gomułka a les ingerències soviètiques li va servir per a capitalitzar el suport popular com a líder nacional, tot i que va renunciar a implantar el seu programa reformista a fi d'evitar una invasió com la que havia tingut lloc a Hongria.

Malgrat les dificultats, les accions de la dissidència no van interrompre's mai. Nogensmenys, l'organització de l'oposició, així com els seus objectius i les estratègies per assolir-los, no van ser sempre els mateixos. En aquesta primera etapa (1956-1962), el Klub Krzywego Koła (Club del Cercle Tort, KKK) de Varsòvia fou simplement un fòrum d’intercanvi d'idees i va actuar com a pont generacional entre els antics activistes i els joves estudiants.

L'Església. A més dels intel·lectuals que provenien de l'esquerra marxista, l'altre gran actor de la resistència polonesa fou l'Església Catòlica. La força moral de l'Església a Polònia no pot ser infravalorada i la seva població l'ha identificat sempre com un símbol nacional d'independència i resistència a l'autoritat imposada: durant la ocupació nazi, per exemple, el clergat va treballar mà amb mà amb la resistència i molts prelats varen ser empresonats o assassinats.

Els intel·lectuals propers a l'Església Catòlica s'organitzaren a partir de 1956 en el grup Znak (Signe) i el Klub Inteligencji Katolickiej (Club de la Intelligentsia Catòlica, KIK). Entre ells destacaven Tadeusz Mazowiecki i Anna Morawska. Les publicacions catòliques com Więź (Vincle) gaudien d'una certa llibertat d'expressió i per la seva autoritat moral eren tingudes molt en compte fins i tot per aquells opositors que provenien del marxisme i no tenien creences religioses. Aquestes publicacions van servir de base per a una vida cultural independent del poder polític.

El rerefons teòric: Una Carta Oberta al Partit, de Kuroń i Modzelewski. El 1965 Jacek Kuroń i Karol Modzelewski, membres del KKK, foren arrestats i empresonats per la difusió d'una Carta Oberta al Partit on, des de posicions trotskistes, reclamaven als dirigents del PZPR tornar als verdaders principis del marxisme-leninisme i els assenyalaven les desviacions comeses: el fals funcionament democràtic del Partit, la policia política, la farsa del sistema judicial, l'exclusió de la societat en la presa de decisions, etc. La carta, un document de 128 pàgines, va ser traduïda a diverses llengües i àmpliament distribuïda a Europa. La llarga estada a la presó (va encadenar una sèrie de condemnes que el van tenir engarjolat fins el 1972) va servir a Kuroń per a meditar sobre les condicions per a un canvi polític, i com altres intel·lectuals, va concloure que els esforços s'havien d'esmerçar fora del Partit.

El cas Kołakowski. El 1966, el filòsof marxista Leszek Kołakowski fou convidat per la Unió de Joventuts Socialistes a parlar en honor del desè aniversari de l'«octubre polonès». En aquella conferència el filòsof es va lamentar de l'oportunitat perduda per al reformisme i va denunciar la manca d'avenços en els àmbits econòmic, polític i legal des de 1956. Malgrat el moviment de protesta i les mostres de solidaritat internacional Kołakowski, juntament amb l'economista Włodimierz Brus i el sociòleg Zygmunt Bauman, foren expulsats de la universitat i del Partit per «excés de revisionisme». Kołakowski acabaria per ser forçat a exiliar-se el 1968. Tot i que l'exili el va apartar de la primera línia d'acció, la seva autoritat moral i la seva personal evolució ideològica (partint del marxisme més compromès cap a un reformisme crític per acabar en el rebuig sense matisos d'aquesta ideologia) estigueren sempre presents en els anàlisis de l'oposició.

Els esdeveniments de març de 1968. La prohibició per part de les autoritats a principis de 1968 de la representació d'una obra teatral d'Adam Mickiewicz també fou motiu d'enfrontament. Les manifestacions del 8 de març de 1968 davant el Teatre Nacional i a la Universitat de Varsòvia, esteses a altres punts del país, foren durament reprimides i més d'un centenar d'estudiants (entre ells, Adam Michnik i Jacek Kuroń) van ser expulsats de la universitat. El context internacional venia marcat per la Guerra dels Sis Dies (la posició soviètica era clarament anti-israeliana) i el govern Gomułka va aprofitar per a mesclar-la amb l'afer intern i atiar els sentiments antisemites latents entre bona part de la població amb una campanya indigna —però reeixida— que acusava als líders dels estudiants de «sionistes» i que cercava separar als treballadors dels estudiants en una astuta maniobra de «divideix i venceràs».

Després de tots aquests fets, intel·lectuals com Kołakowski, Kuroń, Lipiński o Brus van deixar de creure en la possibilitat real d'una reforma del sistema. A mitjans dels anys 60, doncs, les esperances posades en el procés reformista s'havien evaporat. Si bé és cert que s'havien aconseguit algunes millores que diferenciaven Polònia de la resta de països de l'òrbita soviètica (fi de la col·lectivització agrària, comitès locals de treballadors —tot i que sota la supervisió del PZPR—, etc.), la liberalització cultural i intel·lectual s'havia frustrat.

Gdańsk 1970. Les protestes del desembre de 1970 a Gdańsk es consideren el preàmbul dels fets de 1980. La severa crisi econòmica al país va portar al govern Gomułka a implantar el 13 de desembre un dràstic i sobtat augment de preus dels productes de primera necessitat, el que va revoltar a la població. Les primeres protestes van tenir lloc l'endemà a les drassanes de Gdańsk, on la seu del Partit Comunista fou atacada pels manifestants. La resposta de l'exèrcit engegà una espiral de violència que es va saldar amb 45 morts, 1,165 ferits i 3,161 detinguts. A nivell polític, el greu error de càlcul de Gomułka el va forçar a dimitir i Edward Gierek el va substituir com a Primer Secretari del Partit Comunista Polonès. Gierek va anunciar una congelació dels preus per dos anys —i amb tal, un ajornament del problema— i va recobrar el control de la situació. Els anys següents els salaris experimentaren augments notables, però que no es corresponien amb un increment equivalent de la productivitat. L'augment de la qualitat de vida fou un miratge: la nova estratègia econòmica, basada en enfortir les exportacions, fou un colossal fracàs degut a que la indústria polonesa no podia competir amb les empreses occidentals. Gierek va poder culpar en un primer moment a la crisi del petroli, però cap a l'any 1976 era clar que els problemes de l'economia polonesa eren estructurals i que la planificació de la producció i el control estatal de preus no eren els instruments adequats per sortir-ne. És important assenyalar que la revolta fou protagonitzada pels treballadors sense posseir un lideratge nacional i sense el suport actiu dels estudiants o dels intel·lectuals, degut a l'èxit de la campanya antisemita del 68, que havia separat els dos grups.

El rerefons teòric: Tesis sobre l'esperança i la desesperança, de Leszek Kołakowski. En aquest article, publicat el 1971 i de gran influència a Polònia, el filòsof sostenia que el comunisme autoritari era irreformable: la impossibilitat de reforma des de dins no deixava cap altra opció que l'exploració d'espais fora del control del Partit. L'article, escrit encara amb les protestes de Gdańsk en calent, era una crida a la població a abandonar la passivitat, ja que era precisament l'absència de resistència el que afiançava l'estat policial.

El rerefons teòric: L'Església i l'Esquerra, d'Adam Michnik. Entre 1975 i 1976 Adam Michnik, d'origen jueu i defensor del socialisme democràtic, va escriure L'Església i l'Esquerra, un llibre en el que pretenia familiaritzar als seus coreligionaris amb el pensament dels intel·lectuals catòlics moderns (a Polònia, el seglar Mazowiecki i els religiosos Popiełuszko i Tischner). En contra del discurs oficial, Michnik presentava a l'Església com una força progressista, portadora d'ideals morals i font de valors democràtics. Aquesta obra va servir per a desfer malentesos entre l'Església i l'esquerra laica i preparar el camí per a una aliança estratègica fonamental entre dos grups en principi allunyats ideològicament però amb objectius comuns.

Les protestes de juny de 1976. Els fets de juny de 1976 guarden moltes semblances amb els de cinc anys i mig abans. De nou el govern va anunciar un escandalós augment del preu dels aliments i de nou va desencadenar una onada massiva de protestes, que van tenir el seu zènit a les ciutats de Radom i Ursus. Aquest cop un dia de manifestacions fou suficient per a que el Primer Ministre comparegués a la televisió per a anunciar la retirada de les mesures. Tanmateix, la repressió que hi va seguir fou duríssima: detencions, interrogatoris amb tortures i més de 20,000 acomiadaments de treballadors que havien participat en les protestes.

El KOR. El Komitet Obrony Robotników (Comitè de Defensa dels Treballadors, KOR) fou el símbol més visible de la reconciliació entre treballadors i intel·lectuals. Fou creat per a donar suport legal i financer a les víctimes de les represàlies pels fets de juny de 1976, i hi formaren part noms tan rellevants de la dissidència com Adam Michnik, Jacek Kuroń, Edward Lipiński, Jan Józef Lipski i els escriptors Stanisław Barańczak, Jerzy Andrzejewski i Adam Szczypiorski. L'estratègia de presentar-se obertament, fent públics tots els seus documents incloent-ne no només els noms, sinó també les adreces i números de telèfon dels seus autors, els va fer ser percebuts com a dignes de confiança. El fet de que la seva funció fos més «social» que «política» també va afavorir que el govern no se sentís amenaçat. A finals de 1977 va canviar el nom pel de Komitet Samoobrony Społecznej (Comitè per a l'Auto-Defensa Social, KSS-KOR). Amb el pas del temps les seves activitats prengueren un caire més polític i l'any 1981 van decidir dissoldre's per integrar-se a Solidaritat.

El rerefons teòric: Un Nou Evolucionisme, d'Adam Michnik. Després de la fundació del KOR, Michnik va escriure el que seria el seu assaig més important. Un Nou Evolucionisme parteix (amb la Primavera de Praga ben present) de l'acceptació de la realitat geopolítica: qualsevol intent de revolució està condemnat al fracàs i és, en les seves paraules, «irrealista i perillós». Michnik descriu les dues corrents opositores que fins el moment han hagut a Polònia: una de revisionista, formada per marxistes lleials al règim que pretenen liberalitzar-lo des de dins i una altra que anomena neo-positivista, formada per catòlics que rebutgen el comunisme però que estan disposats a adoptar una política pragmàtica i arribar a acords amb el Govern. Per a Michnik, totes dues vies han fracassat i ara l'única possibilitat de canviar les coses és amb la pressió des de baix, però no a través de manifestacions violentes, sinó prenent responsabilitat de la pròpia vida i el control de petites àrees de la vida pública. Els quatre pilars d'aquesta nova estratègia —que el KOR va fer seva— eren la transparència, la veracitat, l'autonomia d'acció i la confiança. Aquesta senzilla recepta («viure en dignitat», en deia Kołakowski) potser no havia de prendre el poder ni bastir una gran estructura institucional, però sí que podia forjar una comunitat d'homes lliures.

La Universitat Volant. Entre les accions destinades a enfortir la societat civil al marge del control de l'Estat està la creació el 1978 de la Towarzystwo Kursów Naukowych (Societat per a Cursos Educatius, TKN, coneguda popularment com a «Universitat Volant»). Els seminaris clandestins de la TKN pretenien eludir la censura i abordar temes tabú com la guerra entre Polònia i la Unió Soviètica de 1919 o la massacre de Katyn.

La visita de Joan Pau II. L'elecció el 1978 del cardenal Karol Wojtyła com a Pontífex fou un moviment estratègic brillantíssim de l'Església. Wojtyła ja havia destacat durant els seus anys com a clergue, bisbe i arquebisbe per la seva sensibilitat envers la classe obrera. La massiva i entregada assistència de feligresos a la gira pel seu país natal el juny de 1979, en la que va exhortar al respecte per les tradicions religioses i nacionals, i va advocar per la llibertat i els drets humans, fou decisiva per vàries raons: d'una banda, per la constatació de que existia una esfera pública fora dels marges del Partit Comunista, i d'una altra, perquè els grups opositors, que són els que van gestionar tota la complexa logística davant la freda col·laboració del règim, van adonar-se que eren capaços d'organitzar-se a gran escala de forma efectiva.

Solidaritat. A mitjans dels anys 80 la delicada situació econòmica va tornar a esclatar i es van produir noves manifestacions a les drassanes de Gdańsk. A les habituals reivindicacions d'augments salarials s'hi van sumar les peticions de readmissió de l'activista Anna Walentynowicz, que havia estat acomiadada. El 14 d'agost van començar les vagues, liderades per Lech Wałęsa, un antic electricista que havia estat també acomiadat el 1976. Les exigències dels manifestants van incrementar-se, incloent demandes de profund contingut polític. La pressió exercida sobre el govern va aconseguir que el 30 d'agost se signés un document que incorporava totes les seves demandes, entre elles, el reconeixement dels sindicats obrers lliures. En virtut d'aquest acord el setembre de 1980 es va constituir Solidarność (Solidaritat), el primer sindicat no controlat pel Partit Comunista en un país del Pacte de Varsòvia, aglutinador de tots els grups opositors al règim: els treballadors, els intel·lectuals i l'Església.

La llei marcial. L'existència legal de Solidaritat va durar escassament un any i mig, fins que el General Jaruzelski va decretar la llei marcial el 13 de desembre de 1981, instigada per la intranquil·litat de Moscou, que temia un contagi a la zona dels assoliments de Solidaritat. L'èxit militar no va portar acompanyat cap èxit polític i el govern va acabar per perdre l'escassa legitimitat que pogués tenir. La totalitat dels dirigents del sindicat foren empresonats i aquest va haver de sobreviure en les tenebres de la clandestinitat. La llei marcial va estar vigent fins el 22 de juliol de 1983, però Solidaritat no va tornar a ser legalitzada. En aquells anys de plom el Papa va tornar a visitar Polònia, a Lech Wałęsa li va ser concedit el Premi Nobel de la Pau (que no va poder recollir personalment en ser-li denegat el permís de sortida) i el carismàtic capellà Jerzy Popiełuszko fou assassinat per agents del Ministeri de Seguretat.

Taules Rodones i eleccions lliures. La sortida a la situació de taules entre el règim i Solidaritat va venir donada pel canvi polític a Moscou. L'arribada al poder de Mikhaïl Gorbatxov i la seva política de glasnost i perestroika van suposar un canvi radical en les relacions entre la URSS i els països satèl·lits. El deteriorament de la situació econòmica va dur a noves vagues (setembre de 1988) i el govern va acabar per convocar a l'oposició a una sèrie de converses en Taula Rodona per analitzar la situació del país i dissenyar una estratègia conjunta de futur que començaren el 6 de febrer de 1989. Poc després, el 17 d'abril, Solidaritat fou re-legalitzada. Com a resultes de les converses es van pactar una sèrie de reformes que fixaren les bases per a la transició a la democràcia. Les primeres eleccions lliures (amb algunes limitacions, cal dir), celebrades el 4 de juny, van donar una victòria aclaparadora a Solidaritat: les seves llistes aconseguiren el 99% dels seients del Senat i la totalitat del 35% d'escons possibles al Sejm (Parlament). El 9 de desembre de 1990 Lech Wałęsa va guanyar les eleccions presidencials i es va convertir en president de Polònia.