[Azúa i Bacon. Addenda]

Avui, Félix de Azúa desvela la seva invenció de detalls biogràfics de Francis Bacon en un article anterior. En aquell article relatava una traumàtica experiència de la família Bacon i la considerava decisiva per a entendre i valorar la seva obra. Per ignorància —confesso avergonyit que no em vaig molestar a contrastar la informació— vaig caure de quatre grapes en el parany. Més enllà del relat concret, la tesi d'Azúa em va donar peu a escriure una rèplica des del meu convenciment de que l'obra d'art ha de ser autònoma. Ara que la màscara ha caigut i m'ha passat l'enrojolament, em resta el consol de saber que la ironia d'Azúa encloïa el mateix rebuig a la mena d'interpretacions que jo denunciava:

Hace unas semanas y en este mismo periódico me inventé una falsa biografía de Francis Bacon para justificar sus pinturas. Irritado por la importancia que daban los medios de comunicación a la santidad del artista como "explicación" de su obra (homosexual, sadomasoquista, un amante suicidado en el retrete, alcohólico, en fin, una vida ejemplar), le atribuí una vida que huyera del sentimentalismo. Felizmente casado (con Doris), dos hijos, votante del Partido Conservador, empleado de seguros y turista en la Costa Brava. Le di esos atributos escasamente románticos como si fueran decisivos para entender sus pinturas, en imitación de lo que habían escrito tantos otros sobre "la verdad" de Bacon.

I nosaltres, som Stiller?

A No sóc Stiller (Stiller, 1954) Max Frisch aborda un tema complex i polèmic: la complaença dels occidentals amb el seu sistema polític i social. Prenent el seu país com a exponent, Frisch —en boca del presoner Stiller— vol mostrar l'altra cara dels assoliments de les democràcies liberals. Per a l'autor, és clar que Suïssa i per extensió, Occident, posseeix un sistema polític evidentment democràtic, amb un notable grau de llibertat, prosperitat, justícia i igualtat, però que per contra, engendra éssers passius, mutilats vitalment, resignats, alienats, sense capacitat de lluita i espiritualment pobres. Els seus conciutadans són persones que es miren el melic, satisfetes amb el que han assolit i que donen la impressió d'haver arribat a la meta de la cursa i no pas d'estar preparant un futur millor per a les generacions venidores.

Tot això es palpa en les converses entre un dubitatiu i escèptic Stiller i el seu advocat, un fervorós patriota i defensor convençut del model polític i social helvètic. Per al jurista, és incomprensible que algú pugui criticar Suïssa, modèlica tant en la seva forma política, com en l'organització territorial, com en els serveis socials que dispensa, etcètera. Les crítiques només poden provenir de la ignorància, de la mala fe o d'un ressentiment ocult.

Quan la verdadera història de Stiller es descobreix, apareix també la motivació del seu canvi d'identitat: una insatisfacció vital, unida a un incomprès sentiment de culpa. Stiller, malgrat una reeixida vida en parella, bons amics i el reconeixement professional, no ha arribat mai a ser feliç. Aquesta voluntat per distanciar-se de la massa, per exaltar la seva individualitat el duu a renéixer, a experimentar vivències molt allunyades de les que li oferia la seva terra natal, sacrificant benestar i tranquil·litat a canvi d'aventures, emocions i exotisme. Les belles i profundes reflexions existencials d'un home turmentat cercant la plenitud es contraposen amb la formalitat i sensatesa del seu germà Wilfried, de qui se sap que reaccionarà com s'espera d'ell i que no transgredirà mai les normes ni sortirà del camí traçat.

No sóc Stiller és també una història d'un complicat triangle amorós, de tres relacions fallides (la d'Stiller amb Julika, la de Rolf amb Sybille i la d'Stiller amb Sybille), que pretenen provar que en el centre de la insatisfacció vital està la insatisfacció amorosa. Frisch retrata una petita burgesia de doble moral, que aborda les relacions de parella des de la resignació i la passivitat —mai des de la passió i la franquesa—, i que fa gala d'un liberalisme sexual que no és sincer i que per tant, només recull fruits amargants.

Frisch exerceix la crítica amb tons més intel·ligents i profunds que, per exemple, el seu compatriota Friedrich Dürrenmatt, que de vegades sembla caure en la desqualificació tòpica i la simplificació excessiva. La pregunta plantejada a No sóc Stiller mereix una reflexió detinguda: és el desenvolupament assolit per les societats liberals incompatible amb una vida personal intensa, emocionalment i intel·lectual rica? La prosperitat dels països occidentals, no condueix a una uniformització i despersonalització dels individus, més subtil però igualment certa, que la produïda sota règims socialistes? Preguntes semblants foren plantejades pels filòsofs de l'Escola de Frankfurt, Theodor W. Adorno i Max Horkheimer, entre d'altres. Potser la resposta ens la dóna el propi Frisch amb la seva novel·la. Com afirma Mario Vargas Llosa en un assaig crític:

La pròpia existència d’una novel·la com No sóc Stiller contradiu la tesi que en ella es proposa. L'atroç civilització del país on la història succeeix no deu ser tan destructora de l'esperit crític ni tan generalitzat el conformisme que ella segrega, quan en el seu si sorgeixen contradictors tan severs com Max Frisch i protestes tan acerades com aquesta novel·la.

No sóc Stiller és un bon llibre per a no adormir-nos, per a recordar-nos que tot el que tenim només és una excepció en la història i que a més no és l'Arcàdia promesa, que cal seguir millorant, corregint les mancances i estenent tot allò de positiu allà on encara no ho gaudeixen. Els sistemes polítics no són formes acabades, però sí que ens poden servir de patró comparatiu en el temps i en l'espai. I en aquest sentit, discrepant de l'autor, crec que no tenim res de què avergonyir-nos.

[Capacitat d'anàlisi]

Celestino Corbacho, ministre de Treball i Immigració, el 10 de gener:

No vamos a llegar de ninguna de las maneras a los cuatro millones de parados.

El País, ara mateix:

El paro supera los cuatro millones de personas por primera vez en la historia.

Brillant.

[...]

Fragments del text aprovat al Parlament Europeu el passat 26 de març amb 349 vots a favor, 110 en contra i 114 abstencions:

O. Considerando que, en 2008, las autoridades españolas aprobaron unas instrucciones relativas a la aplicación de la Ley de Costas de 1988, ignorada durante muchos años, a lo largo de los cuales se produjeron grandes daños medioambientales en las zonas costeras españolas; que incluso las instrucciones actuales no proporcionan unas medidas de ejecución claras para las autoridades regionales y locales implicadas, y que muchas de las nuevas peticiones recibidas atestiguan el carácter retroactivo de las instrucciones y la destrucción o demolición arbitrarias de propiedades de particulares adquiridas legítimamente, sus derechos con respecto a tales propiedades y su capacidad para transmitir esos derechos por vía sucesoria,

[...]

Q. Considerando que la mencionada Ley de Costas afecta de manera desproporcionada a los propietarios particulares de bienes, cuyos derechos deberían verse plenamente respetados, y, al mismo tiempo, no tiene un impacto suficiente en los auténticos autores de la destrucción costera, responsables en muchos casos de unos desarrollos urbanísticos excesivos en las costas, incluidos complejos vacacionales, y que estaban mejor situados para saber que su actuación era sin duda contraria a las disposiciones de la ley en cuestión,

R. Considerando que en el curso de la legislatura parlamentaria 2004-2009, la Comisión de Peticiones, en respuesta al número ingente de peticiones recibidas, ha llevado a cabo investigaciones detalladas, ha informado en tres ocasiones de la magnitud de los abusos de los derechos legítimos de los ciudadanos de la UE sobre sus bienes legalmente adquiridos en España, y ha expresado también su inquietud acerca del desarrollo sostenible, la protección del medio ambiente y el suministro y la calidad de las aguas, así como con respecto a los procedimientos de contratación pública, por lo general en relación con las deficiencias en el control de los procesos de urbanización por parte de las autoridades de comunidades autónomas y locales en España, así como con respecto a los procedimientos de contratación pública, que son objeto en la actualidad de procedimientos judiciales tanto en España como ante el Tribunal de Justicia de las Comunidades Europeas,

S. Considerando que se han dado muchos casos en que todas las administraciones, central, autonómicas y locales han sido responsables de haber puesto en marcha un modelo de desarrollo insostenible, que ha tenido gravísimas consecuencias, por supuesto medioambientales y, además, sociales y económicas,

T. Considerando que el Parlamento Europeo ha recibido muchas peticiones procedentes de particulares y de diferentes asociaciones que representan a ciudadanos de la UE en las que formulan reclamaciones sobre diversos aspectos de la actividad urbanística, y constatando que en muchos de los problemas expuestos en las peticiones presentadas que tratan sobre la expansión urbanística no se observa infracción del Derecho comunitario —véanse las comunicaciones a los Estados miembros— y que deberían resolverse agotando la vía judicial del Estado miembro concernido,

U. Considerando que existen cada vez más pruebas de que las autoridades judiciales en España han empezado a reaccionar ante el reto que supone la urbanización excesiva en muchas zonas costeras, en particular mediante la investigación y la imputación de cargos contra funcionarios locales corruptos quienes, por sus acciones, han facilitado desarrollos urbanísticos no reglamentados sin precedentes en detrimento de los derechos de los ciudadanos de la UE, que han conllevado daños irreparables a la biodiversidad y la integridad medioambiental de muchas regiones de España; considerando que el Parlamento ha observado, sin embargo, en respuesta a estas acusaciones, que los procedimientos incoados siguen siendo de una lentitud desmedida y que las sentencias dictadas en muchos de estos casos no pueden ejecutarse de forma que compensen a las víctimas de tales abusos, y que ello ha reforzado la impresión, compartida por muchos ciudadanos de la UE de nacionalidad no española, acerca de la falta de actuación y parcialidad de la justicia española; considerando que debe tenerse en cuenta, sin embargo, que la instancia de recurso procedente, una vez agotadas las vías nacionales, es el Tribunal de Derechos Humanos,

V. Considerando que esta actividad extendida que respaldan las autoridades locales y regionales irresponsables a través de una legislación inadecuada y en ocasiones injustificada, que en muchos casos es contraria a los objetivos de varios actos legislativos europeos, ha dañado considerablemente la imagen de España y de los amplios intereses económicos y políticos que tiene en Europa, como lo ha hecho la aplicación laxista de las legislaciones urbanísticas y medioambientales vigentes en las Comunidades Autónomas españolas en algunas actuaciones urbanizadoras, así como la aparición de algunos casos relevantes de corrupción ocasionados por ellas,

W. Considerando que los Defensores del Pueblo regionales han intervenido frecuentemente, en circunstancias muy difíciles, para defender los intereses de los ciudadanos de la UE en casos relacionados con abusos urbanísticos, aunque en general, las autoridades regionales han desoído sus esfuerzos,

[...]

(via Cotizalia)

De periodistes i culpables

El jove periodista Braulio García Jaén està escrivint un llibre sobre el cas d'Abderrazak Mounib i Ahmed Tommouhi, dos marroquins que van ser condemnats el 1991 a Barcelona per diverses violacions després de que vàries víctimes els identifiquessin. El 1995, les víctimes d'una altra sèrie de violacions els van tornar a inculpar, però ells feia quatre anys que estaven a la presó. La detenció d'Antonio García Carbonell —violador reincident i de gran semblança física amb Tommouhi— va motivar una nova investigació. L'anàlisi de l'ADN trobat en un dels crims va exculpar Mounib i Tommouhi i aquella sentència va ser revocada, però això no va servir per a que prosperessin els recursos per als altres casos (per als que no existien restes de material genètic) i tots dos van seguir empresonats. Mounib va morir a la presó de Can Brians l'any 2000 i Tommouhi va poder sortir en llibertat condicional el setembre de 2006. L'abril de 2008 el Govern espanyol va denegar l'indult que havia sol·licitat el 1999 el fiscal en cap de Catalunya, José María Mena. Es pot trobar molta més informació a la web de Manuel Borraz i a l'interessantíssim blog La doble hélice del mateix García Jaén sobre el procés d'investigació i escriptura del llibre, que confesso que he seguit amb menys regularitat de la que es mereix. El dia 24 de gener de 2008 el periodista va escriure un post que reproduïa una carta que havia enviat a Antonio García Carbonell sol·licitant-li una entrevista a fi de conèixer la seva versió del judici. Aquell post tenia un primer comentari de l'Arcadi Espada, per a iniciats, que deia simplement: «¿Firma Joe McGinniss?».


Joe McGinniss és un periodista nord-americà que va ser contractat per Jeffrey MacDonald per a escriure un llibre sobre el seu cas. MacDonald, un jove metge de l'exèrcit, havia estat acusat de l'assassinat de la seva dona i les seves dues filles, i malgrat haver estat declarat innocent en un primer judici davant un tribunal militar, noves proves havien reobert el cas. McGinniss va ser incorporat a l'equip de la defensa i va tenir ple accés a tota la documentació del cas, a l'estratègia i les deliberacions dels advocats i fil directe amb l'acusat, amb qui semblava que l'unia una sincera amistat. El segon tribunal va declarar MacDonald culpable dels crims, i McGinniss va seguir en contacte amb MacDonald des de la presó per a escriure el relat que l'hauria d'exonerar davant l'opinió pública. Quan el llibre, Fatal Vision, va aparèixer publicat, l'escriptor presentava a MacDonald com un psicòpata i el considerava culpable dels assassinats. El metge es va considerar traït i va demandar al periodista, plet que va guanyar. Janet Malcolm, en un extraordinari treball titulat El periodista y el asesino (The Journalist and the Murderer, 1990), exposa el conflicte ètic que suposa que el periodista enganyi deliberadament al seu entrevistat per a obtenir informació. L'opinió de Malcolm queda diàfanament clara en la provocadora frase que obre l'assaig: «Todo periodista que no sea tan estúpido o engreído como para no ver la realidad sabe que lo que hace es moralmente indefendible».

El to i el contingut de les cartes que McGinniss va escriure a MacDonald quan aquest estava a la presó donen a entendre clarament que el periodista creia en la innocència del reu i que estava afligit pel calvari que estava passant, tot i que en aquell moment ja estava convençut del contrari. Aquesta és la recriminació que Espada feia a García Jaén, que en la seva lletra a García Carbonell se li adreçava amb una calculada amabilitat, quan en el seu fur intern el considerava el verdader culpable dels crims pels que estaven pagant Mounib i Tommouhi. García Jaén va encaixar la crítica i en el següent post admetia la impostura de la missiva en un acte que l'honora. No cal patir: el rigor i l'exigència ètica de l'autor es palesen al llarg del blog i no tinc cap dubte de que quan aparegui el llibre serà un reportatge excel·lent.

Malcolm tracta en el seu llibre altres temes sobre els que val la pena incidir. Un d'ells és la imperiosa necessitat que té el periodisme de proporcionar un perquè, la imprudent fast truth sobre la que tant ha insistit Espada i altres periodistes, com Elena Urzúe («allí donde no alcanza la vista, el periodista pone un porqué»: I, II, III). McGinniss creia haver trobat l'«explicació» a la conducta de MacDonald: el metge «había asesinado a su mujer y a sus hijas en un acceso de furia contra el sexo femenino, aversión que experimentaba represivamente desde la primera infancia y que la droga [MacDonald havia estat prenent Eskatrol, una amfetamina combinada amb un sedant] le había permitido por fin desahogar». Malcolm fa notar que la nomenclatura psiquiàtrica mai pot ser la resposta a l'enigma de la maldat («designar un caso [no es más] que reformular un problema») i alerta del mal que ha fet la idea de que

existe una clase de malhechor llamado psicópata, que de ninguna manera parece anormal o diferente de las otras personas pero que en realidad padece un «grave transtorno psiquiátrico», cuyo síntoma principal la apariencia misma de normalidad con la cual se disimula el horror de su desarreglo. En efecto, detrás de «la máscara de cordura» no existe un ser humano normal, sino que se trata tan sólo de un simulacro de ser humano. [...] El intento de resolver el problema del mal y perpetuar el mito romántico de la bondad innata del hombre mediante la fantástica idea de que quienes cometen actos malos carecen de las habituales dotes humanas —no son seres humanos «reales» en modo alguno, sino que son monstruos sin alma— es un tema habitual de la literatura romántica victoriana.

Aquesta tesi ha sedimentat en l'inconscient col·lectiu: quantes vegades no hem llegit en notícies sobre fets terribles les declaracions de veïns que afirmen que el criminal semblava una persona «completament normal»?

Un altre problema plantejat per Malcolm afecta a la naturalesa d'aquesta mena de reportatges periodístics. MacDonald tenia evidents mancances comunicatives, i McGinniss es va adonar massa tard de que no valia com a material literari. McGinniss no tenia més remei que seguir endavant, i va intentar agullonar-lo per arrencar-li informacions cada cop més sucoses, un joc al que MacDonald es va prestar per por a deixar de ser interessant per a l'escriptor. McGinniss va construir un Jeffrey MacDonald a partir de les descripcions que els psiquiatres feien de narcisistes patològics reals, i el va dotar d'una aura d'atracció fatal que no es derivava de les seves xarones declaracions. La frontera entre periodisme i literatura no s'hauria d'haver difuminat mai, però Truman Capote va obrir la caixa de Pandora amb In Cold Blood, l'obra que va servir de model a McGinniss i a tants altres. Joseph Wambaugh, un escriptor que havia estat cridat a declarar com a testimoni de la defensa, justificava les accions de McGinniss pel procés creatiu de l'escriptura, i es posava a ell mateix com a exemple:

Yo escribo en el estilo de las novelas. Escribo lo que Truman Capote llama «la novela no ficticia». [...] Cuando escribo obras no ficticias evidentemente no he estado en el lugar en que ocurrieron los hechos. Escribo en un estilo dramático, es decir, empleo muchos diálogos para describir sentimientos y describo la manera en que deben haber ocurrido los hechos. Invento probables diálogos o por lo menos posibles diálogos basados en el trabajo de investigación que realizo.

Aquesta sorprenent declaració, que apel·la a una falsa omnisciència del narrador del relat periodístic, duu la llavor de la traïció al gènere, que es regeix per normes ben diferents a les de la literatura. Tals llicències acaben sotmetent els fets a la necessitat de la narració: si ho va fer Capote (com va demostrar Philip K. Tompkins), què no farien els seus epígons? Contra això cal empunyar el cisell i gravar al frontispici aquella elegant equació que no ha de ser mai oblidada: documental + ficció = ficció.

Els New York Intellectuals. i II. Apostasia

Per a Wald, l'esquerra antiestalinista presentava una «naturalesa ambigua»: tan obstinada crítica al règim de Stalin corria el risc d'acabar degenerant en l'abandonament de les idees radicals i en l'oblit de que l'adversari principal era el capitalisme.

Ja a partir de 1937, després dels primers judicis de Moscou, començaren a publicar-se articles i llibres que constataven aquest lliscament cap a posicions no radicals o fins i tot anti-radicals, fruit de la desil·lusió amb el projecte polític marxista-leninista. El grup de Lovestone va justificar les purgues fins que fou el seu mentor Bukharin qui s'assegué al banc dels acusats; poc després Lewis Corey i el mateix Lovestone renunciaren al marxisme i feren seu l'ideari conservador. Dos altres notables intel·lectuals que protagonitzaren una d'aquestes primerenques desercions foren Max Eastmann, a qui les seves apreciacions de que Stalin era un producte «lògic» de Lenin el van dur el 1940 a declarar-se completament antisocialista, i James Burnham, que va passar del comunisme més recalcitrant a convertir-se en ideòleg del que hauria de ser el moviment neoconservador. Cal notar que si la Guerra Civil espanyola i l'anorreament del POUM per part del Partit Comunista van jugar un paper important en les reflexions dels New York intellectuals, Wald no ho explica.

Les diferències entre Cannon i Schachtman, recolzat per Burnham, sobre el model de partit que havia de ser el SWP (principalment, sobre si la disciplina havia de ser fèrria o bé s'havia de permetre l'existència de faccions en el seu si), així com sobre el grau de submissió a l'anàlisi i l'estratègia de Trotsky, es van fer cada cop més insalvables. El pacte Ribbentrop-Molotov d'agost de 1939, la invasió conjunta de Polònia el setembre d'aquell any i la posterior ocupació de Finlàndia per part de la Unió Soviètica van acabar per provocar un cisma en el partit, en arribar-se a postures irreconciliables sobre si s'havia de prestar ajut a la Unió Soviètica en cas de que fos atacada per una potència estrangera. Mentre el grup de Cannon i Trotsky pensava que se l'havia de defensar malgrat Stalin per evitar que una derrota comportés una instauració del capitalisme, Schachtman i Burnham consideraven que ja no es podia donar ni tan sols un suport crític a un règim capaç de pactar amb Hitler i dur a terme una política expansionista i imperialista. L'abril de 1940 Schachtman, Burnham i els seus seguidors (prop del quaranta per cent de militants del SWP) van abandonar el partit per a formar-ne un de nou, el Workers Party (WP).

James Burnham, però, no només no va incorporar-se al nou partit de Schachtman, sinó que va renunciar completament del marxisme. L'any següent publicaria The Managerial Revolution (1941), de gran influència per a la configuració del pensament neoconservador, i la seva transformació ideològica el va dur anys després a advocar per un atac nuclear «preventiu» de les potències occidentals contra la Unió Soviètica. Schachtman, per la seva banda, va modificar les seves posicions després de l'atac de l'Alemanya nazi contra la Unió Soviètica. Aleshores va advocar per un «tercer camp», que pretenia ser equidistant entre el capitalisme occidental i l'estalinisme. Amb el temps, les seves declaracions públiques es van tornar més inconsistents: mentre seguia clamant contra l'«imperialisme americà», donava suport a la invasió de Bahía de Cochinos o a la guerra del Vietnam.

L'altre gran causant de desafecció fou la Segona Guerra Mundial. L'opinió majoritària entre els New York intellectuals abans de la guerra era que, si aquesta es produïa i els Estats Units hi entraven, ells s'hi oposarien per tractar-se d'una guerra «imperialista» i seguirien considerant que la prioritat és que la classe obrera internacional, les minories oprimides i les nacions colonitzades es rebel·lin contra els països capitalistes a fi d'instaurar un règim socialista. La realitat fou que, un cop iniciada —i amb els Estats Units lluitant colze amb colze amb la Unió Soviètica—, van assumir el discurs majoritari de suport a la guerra i de que la prioritat era derrotar el feixisme (a diferència de Trotsky i els seus seguidors, que mantingueren les seves posicions). Entre els editors i col·laboradors de Partisan Review hi havia opinions contraposades: mentre Macdonald i Greenberg seguien la doctrina de Trotsky; Rahv, Philips i Hook advertien de l'amenaça de que el nazisme sortís victoriós. El bombardeig de Pearl Harbor i l'entrada dels Estats Units a la guerra va polaritzar les posicions, fins al punt que els cinc editors van publicar un comunicat conjunt per a fer saber que la revista no podia tenir una línia editorial sobre la guerra.

Wald detecta aquest procés de desradicalització no només en els articles de revistes d'anàlisi polític, sinó també en la literatura de ficció. A mitjans dels anys quaranta, una sèrie de novel·les relataren la desil·lusió d'una generació amb el comunisme: The Middle of the Journey (1947), de Lionel Trilling; Memoirs of Hecate County (1946), d'Edmund Wilson; The Oasis (1949), de Mary McCarthy; Dangling Man (1944), de Saul Bellow; Passage from Home (1946), d'Isaac Rosenfeld i The Bitter Box (1946), d'Eleanor Clark en són exemples.

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial i amb la Unió Soviètica d'Stalin reforçada, l'adveniment de la Guerra Freda va trobar els intel·lectuals ja distanciats del radicalisme i havent abandonat el discurs crític amb l'«imperialisme» americà. Gregorio Luri cita al seu llibre sobre el neoconservadorisme nord-americà un significatiu editorial de Partisan Review de 1948, «The Politics of Desperation», en el que es posa de manifest la nova visió imperant, en què el rebuig a l'estalinisme ha donat pas a l'acceptació (crítica) de les democràcies occidentals, si més no com un mal menor davant del que representa el totalitarisme:

Frankly, we have little patience with those bohemian radicals who are more concerned with making a show of their purity and intransigence than with formulating a serious opposition to Stalinism […] [Stalinism] confronts us with the question of the sheer survival of our most elementary freedoms and human values. If anyone seriously believes that Stalinism and the status quo of democratic capitalists are equally bad, then he must conclude that the situation is equally hopeless and begin to investigate the various means of committing suicide.

Amb el procés de desradicalització conclòs, no és d'estranyar que molts d'ells donessin un suport tàcit —o simplement no s'hi oposessin amb prou contundència— a la «caça de bruixes» del senador McCarthy que va tenir lloc entre 1950 i 1957. Més tard es descobrí que les activitats del Congress for Cultural Freedom, en el que molts d'ells participaren, havien estat finançades per la CIA. En els anys més tensos de la Guerra Freda molts d'ells es presentaren a si mateixos com a convençuts anticomunistes (el que era cert), però ocultant curosament el seu passat revolucionari. Sidney Hook, per exemple, va reescriure el seu llibre Toward the Understanding of Karl Marx (1933), alterant-ne substancialment els punts de vista que s’exposaven (aparegué republicat el 1955 amb un nou títol: Marx and the Marxists).

Per a les noves generacions, que no s'havien format políticament sota els efectes de la Gran Depressió ni havien estat sota l'influx directe del carismàtic Trotsky, els resultà encara més senzill mutar el seu antiestalinisme visceral en anticomunisme o fins i tot en pur conservadorisme. Quan el 1945 Elliot Cohen, amb el suport de l'American Jewish Committee, va fundar la revista Commentary, de sensibilitat similar a Partisan Review però amb lligams amb les institucions jueves, va comptar amb Clement Greenberg i una nova generació d'intel·lectuals jueus: Nathan Glazer, Robert Warshow i Irving Kristol. El pluralisme inicial de la revista —publicaven articles d'intel·lectuals leninistes antiestalinistes— va desaparèixer ràpidament i quan Norman Podhoretz va passar a dirigir-la el 1959, després del suïcidi de Cohen, aquesta ja estava totalment depurada de marxistes i ell la convertí en l'òrgan principal de l'incipient moviment neoconservador. Recolzaren la guerra del Vietnam, s'oposaren a les mesures de discriminació positiva i a l'auge del feminisme militant, criticaren durament la New Left i acabaren demanant el vot primer per Nixon i més tard per Reagan. Els que van romandre a les files progressistes, com el grup al voltant de la revista Dissent que Irving Howe va fundar el 1954, ho van fer situant-se a l'ala esquerra de la socialdemocràcia i, per tant, acceptant críticament el model socioeconòmic imperant i propugnant simplement mesures reformistes. El seu anticomunisme el portà a justificar la presència americana a Vietnam i més tard, a criticar la revolució cubana i les idees de la nova esquerra universitària, així com a defensar a Israel en el conflicte a l'Orient Mitjà. Com es pot apreciar, l'anàlisi dels principals esdeveniments polítics locals i internacionals coincidia amb la dels neoconservadors, i de fet, neocons com Nathan Glazer i Hilton Kramer han insistit en que les diferències amb Howe eren més retòriques que reals. Només ben pocs d'ells —Dwight MacDonald, Mary McCarthy, F. W. Duree i Philip Rahv— van desfer el camí i retornaren a posicions radicals.


The New York intellectuals és un llibre excel·lentment documentat i molt ben trenat malgrat la complexitat del tema que aborda, ja que la intelligentsia antiestalinista no formava un grup homogeni i les trajectòries seguides pels seus membres tenen tants punts en comú com aspectes divergents. L'èmfasi de l'autor en explicar els debats teòrics que van tenir lloc en el si d'aquests grupuscles trotskistes el fa encara més interessant. La principal objecció al llibre és, però, el biaix ideològic que presenta. Alan M. Wald és ell mateix un declarat marxista i aquesta òptica impregna tot el seu anàlisi. El lector que no combregui amb aquesta ideologia —com és el cas— pot arribar a cansar-se de que la paraula «democràcia» aparegui entre cometes cada cop que es refereix als Estats Units i la qualificació reiterada al país d'«imperialista». Molest és també el fet de que l'autor no es limiti a exposar les posicions dels intel·lectuals, sinó que les replica quan hi està en desacord; així com la insidiosa insinuació de que els girs polítics van estar motivats per l'interès en progressar en les seves carreres professionals. Per a Wald, els quatre principals elements de la pràctica política marxista són: «a rigorously internationalist perspective; an uncompromising revolutionary vision of social transformation; activist affiliation with authentic counterinstitutions; and a determination to view the world from the standpoint of the oppressed groups in society» (p. 373). Sota aquest prisma, no és estranya la seva decepció amb els vaivens de les trajectòries personals dels New York intellectuals. La seva posició respecte d'ells queda molt ben reflectida en aquest paràgraf (p. 309):

The behavior of the New York intellectuals is suspect because of the hastiness with which Marxism was entirely abandoned in the absence of a viable alternative theory of society; the falsification of past history so as to erase the revolutionary anti-Stalinist tradition; the blind spot exhibited in regard to U.S. imperialism; the dissipation of militant anger against domestic racism and class exploitation; and the gross insensitivity to the costs of the McCarthyite witch-hunt.

Malgrat les discrepàncies polítiques que puguem tenir, és un llibre que els interessats en aquest tema no haurien de passar per alt.