I nosaltres, som Stiller?

A No sóc Stiller (Stiller, 1954) Max Frisch aborda un tema complex i polèmic: la complaença dels occidentals amb el seu sistema polític i social. Prenent el seu país com a exponent, Frisch —en boca del presoner Stiller— vol mostrar l'altra cara dels assoliments de les democràcies liberals. Per a l'autor, és clar que Suïssa i per extensió, Occident, posseeix un sistema polític evidentment democràtic, amb un notable grau de llibertat, prosperitat, justícia i igualtat, però que per contra, engendra éssers passius, mutilats vitalment, resignats, alienats, sense capacitat de lluita i espiritualment pobres. Els seus conciutadans són persones que es miren el melic, satisfetes amb el que han assolit i que donen la impressió d'haver arribat a la meta de la cursa i no pas d'estar preparant un futur millor per a les generacions venidores.

Tot això es palpa en les converses entre un dubitatiu i escèptic Stiller i el seu advocat, un fervorós patriota i defensor convençut del model polític i social helvètic. Per al jurista, és incomprensible que algú pugui criticar Suïssa, modèlica tant en la seva forma política, com en l'organització territorial, com en els serveis socials que dispensa, etcètera. Les crítiques només poden provenir de la ignorància, de la mala fe o d'un ressentiment ocult.

Quan la verdadera història de Stiller es descobreix, apareix també la motivació del seu canvi d'identitat: una insatisfacció vital, unida a un incomprès sentiment de culpa. Stiller, malgrat una reeixida vida en parella, bons amics i el reconeixement professional, no ha arribat mai a ser feliç. Aquesta voluntat per distanciar-se de la massa, per exaltar la seva individualitat el duu a renéixer, a experimentar vivències molt allunyades de les que li oferia la seva terra natal, sacrificant benestar i tranquil·litat a canvi d'aventures, emocions i exotisme. Les belles i profundes reflexions existencials d'un home turmentat cercant la plenitud es contraposen amb la formalitat i sensatesa del seu germà Wilfried, de qui se sap que reaccionarà com s'espera d'ell i que no transgredirà mai les normes ni sortirà del camí traçat.

No sóc Stiller és també una història d'un complicat triangle amorós, de tres relacions fallides (la d'Stiller amb Julika, la de Rolf amb Sybille i la d'Stiller amb Sybille), que pretenen provar que en el centre de la insatisfacció vital està la insatisfacció amorosa. Frisch retrata una petita burgesia de doble moral, que aborda les relacions de parella des de la resignació i la passivitat —mai des de la passió i la franquesa—, i que fa gala d'un liberalisme sexual que no és sincer i que per tant, només recull fruits amargants.

Frisch exerceix la crítica amb tons més intel·ligents i profunds que, per exemple, el seu compatriota Friedrich Dürrenmatt, que de vegades sembla caure en la desqualificació tòpica i la simplificació excessiva. La pregunta plantejada a No sóc Stiller mereix una reflexió detinguda: és el desenvolupament assolit per les societats liberals incompatible amb una vida personal intensa, emocionalment i intel·lectual rica? La prosperitat dels països occidentals, no condueix a una uniformització i despersonalització dels individus, més subtil però igualment certa, que la produïda sota règims socialistes? Preguntes semblants foren plantejades pels filòsofs de l'Escola de Frankfurt, Theodor W. Adorno i Max Horkheimer, entre d'altres. Potser la resposta ens la dóna el propi Frisch amb la seva novel·la. Com afirma Mario Vargas Llosa en un assaig crític:

La pròpia existència d’una novel·la com No sóc Stiller contradiu la tesi que en ella es proposa. L'atroç civilització del país on la història succeeix no deu ser tan destructora de l'esperit crític ni tan generalitzat el conformisme que ella segrega, quan en el seu si sorgeixen contradictors tan severs com Max Frisch i protestes tan acerades com aquesta novel·la.

No sóc Stiller és un bon llibre per a no adormir-nos, per a recordar-nos que tot el que tenim només és una excepció en la història i que a més no és l'Arcàdia promesa, que cal seguir millorant, corregint les mancances i estenent tot allò de positiu allà on encara no ho gaudeixen. Els sistemes polítics no són formes acabades, però sí que ens poden servir de patró comparatiu en el temps i en l'espai. I en aquest sentit, discrepant de l'autor, crec que no tenim res de què avergonyir-nos.