Els New York Intellectuals. i II. Apostasia
Per a Wald, l'esquerra antiestalinista presentava una «naturalesa ambigua»: tan obstinada crítica al règim de Stalin corria el risc d'acabar degenerant en l'abandonament de les idees radicals i en l'oblit de que l'adversari principal era el capitalisme.
Ja a partir de 1937, després dels primers judicis de Moscou, començaren a publicar-se articles i llibres que constataven aquest lliscament cap a posicions no radicals o fins i tot anti-radicals, fruit de la desil·lusió amb el projecte polític marxista-leninista. El grup de Lovestone va justificar les purgues fins que fou el seu mentor Bukharin qui s'assegué al banc dels acusats; poc després Lewis Corey i el mateix Lovestone renunciaren al marxisme i feren seu l'ideari conservador. Dos altres notables intel·lectuals que protagonitzaren una d'aquestes primerenques desercions foren Max Eastmann, a qui les seves apreciacions de que Stalin era un producte «lògic» de Lenin el van dur el 1940 a declarar-se completament antisocialista, i James Burnham, que va passar del comunisme més recalcitrant a convertir-se en ideòleg del que hauria de ser el moviment neoconservador. Cal notar que si la Guerra Civil espanyola i l'anorreament del POUM per part del Partit Comunista van jugar un paper important en les reflexions dels New York intellectuals, Wald no ho explica.
Les diferències entre Cannon i Schachtman, recolzat per Burnham, sobre el model de partit que havia de ser el SWP (principalment, sobre si la disciplina havia de ser fèrria o bé s'havia de permetre l'existència de faccions en el seu si), així com sobre el grau de submissió a l'anàlisi i l'estratègia de Trotsky, es van fer cada cop més insalvables. El pacte Ribbentrop-Molotov d'agost de 1939, la invasió conjunta de Polònia el setembre d'aquell any i la posterior ocupació de Finlàndia per part de la Unió Soviètica van acabar per provocar un cisma en el partit, en arribar-se a postures irreconciliables sobre si s'havia de prestar ajut a la Unió Soviètica en cas de que fos atacada per una potència estrangera. Mentre el grup de Cannon i Trotsky pensava que se l'havia de defensar malgrat Stalin per evitar que una derrota comportés una instauració del capitalisme, Schachtman i Burnham consideraven que ja no es podia donar ni tan sols un suport crític a un règim capaç de pactar amb Hitler i dur a terme una política expansionista i imperialista. L'abril de 1940 Schachtman, Burnham i els seus seguidors (prop del quaranta per cent de militants del SWP) van abandonar el partit per a formar-ne un de nou, el Workers Party (WP).
James Burnham, però, no només no va incorporar-se al nou partit de Schachtman, sinó que va renunciar completament del marxisme. L'any següent publicaria The Managerial Revolution (1941), de gran influència per a la configuració del pensament neoconservador, i la seva transformació ideològica el va dur anys després a advocar per un atac nuclear «preventiu» de les potències occidentals contra la Unió Soviètica. Schachtman, per la seva banda, va modificar les seves posicions després de l'atac de l'Alemanya nazi contra la Unió Soviètica. Aleshores va advocar per un «tercer camp», que pretenia ser equidistant entre el capitalisme occidental i l'estalinisme. Amb el temps, les seves declaracions públiques es van tornar més inconsistents: mentre seguia clamant contra l'«imperialisme americà», donava suport a la invasió de Bahía de Cochinos o a la guerra del Vietnam.
L'altre gran causant de desafecció fou la Segona Guerra Mundial. L'opinió majoritària entre els New York intellectuals abans de la guerra era que, si aquesta es produïa i els Estats Units hi entraven, ells s'hi oposarien per tractar-se d'una guerra «imperialista» i seguirien considerant que la prioritat és que la classe obrera internacional, les minories oprimides i les nacions colonitzades es rebel·lin contra els països capitalistes a fi d'instaurar un règim socialista. La realitat fou que, un cop iniciada —i amb els Estats Units lluitant colze amb colze amb la Unió Soviètica—, van assumir el discurs majoritari de suport a la guerra i de que la prioritat era derrotar el feixisme (a diferència de Trotsky i els seus seguidors, que mantingueren les seves posicions). Entre els editors i col·laboradors de Partisan Review hi havia opinions contraposades: mentre Macdonald i Greenberg seguien la doctrina de Trotsky; Rahv, Philips i Hook advertien de l'amenaça de que el nazisme sortís victoriós. El bombardeig de Pearl Harbor i l'entrada dels Estats Units a la guerra va polaritzar les posicions, fins al punt que els cinc editors van publicar un comunicat conjunt per a fer saber que la revista no podia tenir una línia editorial sobre la guerra.
Wald detecta aquest procés de desradicalització no només en els articles de revistes d'anàlisi polític, sinó també en la literatura de ficció. A mitjans dels anys quaranta, una sèrie de novel·les relataren la desil·lusió d'una generació amb el comunisme: The Middle of the Journey (1947), de Lionel Trilling; Memoirs of Hecate County (1946), d'Edmund Wilson; The Oasis (1949), de Mary McCarthy; Dangling Man (1944), de Saul Bellow; Passage from Home (1946), d'Isaac Rosenfeld i The Bitter Box (1946), d'Eleanor Clark en són exemples.
Un cop acabada la Segona Guerra Mundial i amb la Unió Soviètica d'Stalin reforçada, l'adveniment de la Guerra Freda va trobar els intel·lectuals ja distanciats del radicalisme i havent abandonat el discurs crític amb l'«imperialisme» americà. Gregorio Luri cita al seu llibre sobre el neoconservadorisme nord-americà un significatiu editorial de Partisan Review de 1948, «The Politics of Desperation», en el que es posa de manifest la nova visió imperant, en què el rebuig a l'estalinisme ha donat pas a l'acceptació (crítica) de les democràcies occidentals, si més no com un mal menor davant del que representa el totalitarisme:
Ja a partir de 1937, després dels primers judicis de Moscou, començaren a publicar-se articles i llibres que constataven aquest lliscament cap a posicions no radicals o fins i tot anti-radicals, fruit de la desil·lusió amb el projecte polític marxista-leninista. El grup de Lovestone va justificar les purgues fins que fou el seu mentor Bukharin qui s'assegué al banc dels acusats; poc després Lewis Corey i el mateix Lovestone renunciaren al marxisme i feren seu l'ideari conservador. Dos altres notables intel·lectuals que protagonitzaren una d'aquestes primerenques desercions foren Max Eastmann, a qui les seves apreciacions de que Stalin era un producte «lògic» de Lenin el van dur el 1940 a declarar-se completament antisocialista, i James Burnham, que va passar del comunisme més recalcitrant a convertir-se en ideòleg del que hauria de ser el moviment neoconservador. Cal notar que si la Guerra Civil espanyola i l'anorreament del POUM per part del Partit Comunista van jugar un paper important en les reflexions dels New York intellectuals, Wald no ho explica.
Les diferències entre Cannon i Schachtman, recolzat per Burnham, sobre el model de partit que havia de ser el SWP (principalment, sobre si la disciplina havia de ser fèrria o bé s'havia de permetre l'existència de faccions en el seu si), així com sobre el grau de submissió a l'anàlisi i l'estratègia de Trotsky, es van fer cada cop més insalvables. El pacte Ribbentrop-Molotov d'agost de 1939, la invasió conjunta de Polònia el setembre d'aquell any i la posterior ocupació de Finlàndia per part de la Unió Soviètica van acabar per provocar un cisma en el partit, en arribar-se a postures irreconciliables sobre si s'havia de prestar ajut a la Unió Soviètica en cas de que fos atacada per una potència estrangera. Mentre el grup de Cannon i Trotsky pensava que se l'havia de defensar malgrat Stalin per evitar que una derrota comportés una instauració del capitalisme, Schachtman i Burnham consideraven que ja no es podia donar ni tan sols un suport crític a un règim capaç de pactar amb Hitler i dur a terme una política expansionista i imperialista. L'abril de 1940 Schachtman, Burnham i els seus seguidors (prop del quaranta per cent de militants del SWP) van abandonar el partit per a formar-ne un de nou, el Workers Party (WP).
James Burnham, però, no només no va incorporar-se al nou partit de Schachtman, sinó que va renunciar completament del marxisme. L'any següent publicaria The Managerial Revolution (1941), de gran influència per a la configuració del pensament neoconservador, i la seva transformació ideològica el va dur anys després a advocar per un atac nuclear «preventiu» de les potències occidentals contra la Unió Soviètica. Schachtman, per la seva banda, va modificar les seves posicions després de l'atac de l'Alemanya nazi contra la Unió Soviètica. Aleshores va advocar per un «tercer camp», que pretenia ser equidistant entre el capitalisme occidental i l'estalinisme. Amb el temps, les seves declaracions públiques es van tornar més inconsistents: mentre seguia clamant contra l'«imperialisme americà», donava suport a la invasió de Bahía de Cochinos o a la guerra del Vietnam.
L'altre gran causant de desafecció fou la Segona Guerra Mundial. L'opinió majoritària entre els New York intellectuals abans de la guerra era que, si aquesta es produïa i els Estats Units hi entraven, ells s'hi oposarien per tractar-se d'una guerra «imperialista» i seguirien considerant que la prioritat és que la classe obrera internacional, les minories oprimides i les nacions colonitzades es rebel·lin contra els països capitalistes a fi d'instaurar un règim socialista. La realitat fou que, un cop iniciada —i amb els Estats Units lluitant colze amb colze amb la Unió Soviètica—, van assumir el discurs majoritari de suport a la guerra i de que la prioritat era derrotar el feixisme (a diferència de Trotsky i els seus seguidors, que mantingueren les seves posicions). Entre els editors i col·laboradors de Partisan Review hi havia opinions contraposades: mentre Macdonald i Greenberg seguien la doctrina de Trotsky; Rahv, Philips i Hook advertien de l'amenaça de que el nazisme sortís victoriós. El bombardeig de Pearl Harbor i l'entrada dels Estats Units a la guerra va polaritzar les posicions, fins al punt que els cinc editors van publicar un comunicat conjunt per a fer saber que la revista no podia tenir una línia editorial sobre la guerra.
Wald detecta aquest procés de desradicalització no només en els articles de revistes d'anàlisi polític, sinó també en la literatura de ficció. A mitjans dels anys quaranta, una sèrie de novel·les relataren la desil·lusió d'una generació amb el comunisme: The Middle of the Journey (1947), de Lionel Trilling; Memoirs of Hecate County (1946), d'Edmund Wilson; The Oasis (1949), de Mary McCarthy; Dangling Man (1944), de Saul Bellow; Passage from Home (1946), d'Isaac Rosenfeld i The Bitter Box (1946), d'Eleanor Clark en són exemples.
Un cop acabada la Segona Guerra Mundial i amb la Unió Soviètica d'Stalin reforçada, l'adveniment de la Guerra Freda va trobar els intel·lectuals ja distanciats del radicalisme i havent abandonat el discurs crític amb l'«imperialisme» americà. Gregorio Luri cita al seu llibre sobre el neoconservadorisme nord-americà un significatiu editorial de Partisan Review de 1948, «The Politics of Desperation», en el que es posa de manifest la nova visió imperant, en què el rebuig a l'estalinisme ha donat pas a l'acceptació (crítica) de les democràcies occidentals, si més no com un mal menor davant del que representa el totalitarisme:
Frankly, we have little patience with those bohemian radicals who are more concerned with making a show of their purity and intransigence than with formulating a serious opposition to Stalinism […] [Stalinism] confronts us with the question of the sheer survival of our most elementary freedoms and human values. If anyone seriously believes that Stalinism and the status quo of democratic capitalists are equally bad, then he must conclude that the situation is equally hopeless and begin to investigate the various means of committing suicide.
Amb el procés de desradicalització conclòs, no és d'estranyar que molts d'ells donessin un suport tàcit —o simplement no s'hi oposessin amb prou contundència— a la «caça de bruixes» del senador McCarthy que va tenir lloc entre 1950 i 1957. Més tard es descobrí que les activitats del Congress for Cultural Freedom, en el que molts d'ells participaren, havien estat finançades per la CIA. En els anys més tensos de la Guerra Freda molts d'ells es presentaren a si mateixos com a convençuts anticomunistes (el que era cert), però ocultant curosament el seu passat revolucionari. Sidney Hook, per exemple, va reescriure el seu llibre Toward the Understanding of Karl Marx (1933), alterant-ne substancialment els punts de vista que s’exposaven (aparegué republicat el 1955 amb un nou títol: Marx and the Marxists).
Per a les noves generacions, que no s'havien format políticament sota els efectes de la Gran Depressió ni havien estat sota l'influx directe del carismàtic Trotsky, els resultà encara més senzill mutar el seu antiestalinisme visceral en anticomunisme o fins i tot en pur conservadorisme. Quan el 1945 Elliot Cohen, amb el suport de l'American Jewish Committee, va fundar la revista Commentary, de sensibilitat similar a Partisan Review però amb lligams amb les institucions jueves, va comptar amb Clement Greenberg i una nova generació d'intel·lectuals jueus: Nathan Glazer, Robert Warshow i Irving Kristol. El pluralisme inicial de la revista —publicaven articles d'intel·lectuals leninistes antiestalinistes— va desaparèixer ràpidament i quan Norman Podhoretz va passar a dirigir-la el 1959, després del suïcidi de Cohen, aquesta ja estava totalment depurada de marxistes i ell la convertí en l'òrgan principal de l'incipient moviment neoconservador. Recolzaren la guerra del Vietnam, s'oposaren a les mesures de discriminació positiva i a l'auge del feminisme militant, criticaren durament la New Left i acabaren demanant el vot primer per Nixon i més tard per Reagan. Els que van romandre a les files progressistes, com el grup al voltant de la revista Dissent que Irving Howe va fundar el 1954, ho van fer situant-se a l'ala esquerra de la socialdemocràcia i, per tant, acceptant críticament el model socioeconòmic imperant i propugnant simplement mesures reformistes. El seu anticomunisme el portà a justificar la presència americana a Vietnam i més tard, a criticar la revolució cubana i les idees de la nova esquerra universitària, així com a defensar a Israel en el conflicte a l'Orient Mitjà. Com es pot apreciar, l'anàlisi dels principals esdeveniments polítics locals i internacionals coincidia amb la dels neoconservadors, i de fet, neocons com Nathan Glazer i Hilton Kramer han insistit en que les diferències amb Howe eren més retòriques que reals. Només ben pocs d'ells —Dwight MacDonald, Mary McCarthy, F. W. Duree i Philip Rahv— van desfer el camí i retornaren a posicions radicals.
The New York intellectuals és un llibre excel·lentment documentat i molt ben trenat malgrat la complexitat del tema que aborda, ja que la intelligentsia antiestalinista no formava un grup homogeni i les trajectòries seguides pels seus membres tenen tants punts en comú com aspectes divergents. L'èmfasi de l'autor en explicar els debats teòrics que van tenir lloc en el si d'aquests grupuscles trotskistes el fa encara més interessant. La principal objecció al llibre és, però, el biaix ideològic que presenta. Alan M. Wald és ell mateix un declarat marxista i aquesta òptica impregna tot el seu anàlisi. El lector que no combregui amb aquesta ideologia —com és el cas— pot arribar a cansar-se de que la paraula «democràcia» aparegui entre cometes cada cop que es refereix als Estats Units i la qualificació reiterada al país d'«imperialista». Molest és també el fet de que l'autor no es limiti a exposar les posicions dels intel·lectuals, sinó que les replica quan hi està en desacord; així com la insidiosa insinuació de que els girs polítics van estar motivats per l'interès en progressar en les seves carreres professionals. Per a Wald, els quatre principals elements de la pràctica política marxista són: «a rigorously internationalist perspective; an uncompromising revolutionary vision of social transformation; activist affiliation with authentic counterinstitutions; and a determination to view the world from the standpoint of the oppressed groups in society» (p. 373). Sota aquest prisma, no és estranya la seva decepció amb els vaivens de les trajectòries personals dels New York intellectuals. La seva posició respecte d'ells queda molt ben reflectida en aquest paràgraf (p. 309):
Per a les noves generacions, que no s'havien format políticament sota els efectes de la Gran Depressió ni havien estat sota l'influx directe del carismàtic Trotsky, els resultà encara més senzill mutar el seu antiestalinisme visceral en anticomunisme o fins i tot en pur conservadorisme. Quan el 1945 Elliot Cohen, amb el suport de l'American Jewish Committee, va fundar la revista Commentary, de sensibilitat similar a Partisan Review però amb lligams amb les institucions jueves, va comptar amb Clement Greenberg i una nova generació d'intel·lectuals jueus: Nathan Glazer, Robert Warshow i Irving Kristol. El pluralisme inicial de la revista —publicaven articles d'intel·lectuals leninistes antiestalinistes— va desaparèixer ràpidament i quan Norman Podhoretz va passar a dirigir-la el 1959, després del suïcidi de Cohen, aquesta ja estava totalment depurada de marxistes i ell la convertí en l'òrgan principal de l'incipient moviment neoconservador. Recolzaren la guerra del Vietnam, s'oposaren a les mesures de discriminació positiva i a l'auge del feminisme militant, criticaren durament la New Left i acabaren demanant el vot primer per Nixon i més tard per Reagan. Els que van romandre a les files progressistes, com el grup al voltant de la revista Dissent que Irving Howe va fundar el 1954, ho van fer situant-se a l'ala esquerra de la socialdemocràcia i, per tant, acceptant críticament el model socioeconòmic imperant i propugnant simplement mesures reformistes. El seu anticomunisme el portà a justificar la presència americana a Vietnam i més tard, a criticar la revolució cubana i les idees de la nova esquerra universitària, així com a defensar a Israel en el conflicte a l'Orient Mitjà. Com es pot apreciar, l'anàlisi dels principals esdeveniments polítics locals i internacionals coincidia amb la dels neoconservadors, i de fet, neocons com Nathan Glazer i Hilton Kramer han insistit en que les diferències amb Howe eren més retòriques que reals. Només ben pocs d'ells —Dwight MacDonald, Mary McCarthy, F. W. Duree i Philip Rahv— van desfer el camí i retornaren a posicions radicals.The New York intellectuals és un llibre excel·lentment documentat i molt ben trenat malgrat la complexitat del tema que aborda, ja que la intelligentsia antiestalinista no formava un grup homogeni i les trajectòries seguides pels seus membres tenen tants punts en comú com aspectes divergents. L'èmfasi de l'autor en explicar els debats teòrics que van tenir lloc en el si d'aquests grupuscles trotskistes el fa encara més interessant. La principal objecció al llibre és, però, el biaix ideològic que presenta. Alan M. Wald és ell mateix un declarat marxista i aquesta òptica impregna tot el seu anàlisi. El lector que no combregui amb aquesta ideologia —com és el cas— pot arribar a cansar-se de que la paraula «democràcia» aparegui entre cometes cada cop que es refereix als Estats Units i la qualificació reiterada al país d'«imperialista». Molest és també el fet de que l'autor no es limiti a exposar les posicions dels intel·lectuals, sinó que les replica quan hi està en desacord; així com la insidiosa insinuació de que els girs polítics van estar motivats per l'interès en progressar en les seves carreres professionals. Per a Wald, els quatre principals elements de la pràctica política marxista són: «a rigorously internationalist perspective; an uncompromising revolutionary vision of social transformation; activist affiliation with authentic counterinstitutions; and a determination to view the world from the standpoint of the oppressed groups in society» (p. 373). Sota aquest prisma, no és estranya la seva decepció amb els vaivens de les trajectòries personals dels New York intellectuals. La seva posició respecte d'ells queda molt ben reflectida en aquest paràgraf (p. 309):
The behavior of the New York intellectuals is suspect because of the hastiness with which Marxism was entirely abandoned in the absence of a viable alternative theory of society; the falsification of past history so as to erase the revolutionary anti-Stalinist tradition; the blind spot exhibited in regard to U.S. imperialism; the dissipation of militant anger against domestic racism and class exploitation; and the gross insensitivity to the costs of the McCarthyite witch-hunt.
Malgrat les discrepàncies polítiques que puguem tenir, és un llibre que els interessats en aquest tema no haurien de passar per alt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada